https://www.youtube.com/watch?v=XDnnxwxJqKo
Bernardo Moll dirigeix La historia de Jan. La història d’ell i de la seva dona, però sobretot la història del seu fill Jan, que és un nen amb síndrome de Down.
Moll, que es dedica al cinema, va decidir redactar un blog on ell i la mare d’en Jan recollien els seus sentiments davant del fill, de les seves reaccions. El que comença amb unes anotacions doloroses perquè, com reconeix la mare, necessiten temps per viure el dol pel fill que no han tingut, s’acaba convertint en el diari del descobriment d’aquesta criatura tan lluitadora que ens acaba enamorant.
Som testimonis del seu progrés, de tots els reptes que ha d’anar superant. Com que tenim uns esquemes mentals molt ben assentats que ens diuen quan ha de començar una criatura a somriure, a caminar, a parlar… Quan ens trobem amb un nen que té un altre ritme, que ens trenca els esquemes, ens cal un procés d’adaptació a aquesta realitat, un procés d’acceptació que la normalitat només és estadística, que n’hi ha d’altres que hem de respectar i que tots necessitem temps i estratègies diferents per arribar on podem arribar.
Aquesta pel·lícula ens ensenya sobretot això: a acceptar que el progrés el marca la criatura i que cadascú té el seu ritme i estableix una determinada distància amb la realitat.
Llàstima que no puguem conèixer la continuació de la història, saber si en Jan es mantindrà en una escola d’educació especial o anirà a una escola ordinària –i perdoneu-me que faci servir aquest qualificatiu tan horrorós–, de com ha anat superant tots els obstacles i si la societat, aquesta societat tan encarcarada que vivim i tan plena de llistons que s’han de superar i de tantes excel·lències lligades només a uns coneixements determinats, li ha posat les coses fàcils a en Jan. Tota la tendresa que regala mereix un ampli reconeixement. I llàstima que no coneguem tot el que ha quedat a la sala de muntatge, que de ben segur ha de ser molt interessant.
