Des que –ja fa més de 50 anys– l’Informe Coleman ens va deixar clar que, en termes estadístics, el factor més explicatiu dels resultats escolars és, amb molta diferència, l’origen familiar de l’alumnat, és a dir, la pobresa i la privació cultural, la pregunta essencial no hauria de ser com combatre el fracàs escolar, sinó com fer front i eliminar fins on sigui possible aquest determinisme. Aquest determinisme no és tal, perquè té unes causes perfectament reconeixibles i unes situacions que, tot i que sovint invisibilitzades, no per això són més suportables.
El gran eix de les situacions de pobresa i privació cultural és la classe social, la desigualtat per raons socioeconòmiques i, sobre aquesta base, opera un altre factor, el territori de residència, la desigualtat urbana, que pot amplificar encara més els seus efectes. Les condicions d’habitabilitat i l’entorn urbà són elements crítics per explicar l’existència de situacions d’exclusió i de desigualtat tant en l’accés com en l’ús dels diferents serveis públics, entre ells el de l’educació.
¿Què fer perquè, tenint totes les condicions –socioeconòmiques i territorials– en contra, l’alumnat pertanyent a famílies pobres pugui tirar endavant i assolir l’èxit educatiu que la societat i les lleis diuen garantir a tots, comprometent-se a posar els mitjans necessaris perquè això sigui possible? Vet aquí alguns dels camins per recórrer:
Si el capital econòmic, social i cultural de les famílies és tan determinant, la clau seria intervenir en i amb les famílies en situació de pobresa i privació al més aviat possible, abans de l’entrada dels fills a l’escola, tal com sabem que es fa en els països escandinaus, que posen en marxa tota la maquinària pública assistencial i compensatòria des del mateix naixement d’aquests fills. Ens va en això un bon desenvolupament físic i cognitiu i una socialització primària adequada, que és el mateix que dir una alimentació equilibrada i suficient, unes condicions d’higiene i salut normalitzades, un habitatge digne i un entorn afectiu de qualitat.
Fer efectiva la gratuïtat de l’ensenyament bàsic (incloent-hi l’educació infantil, que hauria de multiplicar l’oferta pública en aquest tram i convèncer les famílies d’entorns desfavorits de la seva conveniència i rendibilitat), de manera que abraci no només el servei escolar estricte, sinó també els llibres de text i el material escolar necessari, les activitats curriculars i culturals complementàries, les activitats extraescolars, tant si es duen a terme dins el recinte escolar com si tenen lloc fora, i el menjador escolar, entès com un component més del servei educatiu.
Evitar la segregació escolar, tant l’externa (l’existència de centres estigmatitzats per escolaritzar un percentatge desproporcionat d’alumnat pobre, en general, gitano o estranger en particular) com l’interna (l’existència dels mal anomenats “grups de diversitat”, dels grups per nivells en funció dels resultats, d’itineraris desvaloritzats, de dispositius pensats per compensar o donar una empenta a aquells que ho necessiten i que acaben convertint-se en gàbies gairebé permanents de les quals és gairebé impossible escapar).
Personalitzar l’educació, és a dir, tractar els alumnes com individus singulars i no com membres d’un col·lectiu, una comunitat o una categoria; exercir a fons l’acció tutorial i orientadora de l’ensenyament, vetllar pel desenvolupament integral de cadascun dels alumnes, acompanyar-los i ajudar-los al llarg de tot el seu procés formatiu, de manera especial durant els canvis d’etapa; generar confiança i afecte en les relacions interpersonals, fer explícit que tots podem aprendre i millorar i reduir les distàncies culturals i expressives entre el món escolar i el món real dels educands; establir, en la mesura del possible, aliances amb les seves famílies; comptar amb els recursos materials, personals i funcionals necessaris per atendre com cal les necessitats específiques de l’alumnat.
Incrementar el temps educatiu, establir continuïtats entre el temps escolar i el no escolar, aprofitant-lo per fer activitats i viure situacions congruents amb els grans objectius de l’escola, impossibles d’aconseguir només amb les 5 hores diàries, 5 dies a la setmana i 35 setmanes a l’any que dura el curs escolar. El temps no escolar és un temps que, des de fa molts anys, és d’enriquiment educatiu i cultural per a les classes mitjanes i les famílies amb un cert nivell instructiu, a través de l’esport, de les activitats artístiques, del consum cultural, dels viatges, de l’estudi assistit, de l’oci educatiu els caps de setmana i durant les vacances. No oferir-ho, des d’instàncies públiques, als que no poden pagar-ho o no ho veuen necessari, té com a conseqüència l’augment exponencial de les desigualtats.
Posar en marxa plans integrals i singulars en aquells barris o àrees urbanes on conflueixen processos de regressió urbanística, problemes demogràfics i dèficits econòmics i socials, que afecten la conservació dels edificis, l’estat dels diferents serveis, la dotació d’equipaments públics, l’accessibilitat viària i el transport públic, l’activitat comercial i la seguretat ciutadana, circumstàncies que afecten negativament el benestar de la ciutadania que hi resideix, dificulta la mínima convivència. També impedeix el desenvolupament econòmic, educatiu i cultural, i repercuteix tant en la composició social i la imatge dels centres escolars ubicats en el seu si com en la socialització, horitzó i oportunitats dels infants i joves que hi viuen.
Fer que la pobresa i la privació cultural no es transmeti irremissiblement de pares a fills no és tasca fàcil, ningú ho ha dit, però que no es digui que és impossible o que els culpables de no sortir-ne són les seves pròpies víctimes.
