Entrevista

César Bona: “Hi ha escoles que conviden els nens a ser agents de canvi”

César Bona és un home prudent que més que afirmar, suggereix. Creu que s’ha d’escoltar l’alumnat, i que se l’ha de preparar per la vida i no per ser empleable. És un mestre d’un poble d’Aragó de 1.500 habitants que fa dos anys que quedar finalista al Global Prize Teacher. Té 45 anys i en porta dos viatjant per Espanya, recorrent escoles i universitats. Aprenent i escoltant companyes i companys, infants, adolescents. “Tot això és un regal, em sento privilegiat”, diu d’ell mateix. Ens rep en una sala de professors del centre de formació Padre Piquer, a Madrid, en un dels barris populars històrics de la capital, la Ventilla. És una de les escoles de què parla al seu segon llibre, Escoles que canvien el món. Tenim uns minuts per parlar amb ell abans que comenci la presentació del llibre en una sala d’actes abarrotada amb 500 persones (entre ells, el conseller d’Educació de Madrid). Al voltant del 70% de la resta són docents en actiu i en potència.

Quantes escoles ha visitat en aquests últims anys?

Al llibre en recullo set, però no sabria dir quants n’he visitat. Porto dos anys viatjant per escoles, universitats per fer-hi alguna conferència…

Quins són els elements més característics d’aquestes escoles “que canvien el món”?

Sobretot que escolten els infants i adolescents. Que no és poc. Els escolten i els conviden a participar tant al centre com en societat. Els conviden a ser agents de canvi. Això vol dir que quan convides algú –i dic convidar tres vegades–, quan li mostres que la seva acció pot millorar el que té al voltant, que pot ser exemple per a altres persones, la sensació que percep és que per fi serveix, que se l’escolta i que per fi po tcanviar alguna cosa.

El sistema educatiu està capacitat per escoltar?

La gent parla d’un sistema, però el sistema moltes vegades el conformen escoles com aquesta (Padre Piquer) i, sense adonar-nos-en, els canvis vénen des de baix. És molt difícil segurament crear un canvi des de dalt. El canvi es genera des del lloc on es fan les coses cada dia. I en aquest sentit s’estan fent moltes coses. Algunes fins i tot des de fa 40 anys. Crec que no depèn només dels mestres o només de l’Administració, sinó de tota la societat. Fixa-t’hi, tothom parla ara de que es necessita un canvi educatiu, tothom parla d’educació, però cal preguntar-se si estem preparats per aquest canvi.

No ho estem?

No dic que no ho estiguem, jo m’ho pregunto [riu]. M’ho pregunto perquè qualsevol canvi que es fa en una escola sembla que és rebut amb reticències. Per contra, quan canvi que passa a fora, tothom diu: “Uau, que valents, que decidits…”. Volem educar els nostres infants com nosaltres hem estat educats. I no som conscients que tot va evolucionant: comunicacions, medicina… L’educació ha d’evolucionar, també.

Tendim a sotmetre els joves a la mateixa tortura a la qual vam ser sotmesos?

[Riu] Això ho dius tu… Hi ha de tot. Hi ha gent que ho viu com una tortura, quan està estudiant. Jo no ho vaig viure com una tortura, excepte quan em va tocar matemàtiques fins que me les vaig treure. Era bastant dolent en mates. Sí que és veritat que si mirem l’educació amb perspectiva, i veiem que hi ha fracàs escolar, hi hem de posar mesures. I si aquestes mesures consisteixen en mirar les coses que ja s’estan fent a casa nostra, que ja existeixen, què millor! Tenim aquests centres a prop, i ara mateix estan amb les portes obertes perquè els visitem.

Quines podrien ser aquestes mesures?

Abans he parlat de la participació. La participació dels infants i joves al centre i en societat, perquè som éssers socials. No podem seguir pensant que el jovent segueix sent un recipient que nosaltres hem d’omplir: són molt més. Si no, sortiran només amb coneixement –ara mateix el coneixement es comparteix, ja ho sabem com a mestres, la informació està arreu- i hem de fer-los entendre que viuen dins d’una societat i que els seus gestos, les seves paraules, influeixen en els altres. Hem de fer-los conscients que vivim en un mitjà que hem de protegir. Mira el que ha passat aquests dies enrere amb la contaminació a Madrid. Curiosament la gent s’ha enfadat perquè mirava cap a dins –”és que jo no puc agafar el cotxe…”– i no eren conscients de la importància de la mesura. Cal fer-los conscients de les coses que hem de millorar entre tots. Hi ha una frase bonica que vaig llegir que diu alguna cosa així com: “Jo no sóc jo sense nosaltres”. També la formació és important, però en aquests anys he conegut milers i milers de mestres que desitjaven ser formats, que van a congressos divendres, dissabte i diumenge, i s’empassen hores d’educació. Necessitem que en aquesta formació docent s’hi inclogui el compromís social, per exemple. Fer-nos conscients que el diàleg és la clau que obre totes les portes. El diàleg amb les famílies, amb els nens, el diàleg entre els nens.

D’aquí a unes setmanes començarà la subcomissió per al pacte educatiu. Hi diposita esperances?

Sí… Sóc optimista.

Creu que des de dalt es poden activar canvis?

Si es fa des de dalt s’ha d’escoltar els de sota. Escoltar famílies, docents, nens, adolescents. És obligatori escoltar nens i adolescents. Perquè moltes vegades pensem en els nens i no com els nens. Canvies la preposició i tot canvia. Se’ns oblida que són el centre, que no ho és el currículum, que no són els mestres, que el centre és el nen i la nena. A cada pas que fem per canviar alguna cosa hem de pensar en això. El que passa si es fa només des de dalt és que les ideologies pesen molt i en redueixen la mirada, la visió. I tots haurien de pensar que cada paraula que diguin en aquestes reunions no només els representa a ells mateixos, no només al seu partit, sinó que representa a tots els espanyols.

Parla molt de la importància de les emocions a l’escola. Tanta falta ens fan?

Puc dirt-e que segons Hattie, que va fer un estudi sobre el tema, el factor que més influeix en l’èxit acadèmic –i no només– el comparteixen l’autoconcepte i les expectatives que els altres tenen de tu. Independentment del lloc del que provinguis. Això hauríem de tenir-ho en compte. L’autoestima és un dels factors més importants que hi ha perquè et sentis bé, i si et sents bé, funciones. Si estàs amargat a la teva feina, no carbures. Si gaudeixes, l’endemà hi vas amb més ganes. És una roda.

També dius que cal fer que els nens vagin feliços a l’escola… Creus que no ho fan?

No, no, és un suggeriment…! Fem-ho! [riu].

És un home prudent…

És que si no diran que dic que els nens no van feliços a l’escola. Hi ha milers d’infants que hi van feliços, i n’hi ha milers que no. I quan parlo de felicitat és una paraula important. Tots tendim a intentar ser feliços, i això ningú t’ho pot negar. Educar per a la felicitat no significa que els nens estiguin passant-s’ho pipa a tota hora, vol dir donar-los eines perquè busquin la felicitat. Òbviament la felicitat completa no la tindran mai. Però que la busquin està bé, amb ells mateixos i amb les persones que els envolten. Eines com respectar-se a un mateix, als companys. Respectar les diferències, i aprendre’n. La diferència és un luxe. Educar per a la frustració, per a la resiliència… I algú em pregunta: “¿A quina assignatura ho poso, tot això?” Treu les assignatures i posa-hi “educar per a la vida”…

Si poguessis, com reorganitzaries el sistema educatiu?

Tornaria estudiar el nen, observar com es comporta. El més natural per a ells és barrejar edats, ser curiosos, creatius… Tenen la imaginació instal·lada de sèrie. Això és el més natural. Tinc una teoria: si un nen és curiós per naturalesa, si és imagintatiu i creatiu, aprofita això a l’aula i a la vida. Quins canvis faria? Doncs els horaris, les matèries… Els faria més flexibles. M’encantaria que m’haguessin educat en economia domèstica, en primers auxilis, en teatre… Perquè he vist que, per exemple, el teatre ajuda els nois tímids a expressar-se i ajuda a socialitzar, a memoritzar. Canviaria moltes cose, però sobretot, si realment es parla de competències, oblidem ja les matèries i eduquem per a la vida, que és per al que ha de servir l’escola, i no per educar éssers empleables, com diuen alguns. Éssers íntegres i socials.

Tornaràs a l’escola?

Sí, segur. Fixa’t si em sento privilegiat d’estar vivint coses com aquesta, d’aprendre d’escoles com el Padre Piquer, d’aprendre d’una altra escola que està a Galícia, una altra a Màlaga, una altra a Perú… Això és un privilegi. També ho és poder compartir tot el que estàs aprenent. Això no tothom pot dir-ho i em sento afortunat. Tant de bo tots tinguessin l’oportunitat de visitar altres escoles, encara que sigui per períodes curts: una setmana aquí, l’any que ve una altra setmana allà. I compartir-ho. Tornaré segur perquè és el que més m’agrada fer. Quan? No trigaré gaire, però ara mateix no. Quan torni, ho faré canviat. Espero que per a bé.