El menjador escolar, un servei educatiu que inclou els àpats i les activitats de lleure del migdia, costa des de l’any 2007 un màxim de 6,20 euros per comensal. ¿És molt? ¿O és massa poc? Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) considera que és un preu massa baix si es pretén que el servei sigui viable per a les empreses que el proveeixen, però des de la conselleria d’Ensenyament asseguren que no pensen fer pagar més a les famílies en temps de crisi. Davant d’aquest conflicte, ¿quin hauria de ser el preu del menjador escolar?
La patronal d’empreses de lleure Acellec va ser qui va dur aquest preu màxim als tribunals en considerar que, una dècada després, ha quedat desfasat. La matèria primera, és a dir, els aliments, han pujat de preu –l’IPC ha crescut un 16% des del 2007– i els convenis laborals del món del lleure han suposat millores salarials per als monitors de menjador. Tot això, argumenta el gerent d’Acellec Pep Montes, fa que en algunes escoles els 6,20 euros per àpat no donin per cobrir costos. Aquest diagnòstic el comparteix el peritatge que ha intervingut en el procés judicial, que ha qualificat el preu màxim “d’econòmicament inviable”.
Però no a totes les escoles costa 6,20 euros el menú. Aquest és un preu topall. A banda de les concertades –a qui no afecta aquesta mesura–, hi ha públiques on s’ofereix un servei de menjador més econòmic, sobretot en les que tenen unes condicions que permeten abaratir costos o fer economies d’escala. “En centres grans hi ha més marge de maniobra, però en una escola de 150 alumnes o menys és ja gairebé impossible prestar el servei a 6,20 euros”, sosté Montes.
Segons els càlculs de l’Acellec, caldria apujar al topall fins a 6,80. O bé flexibilitzar aquest preu màxim, tot permetent a les escoles que puguin incrementar per exemple un 10% del preu del menú en funció de les seves necessitats. Però això no convenç Ensenyament. Ni tampoc a associacions de famílies com la FaPaC, que s’oposen frontalment a que pares i mares paguin més pel menjador. Aquest debat, que ha trascendit arran de la sentència del TSJC, ja fa setmanes que es produeix als despatxos de la conselleria arran de l’elaboració d’un nou decret que replantejarà la regulació dels menjadors escolars –l’actual és de 1996–, i que està previst que entri en vigor el curs 2018-2019.
Des de la FaPaC veuen “inacceptable” que es pugui flexibilitzar el preu màxim dels menjadors, perquè consideren que aquest és un servei educatiu la tarifa del qual no hauria de variar en funció de si una escola és més o menys gran. Per a ells, l’escenari ideal seria que Ensenyament tendís cap a l’assumpció del servei de menjador –ara externalitzat a empreses– amb la contractació de personal propi, des dels cuiners fins als monitors de lleure, segons exposa Montse Conejo, presidenta d’aquesta federació d’AMPA. Sent de gestió pública, es podria assumir que en alguns casos fos deficitari, i rebaixar el preu fins a 3 o 4 euros per àpat. Aquest plantejament, tanmateix, podria tenir llacunes, com és el fet que no tots els centres escolars tenen cuina, cosa que segons la mateixa FaPaC caldria resoldre.
Ara mateix la provisió del servei de menjador es concedeix a empreses privades, amb o sense ànim de lucre, per concurs públic. O bé ho fa Ensenyament o en alguns casos ho delega als consells comarcals. També es donen casos en què les AMPA de les escoles demanen gestionar-ho elles mateixes. Quan se’ls concedeix, ho poden fer externalitzant el servei sense necessitat de presentar concurs –perquè són associacions privades– o fins i tot hi ha casos en què decideixen assumir el menjador amb recursos propis. “N’hi ha que estan molt contentes amb l’autogestió”, admet Conejo, vocal de menjadors escolars de FaPaC.
Fer pública la memòria econòmica del preu
Derivat de la sentència del TSJC, el que sí que haurà de fer a partir d’ara el Govern és justificar el cost màxim del menjador. Aquest, tot i ser el mateix des de 2007, es fixa cada curs per mitjà d’una resolució d’Ensenyament. A partir d’ara, el que haurà de fer la conselleria que dirigeix Meritxell Ruiz és acompanyar aquesta resolució d’una memòria econòmica que la sustenti. Això fins ara no passava i és un altre dels motius pels quals Acellec va presentar el contenciós-administratiu.
Acellec estima que més d’un 50% de les despeses del servei de menjador correspon als recursos humans (cuina, monitoratge, logística…); un terç a la matèria primera, i la resta, a altres aspectes. Altres empreses, com les de La Confederació –una altra patronal, d’entitats sense ànim de lucre del tercer sector–, fan uns càlculs similars, però repartint el cost un 50% a la cuina (entre àpats i personal) i un altre 50% al servei educatiu (sobretot en monitors). És en la figura d’aquests últims on hi ha per reduir costos, però moltes empreses i escoles ho descarten per no perjudicar l’acompanayent educatiu.
Cristina Rodríguez, directora de Gestió i Serveis de Fundesplai, explica que als seus menjadors la ràtio és d’un monitor per cada 16 nens. “Ens fa anar bastant justos amb el preu dels menjadors actual”, detalla, i explica que en el seu cas, més que augmentar el preu màxim, el que consideren més necessari és que Ensenyament especifiqui quins són els serveis concrets que s’han d’incloure dins els 6,20 euros. Així es podria evitar, per exemple, que hi hagi empreses que facin servir ràtios molt elevades, o també que les escoles no els exigeixin massa: Rodríguez explica que en alguns centres s’han trobat que han hagut de pagar ells per infraestructures com els rentavaixelles.
Els menús a Catalunya, més cars
Un dels arguments dels partidaris de mantenir –o rebaixar– el preu del menú escolar és que Catalunya és una de les comunitats autònomes on el servei de menjador és més car. Només a les Illes Balears pot arribar a ser-ho més (6’50 euros). La mitjana espanyola se situa per sota dels 5 euros, amb comunitats que donen de menjar per 4 euros, com Castella i Lleó o Múrcia, segons dades de 2015 recopilades per El País.
Des d’Acellec, tanmateix, alerten que comparar preus és “tendenciós”, atès que a Catalunya el cost servei s’encareix per diversos motius: el preu del cost de la vida és més alt, el conveni de treballadors del lleure contempla sous més elevats i el temps de menjador és, amb 2,30 hores, superior a la majoria, argumenta Montes.
