“Som treballadors volàtils immersos en formes de treball temporals amb multitud de projectes alhora, externalitzacions i competitivitat extrema, ja ho saben. El resultat és una alienació que provoca la pèrdua de sentit de pertinença a una empresa o un lloc; en aquest context, que no esperi ningú que la gent cooperi amb els altres; impera el campi qui pugui”, afirma Richard Sennett al seu llibre Juntos (Anagrama).
La precarietat laboral, a més de les retallades salarials i de l’empitjorament de les condicions de treball, suposa la inestabilitat i la reducció de l’ocupació temporal, parcial i segmentada fins a la mínima expressió. A Espanya, menys d’un de cada 10 empleats temporals van passar a tenir un contracte indefinit el 2016. Això és particularment greu entre els joves –en l’anomenada generació dels millennials, nascuts a partir dels anys 80–, on la desocupació arriba al 44,5%.
Hi ha persones que fins i tot no arriben a saber en què i per a què treballen. Les conseqüències d’això són la fragilitat i superficialitat de les relacions humanes, el curt termini, la manca de projectes duradors, els vincles febles amb la feina, la pèrdua de sentit de pertinença a una empresa. El precariat, la nova classe social en ascens, està òrfena, per tant, de nexes de cooperació i solidaritat: d’un relat propi. I per descomptat, de la necessària formació contínua –un dret dels treballadors– i de la sòlida adquisició d’experiència. ¿Qui està disposat a formar persones que avui comencen a treballar en un sector i demà seran desplaçades a un altre totalment diferent, quan no directament a l’atur? ¿Quina experiència professional adquiriran quan tot just disposaran de temps per familiaritzar-se amb les tasques que requereix qualsevol lloc de treball? ¡Que lluny queden aquells temps en què l’aprenent aprenia pacientment al costat del mestre artesà!
Així passa en el lliure mercat, al qual és abocat cada dia més personal laboral o funcionari de la sanitat, l’educació o altres professions relacionades amb l’atenció a les persones, per allò de la subcontractació i l’externalització de serveis, a causa de la insuficiència del pressupost –una opció política que deixa d’optar per allò que és prioritari– o del fals mite de la major flexibilitat i eficiència de l’empresa. Una de les vies, sens dubte, per les quals el neoliberalisme estén el procés de privatització. Aquí tot discorre segons les pautes abans exposades.
¿Què passa, tanmateix, en relació a l’adquisició d’experiència, en els diferents trams de l’escola pública? Les rèmores i debilitats se situen en tres moments de la trajectòria docent.
1. En la formació inicial. Hi ha un problema previ: ¿Quants dels actuals formadors han trepitjat una aula en els últims anys? ¿Quants estan al dia del que es cou quotidianament als centres i de les seves innovacions més recents?
Lamentablement, el currículum formatiu, en la majoria dels plans d’estudi, segueix impregnat d’un fort component academicista. D’altra banda, el període de pràctiques, insuficient i amb una tutorització bastant epidèrmica, no s’articula amb les classes teòriques impartides a la universitat. Es tracta de dos mons desconnectats, sense vincles de col·laboració.
2. L’accés a la docència. L’estrena a l’aula es produeix des d’una gran indefensió. ¿Quantes preguntes es fa el professorat novell sobre què fer davant nombroses situacions relacionades amb la gestió de l’aula, el necessari treball col·laboratiu o la relació amb les famílies? Una infinitat de dubtes que no tenen espai per plantejar-les durant els seus estudis de Magisteri. Hi ha casos en què els docents, en el seu primer dia de classe, s’han d’enfrontar a un grup sense gaire coneixement previ i sense pautes, a més; no és estrany que li assignin el grup més conflictiu. En altres casos, on hi ha un projecte i un cert criteri pedagògic, a cada mestre novell se li assigna un tutor del centre que l’orienta durant tot el curs, dedicant-li un temps setmanal. És una manera que l’aprenent aprengui al costat del mestre artesà. Encara que també és desitjable que en els primers compassos de la carrera professional –o potser mai– no es perdi el contacte amb la universitat. Aquest és el repte: aconseguir un doble acompanyament teoricopràctic, per part d’ambdues institucions.
3. En la formació permanent. L’educació de la futura ciutadania és massa important per fiar-la únicament a la formació inicial: més encara en una època de canvis tan ràpids en la producció del coneixement, en l’oferta de noves formes d’ensenyar i aprendre, en la proliferació de recursos tecnològics i d’un altre tipus i en els variats i complexos de socialització infantil i juvenil. Les modalitats formatives són diverses i tant serveix la formació en el propi centre com el treball en xarxa entre el professorat de diversos centres. La clau és endevinar quina és la més adequada en cada moment per generar la necessària reflexió sobre la pràctica, sempre amb el propòsit de generar un sòlid coneixement sobre la pràctica que permeti el creixement docent i la millora de l’aprenentatge de l’alumne. L’experiència no es mesura per la seva quantitat –¡com han arribat a malgastar alguns docents seus molts anys de docència!– sinó per la seva qualitat, per la manera en què es viu, s’enriqueix i es dóna poder. En com l’experiència es reorganitza i es reconstrueix contínuament.
