Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De Finlàndia ens arriba una altra joia del director Aki Kaurismäki, un home que filma unes històries actuals, que retraten la societat amb tot el seu dramatisme, sense renunciar al sentit de l’humor i amb una sobrietat formal que impressiona.
En aquesta pel·lícula ens trobem amb un home madur que se separa de la seva dona i canvia de negoci: obra un restaurant amb uns treballadors molt peculiars.
I també ens trobem amb un refugiat provinent de Síria que arriba clandestinament en un vaixell de càrrega i que vol trobar la seva germana. L’escena inicial, quan el refugiat sorgeix del fons de la càrrega de carbó, és una de les més ben aconseguides del cinema actual perquè diu molt amb ben pocs elements.
Els dos personatges es troben i s’ajuden. Dic que s’ajuden perquè l’exercici de la solidaritat és una lliçó que beneficia a tots els seus participants.
El director sembla que es digui una cosa semblant a aquesta: “Mireu, europeus, dels governs no en podem esperar gaires coses, són esclaus d’interessos estranys i estan colgats i ens colguen amb burocràcies de tota mena. Ara bé, això no pot servir d’excusa del paper que podem jugar cadascun de nosaltres per descobrir el valor dels altres, la seva meravellosa singularitat, meravellosa i complexa, és clar”.
Els personatges només ens mostren allò que és absolutament necessari. Si fos un plat no hi hauria elements que ens distraguessin el paladar amb gustos sofisticats. Tot és essencial, com un conte per infants però la lliçó moral l’has de construir tu mateix. Sí, teniu raó, com passa sempre en les belles arts excepte quan algú et vol alliçonar, que ja et fa la feina i tu pots mirar cap a un altre costat o fer una becaina.
https://www.youtube.com/watch?v=vfaoCGG_OVc
El Diari de l’Educació, 2025