Ja fa temps que a la meva consulta em trobo amb infants i joves desmotivats, ansiosos, preocupats per no poder seguir el ritme escolar. Futurs adults que no entenen què els hi passa a la seva vida, que diuen que s’esforcen i no arriben a tot el que se’ls demana. Quan parles amb ells i aprofundeixes t’adones que l’exigència externa i la pròpia els deixa baldats. Un d’ells inclús ha deixat els estudis després d’un currículum escolar bo pel fet de no poder seguir la velocitat del seu curs i pensar que necessita descansar.
Parles amb mestres, amb pares i mares, amb directors per saber quin grau d’exigència social hi ha actualment, que tenim petits estressats. I quina és la resposta? Molta feina, molts deures, molt currículum, massa activitats… tothom hi diu la seva i de ben segur encertada. Amb aquestes frases no vull jutjar o enfrontar-me a cap idea sobre l’escola, l’avaluació, el currículum escolar, o la gestió familiar de cada infant. Només vull entendre com és que cada vegada hi ha menys infants aparentment feliços, des de la meva opinió. Crec en l’educació i la fomento. Ara bé, demanem massa als nostres fills?
Què cerquem amb l’educació actual? Quins objectius tenim? Que siguin persones formades per a una societat apressant? Amb sous ínfims i moltes hores de feina? Empresaris exigents que només veuen persones anònimes que cobreixen llocs de feina irrellevants per pocs diners? O, ans al contrari, volem formar persones que creixin amb salut mental i amb capacitat per raonar i expressar les seves emocions? Que es facin persones amb idees pròpies i capaces de sentir la felicitat i millorar la societat?
Ja sabem que els adults actuals també estem estressats perquè no arribem a final de mes. I el nostre desig és donar el bo i millor a les nostres criatures, i perdent com hem perdut la societat del benestar, és una feina d’allò més complexa. Ara bé, algú haurà de trencar aquesta cadena de descontentaments, tristeses, de no valorar el que tenim per sobre del que volem. Sabríem entre tots buscar una altra manera d’entendre el dia a dia per no morir en l’intent? Com podríem entre tots, escola, famílies, societat, abandonar l’exigència totalitzadora de “conceptes, aprendre, deures, aprendre, exigències, aprendre” i promoure una mica més la pròpia coneixença?
Qui sóc com a persona o qui vull a arribar a ser? Gaudir de les emocions per gaudir de la felicitat de viure? Si més no ensenyar que l’educació no només són notes, exàmens, avaluacions on sembla “que tu ets millor que jo perquè tens millors notes” i aconseguir una educació en emocions. En aprendre, sí, però a valorar la vida, les llibertats, el coneixement propi per davant de la crida constant de complir amb el que toca. I adonar-nos que cada infant és un món i que potser hi ha diferents ritmes, igual que diferents aprenentatges i diferents
intel·ligències.
Ja ho deia un filòsof i escriptor britànic, John Ruskin (1819-1900): “Educar un nen no és fer-li aprendre alguna cosa que no sabia, sinó fer d’ell algú que no existia”. Eduquem infants per convertir-los en persones adultes, que s’estimin i estimin l’altre, per millorar la societat. Comencem o recuperem la vella escola, la que veia els infants com a éssers individuals, amb ritmes diferents, amb emocions pròpies i alienes, amb ganes d’aprendre i gaudir del seu entorn?
Qui s’anima a veure la llum que hi ha dins dels ulls d’un infant? Un infant que va content a l’escola, que estudia amb els seus adults i té ganes de conèixer el que l’envolta per descobrir el seu món i contribuir a millorar-lo. Seria una manera d’il·lusionar els infants en l’aprenentatge i augmentar el desig de créixer, formar-se i ser cada dia un xic més feliços. Avaluant sí, però el seu progrés com a persones.
