La por és silenci. La por són mentides que, en el fons, són més silenci. Profund i inescrutable. Deia el poema de Galeano que, a més, aquest és molt propici a enredar-se, a caure en cercles sense fi si no s’enfronta a temps. “Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no treballen tenen por de no trobar feina. Qui no té por de la gana, té por de menjar. És el temps de la por” deien els versos de La por global .
Isaac Rosa ho va sintetitzar com un carreró social sense sortida en la seva novel·la El país del miedo, publicada per Seix Barral el 2008, a les portes d’una crisi econòmica i social que en la seva novel·la ja estava present. Un laberint de males decisions d’un pare intentant bregar amb el bullying que pateix el seu fill a l’escola.
La constant tensió i el control del ritme es fan amb una història gens difícil de traslladar en tot el seu abast metafòric i premonitori de la novel·la original. Un pare descobreix l’assetjament que pateix el seu fill per part d’una nena de l’extraradi. En intentar solucionar el problema, va al seu centre educatiu que, a causa de les retallades, disposa d’una psicòloga infantil que reparteix la seva jornada en quatre col·legis i no pot atendre el seu fill com cal. El pare decideix que portarà el seu fill cada dia amb cotxe perquè no es trobi amb l’assetjadora. A més, perquè no se senti acomplexat, decideix mantenir el fet com un secret sense que la mare del nen se n’assabenti.
“La por no és una qüestió arbitrària, sinó que requereix un aprenentatge. Occident és la societat de la por. Els poders exerceixen una certa pedagogia de la por per tenir ciutadans atemorits i poder-los manipular d’una manera més senzilla”, considerava el realitzador extremeny en una entrevista. Un retrat de les poques sortides que ofereix una societat basada en les aparences i la por a perdre-les, a fracassar i a cometre errors. També, un interessantíssim retrat de com els problemes que ha d’afrontar la família protagonista, una mostra de la classe mitjana espanyola més prototípica, no són casos aïllats. Formen part d’un tot que ens defineix com a societat.
El bullying i la pobresa infantil a Espanya
El país de la por retrata de manera temperada, fins i tot distant, un cas d’assetjament escolar que desencadena tota la successió de neguits i falsa covardia. El bullying en aquest país no és un problema menor; es desencadena per una sèrie de prejudicis i ressorts socials que tenen a veure més amb elements clau del sistema social i educatiu. És a les aules i és a les llars familiars.
L’últim informe de Save the Children, sobre assetjament escolar a Espanya revela, que un 9,3% dels estudiants considera que ha patit assetjament i un 6,9% es considera víctima de ciberassetjament. El que vindria a significar que uns 111.000 nens i 82.000 nenes han patit assetjament durant els últims dos mesos a Espanya.
Com bé es veu en la pel·lícula de Francisco Espada, la majoria dels casos es donen entre els estudiants de primer cicle de l’ESO, d’entre 12 i 13 anys. I sí, també són més els nens i nenes de primer cicle que es reconeixen com a agressors.
Encara que en la pel·lícula sigui una preadolescent, interpretada per una talentosa Marina Recio, que causi el terror de pare i fill, en la realitat elles són les que més pateixen aquesta xacra. Un 10,6% ha patit assetjament (enfront del 8% de nois), i un 8,5%, ciberassetjament (enfront d’un 5,3% de nois). A més, entre ells és més gran el percentatge dels que es reconeixen com a agressors.
Les víctimes d’assetjament, segons l’informe, repeteixen tres raons per les quals són assetjades: per ser molestades, pel seu aspecte físic o perquè els tenen “mania”. A la pel·lícula, la Marta assetja en Pau per robar-li. Li roba pel·lícules, videojocs i bambes. Ella, encara que el seu origen no estigui del tot clar, sempre es vesteix amb el mateix xandall i dorm en una llar d’acollida. Actualment un de cada tres nens a Espanya està en risc de pobresa o exclusió social. Ella carrega sobre les seves espatlles la representació d’aquest terç.
Les últimes dades referent a això, del 2014, són realment preocupants. El 30,5% viu en llars amb ingressos que estan per sota del llindar de pobresa. Això són 2.540.763 nens i nenes espanyols. I un 15,7% viu en situació de pobresa severa. Això són 1.307.868 menors. Dades que vénen a confirmar un de les tesis que la pel·lícula planteja: que la infància del nostre país és el col·lectiu que més està patint les conseqüències de la crisi econòmica i de les retallades en les ajudes socials. Un dels molts, perquè a El país del mideo conviuen tots els que vulguis i més.
Un thriller social punyent
La novel·la original combina passatges de ficció novel·lada amb capítols assagístics del propi autor. Per traslladar el text de Rosa a la pantalla, Francisco Espada no ho tenia fàcil. A més debutava com a realitzador amb una pel·lícula íntegrament rodada a Extremadura que, paradoxalment, no va tenir el suport de la televisió pública extremenya. Partint de les traves econòmiques i d’un material de base complex, la veritat és que El país delmiedo ha resultat ser una carta de presentació més que solvent.
I sí, està plantejada com un thriller efectiu de ressorts europeus. Ecos del Michael Haneke de Caché vénen al cap quan el protagonista rebutja instal·lar una alarma a casa perquè “no li sembla bé que es faci negoci amb la por”. Es fa negoci amb tot i el temor és un dels més rendibles de la societat urbana contemporània. “Som la societat més segura de la història i, en canvi, som la societat més obsessionada amb la seguretat. Com més segurs objectivament estem, més insegurs subjectivament ens sentim, i demanem més protecció”, explicava el mateix Isaac Rosa en una entrevista.
Malgrat tot, la pel·lícula d’Espada no s’escuda en els clixés del cinema social per justificar el seu missatge. Els aborda de manera inevitable i, per moments, amb certa inspiració. No en va, la seva posada en escena recorda Magical Girl, l’equip artístic de la qual ha participat en part de la pel·lícula.
Potser estiguem davant un dels debuts espanyols més interessants de la temporada per la seva capacitat de convertir els detalls en un compedi de problemes majors. Com l’exemplar de La habitación oscura que el pare de família li regala a la seva dona. Com aquest demolidor pla final en família, menjant paella i fingint normalitat. O potser sigui el seu descoratjador retrat social. Però el cas és que res com El país del miedo per recordar les paraules de Galeano: és el temps de la por.
