“Als alumnes els interessa molt la qüestió política”, explica Victòria Carrió. A les seves classes de Ciències Socials se’n parla, de política, però no perquè ella en tingui més o menys ganes, sinó perquè acostuma a plantejar la classe a partir de les preguntes del seu alumnat. I els nois i noies pregunten, més encara quan els temes d’història que tracten tenen una connexió sovint evident amb l’actualitat a Catalunya o arreu del món. Al llarg de l’entrevista, aquesta professora de l’institut Marta Estrada de Granollers explica com el context polític influeix en les seves classes i aprofundeix també en com s’ensenya i s’aprèn la història en ple segle XXI.
En quina part del temari us trobeu aquests dies a l’institut?
Ara a Tercer estem estudiant una part petita d’Història Moderna. Avui hem treballat la Inquisició, tot i que la forma de fer-ho potser és diferent de la que estem acostumats tradicionalment. Al nostre centre no utilitzem llibres de text en la matèria de Ciències Socials. La proposta per a Tercer és crear un còmic històric com a treball final d’una tasca de recerca històrica i els alumnes s’han de documentar en grups cooperatius. Jo els proposo temes generals, com per exemple la Monarquia Hispànica, i ells fan una recerca que després han de verificar a classe com a base pel còmic.
És complicat parlar d’història en el curs que estem vivint?
Potser és una mica més difícil. El procés independentista fa anys que existeix, i els alumnes igualment fa anys que pregunten, ja sigui a l’assignatura d’història o a la de valors ètics i ciutadania. Ha estat constant i ara encara més, és clar.
Ho preguntava perquè alguns mestres ens deien que tenen por de parlar de segons quins temes a classe vistes les acusacions i querelles.
Jo no he canviat gens les meves classes, perquè sempre les he fet a partir de les preguntes dels alumnes, no dels meus posicionaments (que trobo que no són interessants). De fet, el currículum diu que s’ha de parlar de política quan recull que a Socials s’ha de connectar el passat amb lligams del present. Entenc que és complicat abordar la situació política de Catalunya perquè ens afecta molt directament, d’una manera personal, i a més darrerament s’ha activat una mirada inquisidora sobre el professorat. Poser és molt més senzill parlar de conflictes llunyans com la guerra de Síria. Tot plegat ja donaria per a un llarg debat. Als alumnes els interessa molt la qüestió política. A classe analitzem cada setmana notícies que escullen ells, i sobta perquè penses que voldran parlar d’esports i successos, però no, sovint és política. I mirem d’analitzar-ho intentant ser objectius, però assumint que, en ciències socials, l’objectivitat no existeix, perquè som subjectes. Cadascú mira amb les seves ulleres.
Es pot explicar la història d’una forma neutral?
No es pot. Si a classe incloc la conquesta d’Amèrica i em dedico a parlar de la vida dels indígenes, estic posicionant-me. Si no ho faig, també. Si quan expliques la història parles només dels reis i les dinasties, de nou t’estàs posicionant. Si parles del paper de les dones, de la cacera de bruixes durant la Inquisició, també. Passa en tot. Des del punt de vista feminista és claríssim, és evident qui apareix i qui no als relats històrics. I això sempre ho dic als alumnes, que s’hi fixin. Aquesta és la potència de les ciències socials, que permet entrar en diferents punts de vista.
També passa amb les altres religions i cultures que tens a classe?
Igual que la visió de gènere hi ha la visió dels llocs d’origen dels alumnes, i això és més una qüestió de la cultura del centre que no pas d’una assignatura sola.
M’ha passat més d’un cop que mestres m’expliquen que s’adonen de l’eurocentrisme de les seves classes quan tracten a classe el descobriment d’Amèrica… I els seus alumnes són d’origen sud-americà.
A més, aquest és un tema que els interessa molt en general. Aquest any quan ho vam plantejar era pels volts del 12 d’octubre, el Dia de la Hispanitat, i vam estar buscant sobre el seu significat i van veure que hi havia gent que reivindiva que no hi ha res a celebrar, que va ser un genocidi… És un plantejament necessari. No es pot explicar la història d’Amèrica sense parlar de la gent que hi vivia, perquè no va ser una descoberta, va ser un grup d’europeus que va arribar allà. Ens hem de desempallegar de la visió de superioritat cultural: aquest és també un objectiu de les ciències socials.
Quan els proposes que facin recerca perceps que els falten coneixements a l’hora de trobar fonts fiables? Penso en el problema de les fake news.
El més habitual és que d’entrada vagin a la Viquipèdia [riu]. I sí, sovint passa que la informació que recullen és poc rigorosa, però per això és precisament interessant que la treballin en grup cooperatiu, perquè llavors són diverses persones fent recerca i constrastant, construint discurs conjuntament. He de dir que al cap d’uns mesos de treballar així tenen molta més facilitat per distingir la solvència de les fonts.
El currículum d’història és dels més extensos que hi quant a contingut. I sovint, a més, s’hi reprodueix la història de forma lineal. Té sentit, aquesta organització? Es pot arribar a tot?
Si analitzes el currículum des d’una perspectiva competencial, tot canvia. La materia de Ciències Socials està dividida en quatre àrees: història, geografía, història de l’art i ciutadania. Si fem un plantejament globalitzador, podem relacionar aquestes quatre dimensions i treballar els continguts d’una manera més àgil i menys repetitiva. Per exemple, si analitzo l’urbanisme d’un territori ho puc fer lligant el contingunt de la geografía, com també de la història política, social, econòmica, de l’art i des del punt de vista dels drets i deures de la ciutadania. A més, la relació amb altres ciències socials, com l’antropologia, la filosofía, les ciències polítiques o la sociología ens ajuda a tenir diverses mirades sobre uns mateixos fets, ampliant la visió de l’alumnat de forma clara. I si unim, com en un engranatge, les ciències socials amb altres matèries com ciències naturals, matemàtiques, tecnologia, llengües… Encara pots pulir més els continguts, i moltes vegades reduir-los. Com a exemplem aquest curs a Primer d’ESO hem estudiat els diferents tipus de projecció cartogràfica, i l’alumnat ha dissenyat un viatge pel món per conèixer els diversos paisatges, climes i problemes mediambientals. Doncs bé, a matemàtiques han aprofitat per dissenyar a escala un mapa del món gegant per poder crear un mapa temàtic amb les seves recerques. D’aquesta manera treballem els continguts d’una forma més lleugera però alhora profunda. En ciències socials és més important donar-los eines i instruments per enfrontar-se al passat, present i futur, més que no pas els coneixements generals, que tampoc voldria desmerèixer. No és important que memoritzin coses que podran trobar a internet, sinó que els garantim que puguin accedir al coneixement.
I quines són aquestes eines?
D’entrada, l’autonomia. Sembla una mica abstracte, però això vol dir que una persona sàpiga quins instruments necessita en cada moment. A més, per ser competents en història han de saber fer recerca en fonts, sobretot a través d’internet. I l’altra element important és despertar-los la curiositat i el plaer per la descoberta. És això el que dóna sentit a la nostra feina.
I com es pot despertar la curiositat dels alumnes per la història?
Si la professora estima allò que fa, transmet aquesta emoció a l’alumnat. Crec que aquesta és la base. Després, a més a més, hi ha recursos com partir de la coneixença de l’alumnat i dels seus interessos per establir preguntes, diàlegs i conclusions on l’estudiant és un subjecte actiu del seu procés d’aprenentatge. El disseny de la matèria a partir de aprenentatge basat en projectes permet que l’interès per aconseguir l’objectiu, o realizar el projecte, sigui un alicient que desperta aquesta curiositat. També és necessari que l’alumnat entengui que la història està viva en el seu present, cal portar la història a la quotidianitat. Per exemple, tinc en ment proposar un projecte per crear una gran constel·lació familiar del grup d’alumnes i que, a partir d’un recull de memoria oral amb els seus avantpassats, puguin reconstruir a partir d’aquests records propers una part de la història del segle XX.
Un altre recurs és empoderar l’alumnat en allò que saben, per exemple a partir de propostes on puguin compartir allò après amb altres grups o nivells. L’ús de les tecnologies també és una bona eina per fer més atractiva la materia, ja que l’alumnat està bastant acostumat a fer-ne ús i generalment no els espanta utilizar les eines digitals.
I per últim destacaría el paper, moltes vegades oblidat, de la importància de l’art. L’art no només entès com una part del contingut, sinó també com un instrument, com un fil creatiu que serveix per unir els coneixements dels continguts de les ciències socials, que a vegades poden ser massa abstractes i complexos per a l’alumnat. Quan creen un objecte o una acció artística estem treballant profundament molts sabers: la creativitat, l’estètica, l’expressió, la comunicació, l’educació visual, el pensament crític, les creences de l’alumne… Tot plegat activa la curiositat de l’alumne.
Hi ha algun episodi de la Història que estimuli per si sol les seves ganes de saber?
Home, la Segona Guerra Mundial! Se n’han fet moltes pel·lis, hi ha els nazis… Els sona molt, hi tenen molt interès. I això xoca amb el fet que la Guerra Civil no en desperta tant, només enganxa a alguns. A banda que tot és bastant imprevisible. Aquest any tinc dos grups que han seguit interessos molt diferents. Un d’ells s’ha interessat per la cacera de bruixes, i han estirat del fil per saber d’on ve, per parlar de l’assassinat de dones (80.000 dones aproximadament). Qui eren? N’hi havia al Vallès? Per què passava? Abans del segle XV tenien de mitjana quatre fills i després vuit o deu. Què significava això per elles? I pel seu cos? En canvi, l’altre grup s’ha entusiasmat amb l’expulsió dels jueus i els musulmans. El que uneix els dos casos és que als alumnes els interessa sobretot la història social, més que la política. S’hi senten més identificats, els agrada aprofundir en les condicions de vida de l’època.
És senzill transformar la Història en una proposta educativa activa?
La història té moltíssim potencial, perquè parles de la societat. Totes les assignatures es podrien tractar com una de sola… ¿On comença la ciència i on acaba la història de la ciència? Es pot analitzar la societat des de molts aspectes. Per mi el principal problema que tenen les ciències socials és que viuen una contradicció: s’expliquen conceptes com la democràcia o el diàleg i després els centres educatius no compleixen amb aquests preceptes, sinó que repeteixen les estructures de control i poder absolut. I això els alumnes ens ho diuen i ens exposa com a profes.
Creus que hi ha un dèficit democràtic a les escoles?
Clarament. L’escola és una reproductora d’un sistema social desigual, i si no mira qui són els alumnes que abandonen els estudis. Els sistema educatiu no sempre serveix com a ascensor social, ja que el factor socioeconòmic segueix sent determinant i l’escola no ha pogut superar aquest condicionat. Per a mi, innovar en educació és sacsejar la institució educativa, incloses les contraccions que vivim els professors, perquè també formem part de les parets del que a vegades és una presó. Podem ser castradors de la imaginació i l’autoestima dels alumnes.
Com seria el teu plantejament ideal per fer classe d’història?
D’entrada, per mi seria fantàstic que els alumnes volguessin estar a classe, i això no passa. N’hi ha que hi són obligats, i això té una càrrega important, perquè el sistema no està donant resposta a les seves necessitats. Com que estem allà ho hem de sostener: una de les funcions del professorat és fer d’acompanyant de tots aquets procesos emocionals i això és tota una tasca pedagògica importantíssima. Però crec que hauria de ser tot una mica més flexible perquè lliurement poguessin ser a classe. A partir d’aquí, m’encantaria poder ensenyar-los el currículum sencer i preguntar-los: què voleu fer? Voleu estudiar l’estat de les autonomies a Espanya? Doncs anem a fer una recerca, hipòtesis, desgranar-les… Però això potser seria ja amb alumnes més grans, de Quart.
