L’escola sempre ha estat, i està, envoltada de debats: pedagògics, econòmics, socials… Debats sobre temes grans i importants; temes, però, que queden lluny dels interessos i les preocupacions més immediates de l’alumnat. Els grans ens ocupem de temes grans, i sovint ens oblidem de les coses més petites i en aparença insignificants.
En el dia a dia a l’escola s’hi donen situacions que fan pensar, o, si més no, preguntar-se pel seu valor o finalitat última. ¿Poden els alumnes anar al lavabo quan volen? ¿O han d’anar-hi només entre hores? ¿O esperar a l’hora del pati, a la de dinar o a la de marxar a casa? ¿Poden els alumnes beure aigua quan vulguin? Aquestes són qüestions de les quals en poques ocasions se’n parla, a l’escola, i que quan es fa, apareixen opinions molt dispars. Venim, en general, de la tendència de negar anar al lavabo entre hores o beure aigua a la classe. Com aquelles frases heretades del pare o la mare, seguim responent automàticament que no davant aquestes peticions. Però si ens parem a pensar, ¿Quins són els arguments que sustenten tals negatives?
Entre aquells i aquelles que neguen aquests petits drets, hi ha arguments tals com: només volen sortir per perdre el temps, han d’aprendre a aguantar-se, si tenen una ampolla d’aigua a la taula no fan res més que jugar… Rere aquestes afirmacions, no puc més que veure una evasió, un desaprofitament d’oportunitats per ensenyar quelcom, a més a més d’un reduccionisme en el plantejament. Anem per parts:
Sabem molt bé que quan alguna cosa es prohibeix, desperta cert desig, el qual, en certa manera, no es dirigeix a la cosa en sí, sinó a l’emoció de desafiar o descobrir què hi ha amagat allà al darrere. S’ha demostrat que quan quelcom es normalitza, perd aquest component de misteri i es pot convertir, potencialment, en una eina més per ensenyar. Per suposat, si es dona el cas que un alumne abusa o fa un mal ús d’una situació, el mestre o mestra haurà de gestionar el cas en concret, talment ho fa en d’altres circumstàncies: que hi hagi conflictes al pati no vol dir que s’hagi d’eliminar l’estona d’esbarjo, que un alumne malmeti el material no significa que no se li hagi pas de donar, etc. Rere aquest prohibir perquè quelcom genera problemes, hi ha una premissa molt poc pedagògica, i si ens posem a pensar, si generalitzem aquest modus operandi, no farem res, o bé acabarem funcionant com fa uns anys: “No, perquè ho dic jo”. Els arguments per prohibir quelcom haurien d’estar encaminats a preveure riscos o situacions malsanes, però en aquest cas és evident que no és així.
És curiós que els mateixos mestres que apliquen aquesta norma de no anar al lavabo o de no beure aigua entre hores, siguin els mateixos que després es queixen que no tenen temps d’anar-hi. I això ens porta a una pregunta delicada: ¿Gaudeixen els nens i nenes dels mateixos drets bàsics que els adults? ¿Reben el mateix tracte que nosaltres? Crec que és just i cert dir que no, que els infants, pel fet de ser menors i més vulnerables, reben en ocasions un tracte desigual. Miro i escolto al meu voltant, i concloc que els adults no permetríem que se’ns cridés com a vegades es crida als infants, tampoc permetríem que se’ns titllés de pesats, maleducats, o d’altres qualificatius despectius com sí que es fa amb els més petits. Crec que tot adult hauria de fer-se la següent pregunta abans de dirigir-se a un nen o nena: ¿Com li ho diria això a una persona gran?
Un altre dels arguments més freqüents és que han d’aprendre a aguantar-se. Curiós, quan justament una gran part dels adults han d’aprendre justament el contrari: anar més sovint al lavabo i no esperar-se tant. ¿Construir per desconstruir? No em sembla lògic, i encara menys quan en cap dels contextos dels adults se’ns nega satisfer una necessitat tant bàsica: ni en una conferència, ni al supermercat, ni a l’aeroport, ni a la feina… ¿Us imagineu haver de demanar permís a la feina per anar al lavabo? ¡És humiliant!
Però la cosa no acaba aquí, hi ha molts altres exemples igualment il·lògics: als informes de menjador, per posar un exemple, hi ha un ítem que valora la rapidesa amb què menja l’alumne i on es valora positivament aquells que mengen ràpid. No és justament el que als adults se’ns recomana que hem de fer… ¿A qui li interessa que mengin ràpid?
L’escola és plena de petits moments a partir dels quals ensenyar. Cal, però, que les decisions que es prenguin estiguin sempre encaminades cap aquesta direcció i no pas a fer-nos les coses més fàcils als adults.
