Opinió

Un mal anomenat MIR per al professorat

Fa temps, des de diverses iniciatives, es parla d’un període d’inducció professional del professorat (veure https://porotrapoliticaeducativa.org/) o propostes de les illes Balears, (http://diari.uib.cat/digitalAssets/329/329375_1-dossier.pdfO) o del Programa MIF català (http://mif.cat/docsmif4/), encara que en la proposta catalana es parla de pràcticum resident i no, com hauria de ser, d’inducció professional. La inducció no són unes pràctiques docents –seria molt perillós anomenar-la així–, sinó molt més. I és veritat que en molts països la tenen i és una vella reivindicació dels informes internacionals i de moltes propostes de la millora de la formació inicial del professorat.

Totes aquestes propostes plantegen un període d’inducció professional per al professorat no universitari (més enllà, se suposa, que el període de pràctiques posterior a l’oposició). Diem inducció professional i no MIR com els metges, com diu la proposta, ja que inducció és la denominació que s’utilitza, des de fa molts anys, en la formació del professorat. I ara ho proposen sectors conservadors i el partit del govern central i hem d’analitzar el per què surt en aquests moments aquesta proposta, ja que amb la davallada pressupostària aplicada a la formació del professorat quasi seria impossible portar-ho a terme, a no ser que darrera d’aquest MIR conservador hi hagi estalvi econòmic o gat amagat.

L’argument que es fa servir per establir un període d’inducció professional del magisteri, a nivell internacional i amb el coneixement que tenim sobre la formació, és que fa temps que sabem que el professorat fa un aprenentatge real en la pràctica de la seva feina quan treballa amb l’alumnat i a l’escola. Una millor professionalització docent ha de tenir en compte com es realitza la immersió en la professió. I aquí apareix un període d’inducció professional d’un any (la proposta que ha sortit és de dos anys, que pot ser excessiu i no realista) en centres seleccionats i acreditats (escoles innovadores ja que, si no, no servirà de res). Aquesta inducció professional hauria de centrar-se en una formació pràctica amb tutors o tutores seleccionats a les escoles que recolzin i introdueixin al futur professor o professora en aquesta formació en col·laboració amb el professorat de la Universitat (mentors). És important valorar l’experiència docent i convertir-la en una oportunitat d’aprendre, perquè són molt importants les primeres incursions en la pràctica, evitant el somnis trencats o el xoc de la realitat entre el que s’ha estudiat i la pràctica.

I s’hauria d’analitzar com s’avalua aquesta fase d’immersió del professorat novell en la pràctica per veure la sensibilitat i les actituds necessàries per desenvolupar-se amb l’alumnat, i també l’aprenentatge d’experiències educatives.

Una proposta com aquesta s’ha de meditar bé, sense precipitacions, i consensuar-la amb les organitzacions educatives. El paper i els discursos ho aguanten tot, però la realitat educativa és més crua que una simple proposta. Hem de prestar atenció a les propostes. No pot ser que, per ser professor o professora, s’estigui 6 anys (o 7 si has de fer un màster per accedir) i després, si un vol accedir a la funció pública, hagi de passar una oposició i tornar a fer pràctiques. Una alternativa seria, com altres països, fer un màster (que ja existeix a secundària i cal estudiar el seu canvi) i aprofitar les pràctiques del Grau i del màster per fer la inducció professional. O estudiar diverses propostes que siguin viables i en benefici dels futurs mestres.

Tota alternativa o posada en pràctica, la inducció professional hauria de tenir en compte que els períodes d’inducció tenen nòmina (o almenys alguna compensació econòmica) i reducció de jornada tant pels novells com pels tutors de les escoles. I establir bons mecanismes de comunicació entre escoles-universitats. No es pot organitzar un període d’inducció professional sense finançament i una pràctica no remunerada, possibilitant eliminar interins i substituts. I també seria necessari modificar les proves d’oposició.

De vegades és fàcil fer propostes polítiques de cara a la galeria o del electorat, però quan es tracta d’educació i formació les mesures han de ser sense vel·leïtats, ben meditades, amb cautela, consensuades i en benefici del professorat. I això necessita una proposta rigorosa d’inducció professional.