Aquesta és una entrevista originària d’El Diario de la Educación
Pablo Gentili (Buenos Aires, 1963) és una de les persones que més sap d’educació i desigualtats socials d’Amèrica Llatina i, segurament, d’Espanya. És secretari general de CLACSO, i recentment ha fet una visita a Madrid per participar en el XV Fòrum de la Federació d’Ensenyament de CCOO. Aprofitem per parlar amb ell sobre educació, PISA i la importància de l’escola en les nostres societats. Durant la seva intervenció llança una idea que potser hem deixat aparcada en els debats sobre professió docent: els docents que tenen més dificultats han de rebre més suport.
Es parla molt de donar incentius als docents que treballen bé. Tu parles de donar suport als que no van tan bé. Això no és molt habitual.
Aquest és el sistema d’avaluació que premia els millors, que suposa que les persones funcionen mitjançant un estímul de premi i càstig. Mira d’imposar a l’escola un model empresarial en el qual si tu reuneixes certes característiques, guanyes més. Característiques que no necessàriament estan lligades al coneixement ni a la professionalitat sinó a justificacions de discriminació social: si ets dona guanyes menys, si ets negre guanyes menys, si ets immigrant guanyes menys… El mercat de treball no premia els millors per la seva intel·ligència, els premia per altres atributs. I aquest model s’intenta imposar en el sistema educatiu. Això genera desigualtat i una profunda injustícia i una dinàmica de treball profundament individualista en els centres.
Com?
Si del que es tracta és de ser premiat per la meva capacitat de destacar i diferenciar-me, necessito guanyar-te a tu i que tu no destaquis. Estimulo un treball molt poc solidari, individualista. I el desinterès per la socialització i la possibilitat de compartir les bones experiències. Quan es discuteixen els incentius en relació a com millorar el professorat, del que es tracta és de generar estratègies que potenciïn el que té de bo com a col·lectiu, no només els atributs individuals… El que passa a les institucions educatives és producte d’un treball col·lectiu. Hi ha una sèrie de virtuts i qualitats que cal estimular i que no tenen a veure només amb la nota de PISA.
Quines característiques col·lectives són aquestes?
A Amèrica Llatina s’ha produït una expansió molt gran de l’escolaritat. Tenim escoles en què els nois no tenen tan bon rendiment com en els millors centres. Però tenen per primera vegada accés els alumnes i totes les famílies. L’escola és un factor de promoció d’accés a la cultura molt important. La possibilitat que una família que mai va tenir un llibre a casa en tingui ara un és un factor positiu. Si jo només avaluo l’infant i aquest docent segons PISA, em dóna una visió molt distorsionada. Si comparo aquesta avaluació amb un noi d’un barri de classe mitjana de Buenos Aires, puc arribar a la conclusió que aquesta escola és pèssima, i estic desconsiderant l’enorme valor que té en aquesta comunitat. Si només premio el que treu la nota més alta en matemàtiques, genero un model de productivitat que desestimula als propis docents perquè els que treballen en les àrees més pobres són sistemàticament humiliats, desqualificats, criminalitzats i ofesos per, suposadament, el seu pèssim acompliment pedagògic. Fa que ells, o els seus directors o els propis pares els comencin a exigir que treballin en el que se suposa que és un bon padró d’acompliment: treure una bona nota.
Deies a la teva intervenció que aquesta homogeneïtzació que suposa PISA comporta la pèrdua al Brasil de matèries com la Sociologia. Aquí, l’exministre Wert parlava d’assignatures que distreuen.
És una visió reduccionista de l’educació imposada per la capacitat d’orientació de la política de l’OCDE. Què fan PISA i l’OCDE? Determinen, amb un criteri arbitrari i que no es posa mai en discussió, què necessita aprendre un jove per tenir èxit. Això hauria de ser motiu d’un gran debat públic: què cal saber. No es pot prendre com a dada el mercat, perquè suposa cristal·litzar un model de desenvolupament social profundament injust que veiem que genera misèria, exclusió. Com fer un manual de supervivència a la selva.
Si per a triomfar a la vida cal fer el que diu l’OCDE, per què necessites la música? Per què serveix l’art, la sociologia, la filosofia? Per què serveix pensar inclusivament en la matemàtica com una eina de transformació? La matemàtica que s’aprèn és una matemàtica per als negocis, per a l’empresa, per a la gestió, per al management. No és una matemàtica humana. És una visió totalment limitada, primitiva de l’educació.
L’OCDE no és que sigui tan dolenta, però imbecilitza el concepte de coneixement en una societat, que, al seu torn, imbecilitza el que diu l’OCDE. Quan Wert entén el que diu l’OCDE, ho trivialitza molt més, ho estupiditza molt més. I això va baixant fins a la directora d’escola. És una escala descendent de degradació del concepte de coneixement que ens porta no només a la dramàtica evidència que el ministre vol suprimir la sociologia, sinó que els mateixos alumnes no saben per a què serveix la sociologia i els molesta la sociologia, els molesta la filosofia.
Per què acceptem tan fàcilment que el diagnòstic el faci l’OCDE?
En el cas de l’esquerra, per pragmatisme polític. A Amèrica Llatina tenim molts governs progressistes, no és només un problema del socialisme aquí. La necessitat de respondre als mitjans, als grup de poder, et porta a una certa real politik a partir de la qual acceptes les regles del joc creient que les podràs dominar, i elles t’acaben dominant a tu. En el cas del Partit Popular o les dretes a Amèrica, és per convicció. Creuen que l’educació és així. Tenen una visió segmentada, classista de la societat. És una concepció del món, de la societat, de l’educació. I crec que l’OCDE els mostra un camí.
PISA és una narrativa de com funciona l’escola, no és només una prova. Em diu el que està bé i malament. Planteja una meta, una salvació: el camí per arribar a Corea, és clar: fer el que va fer Corea. La qual cosa és una simplificació total. Igual que la religió m’ofereix persones virtuoses, l’OCDE m’ofereix països virtuosos, una mística.
Però les lectures de PISA són molt particulars.
PISA simplifica, però després hi ha la simplificació de la simplificació. Tu pots fer servir la prova per demostrar algunes coses. Per exemple, l’Uruguai és un país amb resultats baixos a PISA, però amb una diferència entre els alumnes amb nivells més alts i els més baixos equilibrada. No hi ha una corba enorme com a Xile, on tens unes puntuacions altíssimes en les elits xilenes que s’eduquen en escoles de superelit, privades, i després la resta, que treuen notes dolentíssimes. La seva mitjana és més alta que la de l’Uruguai, però quin sistema educatiu preferiu?
Fa uns dies Save the Children va publicar un estudi en el qual deia que els més pobres fracassen i abandonen més.
Aquesta és una cosa que caldria estimular a les escoles, la retenció. Si estimules la competitivitat, per a l’escola pot ser un bon negoci la deserció. Perquè s’allibera dels pitjors alumnes. La deserció té a veure moltes vegades amb mecanismes associats a la desigualtat, a la pobresa i amb mecanismes que la institució genera per expulsar els pitjors, per treure-se’ls de sobre. Ens hem acostumat a que en el sistema educatiu, els que tenen problemes entorpeixen, molesten.
Què podem aprendre aquí d’Amèrica Llatina?
Cada país viu la seva experiència política i construeix la seva trajectòria. Pensar en una lògica de lliçons és complicat. Més que el que es pot aprendre, és el que es pot reflexionar. Amèrica va aprendre molt de la pedagogia crítica d’Espanya en els 80 i 90. Cal polititzar el debat educatiu. La dificultat d’un pacte és que el que està per darrere és un model de societat. Hi ha aquest mite que l’educació ha de ser una política d’Estat, però si no estem d’acord amb el model de societat és difícil una política d’Estat. Jo crec que una cosa que Espanya va tenir i que veig que ara està relativament debilitat és aquest debat més polític. No és un problema de mètodes, és un problema polític.
Ara el PP guanya totes les eleccions, però en algun moment pot canviar. I quan canviï, què passarà? Que si l’esquerra no s’uneix i comença a construir una perspectiva de la política educativa més consensuada, aquí sí, si no es fa un pacte, si no es pensa en aquests sectors que defensen els mateixos interessos –encara que amb camins diferents–, potser quan l’esquerra arribi al poder ho farà molt fragmentada. Aquesta és una altre ensenyament que ens deixa l’America Llatina. Espanya i Amèrica són un territori que ha de ser internacionalitzat més enllà del comerç, per les mobilitzacions, per les utopies que ens són comunes.
