A les pel·lícules de Disney, dels 67 personatges considerats com a principals, 38 encaixarien en la classe alta, 11 en la classe treballadora i tan sols tres serien considerats ‘pobres’, amb Aladdin com a principal representant d’aquest col·lectiu en l’univers animat. Un estudi publicat per investigadors de la Universitat de Duke fa aquesta anàlisi sobre representació de la pobresa i desigualtat en aquests films infantils. Si ens cenyíssim al que veiem en aquestes pel·lícules i ho traslladéssim a la realitat, entendríem que: ser pobre no és un gran problema, treballar és una cosa que sempre et fa feliç i, si ets una bona persona –o guapa– a més d’ambiciosa, arribaràs a ser ric, perquè la classe alta sempre et farà un forat.
Analitzar com mostra Disney la societat no és una cosa nova en el món acadèmic. Ariel Dorfman, al seu llibre Para leer al Pato Donald desgrana els arguments amb què conclou que l’univers Disney ajuda –i molt– al sosteniment del sistema capitalista, transmetent els seus missatges i valors en tots els nivells sense plantejar perspectives alternatives. També s’ha relacionat a les pel·lícules del gegant d’animació amb la societat heteropatriarcal i la perpetuació de rols de gènere masclistes.
Però tornant a l’enfocament socioeconòmic, la sobrerepresentació de la riquesa en aquests contes és especialment cridanera, amb personatges milionaris com l’Oncle Gilito o princeses en castells banyats en el luxe com l’Elsa, ‘Frozen’. La coordinadora del projecte d’investigació, Jessi Streib, té clar el missatge que llancen, i és la idealització d’aquestes situacions: “la desigualtat és benigna”. Streib lamenta que es perpetuïn els mites al voltant de la desigualtat social a través dels ulls dels nens. A Espanya, un 30% dels nens (al voltant de 2,5 milions) viuen en “risc de pobresa”.
Un cop d’ull a algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la factoria Disney, de les més antigues a altres dels nostres dies, mostren com en gairebé vuitanta anys d’història la percepció d’aquests amables dibuixos pràcticament no ha variat.
Blancaneu i els set nans
En la pel·lícula de 1938, els petits amics amb els quals conviu la princesa acudeixen puntualment a la seva cita laboral en una mina de diamants com si fos una de les tasques més divertides del món. Veure en Rondinaire, en Feliç, en Mudet i l’Esternuts cavar sota les ordres d’en Savi mentre centen contrasta amb la realitat traumàtica del que suposa ua feina així, especialment en els jaciments on realment hi ha diamants: a l’Àfrica.
Per exemple, en aquest reportatge interactiu de la NBC es pot comprovar que la realitat dista molt del que mostren les històries de Disney. Aquí, els nans cada matí surten cantant i xiulant feliços per tornar de la mateixa manera sense ni una mica de cansament en els seus cossos perquè, segons ells mateixos canten, “és el que ens agrada fer”.
L’estudi critica aquesta visió idíl·lica de la feina, a més quan es tracta d’una de les més criticades i insegures del món. A més, crida l’atenció el contrast entre aquests dos mons, amb els nans miners atenent l’aristòcrata Blancaneu que, a sobre, és la que té un problema per ser bona i bella.
Aladdin
Equiparar els problemes de les persones riques i persones pobres és un altre dels aspectes que assenyala l’estudi com a perjudicials, un missatge equivocat directe a les ments dels més petits. A Aladdin la comparació és molt clara. El jove protagonista, pobre fins al punt d’haver de robar menjar per sobreviure, s’enamora de la princesa Jasmine, avorrida de la seva vida palatina.
Quan es coneixen i comparteixen les seves històries i els sentiments que els generen, tots dos conclouen que se senten “atrapats”, un per la pobresa i l’altra pel poc espai per prendre les seves pròpies decisions com “on anar i com vestir”. L’estudi critica que s’estigui posant a la mateixa altura un problema de supervivència amb un altre de gestió de la riquesa, minimitzant així les dificultats derivades de les qüestions econòmiques.
La veritat és que situacions de desigualtat social extrema com la que es representa a la pel·lícula Aladdín, impliquen qualsevol cosa menys felicitat. Dos investigadors d’Oxford i de la London School of Economics han estudiat la relació entre desigualtat i felicitat per concloure que quan una societat té bretxes tan importants, és en el seu conjunt molt més infeliç.
Frozen
El cas de l’últim gran boom de la factoria Disney segueix el patró d’altres pel·lícules que tenen com a protagonista comú una dona de classe alta, en aquest cas Elsa. Una vegada més, des del personatge principal –sempre amb les seves joies– a la resta de personatges de Frozen viuen envoltats de riquesa, en grans castells i amb vides idíl·liques trufades per grans balls, coronacions i paisatges fastuosos.
Els problemes que els envolten tenen encaix en la seva classe socioeconòmica, a l’estil ‘pobres nenes riques’. Amb un estereotip clarament nòrdic, la idealització d’aquestes vides en les pel·lícules sol ser criticada per la falsa imatge que transmeten en països amb realitats molt diferents on es visualitzen aquests films.Almenys, Frozen ha estat declarada com un dels pocs personatges femenins no estereotipats en termes de gènere.
Ratatouille
A tots ens va divertir i emocionar la història explicada a Ratatouille, com la rata Remy complia el seu somni de ser xef, encara que fos d’una manera una mica absurda dirigint una persona que no es caracteritzava per la seva habilitat i destresa. No obstant això, els orígens d’en Remy mostren una família pobra, que viu al clavegueram però les referències a la pobresa estan basades només en la mala qualitat i el gust del menjar. De nou, la felicitat en el món de la pobresa es torna a representar com una cosa habitual, allunyada del sofriment, d’una manera banal.
No obstant això, com explicava en aquest mitjà el sociòleg Pablo Gracia, “en les societats postindustrials l’origen social té un pes determinant sobre indicadors bàsics de benestar, com són el nivell educatiu, l’ocupació, el salari o la salut” i és gairebé impossible sortir de l’estrat social assignat per la família en la qual es nedi. “La reproducció de la desigualtat social té costos importants […] Un país on els grups desfavorits no tenen les mateixes oportunitats que els grups privilegiats presenta clars dèficits democràtics i de justícia social”.
Així, la mobilitat social es mesura per l’origen de “bressol” i no per la meritocràcia, expliquen a Piedras de Papel. La història d’èxit de Ratatouille és gairebé impossible en l’escala social actual.
Cars
Aquesta pel·lícula, en la qual els cotxes prenen vida, gira entorn del conegut Rayo McQueen. La desigualtat econòmica es mostra en el personatge Sally que [atenció spoiler ] acaba enamorada del protagonista. La Sally abandona una pròspera vida d’advocada per l’estrès laboral i es trasllada al petit poble de classe treballadora, on es conclou que la vida és molt més fàcil que a la ciutat cobrant una nòmina important. Per a les autores de l’estudi, sorgeix aquí l’equiparació dels problemes dels rics i els pobres, arribant fins i tot a insinuar que la vida de pobre és la millor. La realitat de la dona en el medi rural és molt menys idíl·lica que la que representa la pel·lícula.
L’Oncle Gilito
Un clàssic del món Disney és l’Oncle Gilito, familiar de l’Ànec Donald. Mai ha destacat per la seva simpatia i, encara que en la factoria d’animació ens hagin dit que per arribar a ric cal ser bona persona, ell neda en muntanyes de diners que té emmagatzemat. El signe del dòlar es repeteix per allà on va, independentment del context en què es trobi i encara que aparegui al costat de personatges com el seu propi nebot, al qual no es pot considerar ric precisament.
L’Oncle Gilito, l’existència del qual es basa en acaparar més i més riquesa, guarda paral·lelismes amb les grans fortunes espanyoles que augmenten any rere any, arribant a xifres marejants. Tot i que en certa forma a Disney -que no es caracteritza per un humor especialment irònic- parodien aquesta acumulació de riquesa, és una de les qüestions que més problemes està causant en la societat actual. ONG com Intermón Oxfam porten anys advertint de les greus conseqüències de l’acumulació de riquesa en uns pocs, i organismes com l’FMI avisen que aquest desigual repartiment llasta el creixement.
