Barcelona bull pel mòbil des d’aquest dilluns. El Mobile World Congress (MWC) omple la ciutat d’americanes i corbates, de discursos grandiloqüents sobre les últimes novetats de la telefonia. En paral·lel, un altre congrés, el Mobile Social Congress (tercera edició), posa en qüestió la nostra relació amb aquestes novetats. Aquest any, a més, el certamen es preguntarà específicament sobre si la telefonia ha de vestir exclusivament amb vestit d’home, o si hi ha una alternativa construïda des dels feminismes.
Núria Alonso (Barcelona, 1979) formarà part de la taula sobre sobirania tecnològica i feminismes del Mobile Social Congress. Parlarà amb coneixement de causa sobre tots dos aspectes.
Alonso fa anys que treballa la inclusió digital amb noves tecnologies, primer al barri de Sant Antoni, després a la Mina i, des de fa deu anys, a Colectic, un projecte cooperatiu sense ànim de lucre que treballa per la inclusió, l’autonomia i l’apoderament de les persones i les comunitats als àmbits social, laboral i tecnològic. Programació, robòtica i codi lliure, ADN de Colectic. “Podem hackejar el circuit de consum i rebuig gràcies a la fabricació digital”, cita.
Alonso, llicenciada en Belles Arts però també administradora de sistemes, vol que les dones deixin de ser una rara avis dins del món de les tecnologies de la informació. Als tallers de Colectic –a l’esquena d’Alonso descansen uns robots que es posaran en funcionament en unes hores– es cuida que hi hagi referents femenins entre el professorat. “Les dones fem servir tecnologia més enllà de tenir un mòbil que faci fotos dels nostres fills… Hem d’estar empoderades a nivell tecnològic, les noies s’han de sentir còmodes en els espais tecnològics. S’ha de trencar aquesta esquerda de gènere a l’hora d’afrontar la tecnologia”, conclou.
Treballeu per donar-li un ús social a les tecnologies de la informació (TIC). No ho són prou, de socials?
Tot i que ho pugui semblar, no. Primer perquè l’accés, tot i ser una qüestió ja força superada gràcies als smartphones, està subjecte a una sèrie de barreres econòmiques. Però tenir-hi aquest accés –i aquí és on entra la segona raó– no suposa disposar de les habilitats suficients per desenvolupar-se amb autonomia dins del món de les TIC, ja que la popularització de l’ús de tecnologies mòbils a partir dels telèfons intel·ligents ha fet que les persones esdevinguin meres consumidores… El rol no és el d’empoderat: consumim el que ens venen. Nosaltres volem impulsar una relació amb les TIC del tot conscient.
Quins perills amaguen aquestes tecnologies?
Tenim tot tipus d’aparells, aplicacions, informació dins i fora del núvol… I tot ens pensem que no ens costen res, que accedir-hi en molts casos és fins i tot gratuït. I no és així, ja que les empreses tenen un model de negoci al darrere i nosaltres els hi produïm un valor. Rebem poc o res d’aquest valor que estem generant, al contrari, perdem molt més del que pensem.
Parles de la cessió de la nostra privacitat? El ciberactivista Cory Doctorow deia que en 20 anys tots els nostres problemes estarien relacionats amb el núvol, i que no en som conscients.
Les tecnologies tenen conseqüències sobre les nostres dades, sobre la nostra privacitat, i per tant sobre els nostres drets. Però també en tenen a nivell mediambiental. I com el consum no recreixerà, de fet és inconscient pensar que les persones cada vegada no tendiran a apropar-se més i més a les tecnologies, el que hem de fer és buscar una opció de relació ètica. No cal cedir tota la nostra informació, no cal canviar de mòbil o ordinador cada dos anys, perquè quan es comencen a espatllar podem arreglar-los!
Com es canvia aquesta relació amb les tecnologies?
Sobretot de forma pràctica. Visualitzant-ne els riscos. Un exemple senzill: mostrar l’historial d’ubicacions als nanos fa que vegin la tecnologia amb uns altres ulls. Els joves no repensen la seva relació amb la tecnologia fins que no veuen que el seu historial d’ubicacions ho sap tot d’ells. Quan se n’adonen com una empresa coneix tots els teus moviments, com han anat per casa, quan han anat al lavabo. Tot queda registrat al seu telèfon. Hem donat per perduda la privacitat, vivim la vida compartida constantment, digitalitzada. Tenim exemples de persones normals i corrents que han acabat vigilades per les institucions perquè se’n fa una interpretació esbiaixada de la seva activitat digital. Sobre això hem d’alertar.
Més enllà dels riscos, treballeu els potencials d’aquestes tecnologies?
És clar! Aquestes tecnologies ens ajuden a crear discursos col·lectius molt potents. Per exemple a nivell de barri ens permeten reivindicar espais i generar relat. Al Raval ho hem viscut. ‘Què li passa al barri?’. Aquesta ja no una pregunta que es facin des de fora els mitjans. Perquè el teixit s’explica per ell mateix, i ho fa per l’abaratiment de costos dels mitjans digitals. Ha passat amb els narcopisos, per exemple.
Abans deies que l’accés universal a les noves tecnologies està en part solucionat. Però i a altres tècniques més noves? Feu tallers de programació o impressió 3D amb joves del Raval.
En un primer moment quan parlàvem d’esquerda digital parlàvem d’accés, i el telèfon ho ha solucionat en part, sí. Ara hi ha un segon nivell d’exclusió, i això són les noves tècniques de fabricació digital: 3D, robòtica, programació. I nosaltres no volem que aquest sigui un motiu d’exclusió extra. Aproximant-nos a aquesta fabricació de forma lúdica comencem a introduir tot d’elements ben interessants. I sempre amb programari, o fins i tot hardware, lliure.
L’assimilació a la vida d’aquesta nova fabricació digital és el futur immediat?
Barcelona és molt innovadora i té aquests espais de fabricació, però molt vinculats a empreses i investigació. Hi ha escoles que ho estan introduint a nivell social i educatiu. Està poc estès. Però aquest tipus de projectes són de zones altes de la ciutat, i nosaltres ho volem introduir a zones amb alt factor de risc d’exclusió.
Quines són les potencialitats amb els joves d’aquestes tècniques?
No volem només que aprenguin tècnica, sinó que els ajudi també en el seu nivell d’autoestima: aquestes tecnologies són noves oportunitat per a ells.
La fabricació digital els ajuda també a comprendre la traçabilitat dels productes que consumeixen?
Així és. Estem fent servir tecnologies, a diari, que sempre poden tenir nous usos. Un dispositiu que hem donat per mort pot tenir una segona vida amb pocs coneixements. Amb la impressió 3D pots imprimir la peça d’un cotxe teledirigit que s’havia trencat, i així qualsevol altre cosa. El circuit de consum i rebuig el podem trencar, el podem hackejar amb la fabricació digital.
Participes al Mobile Social Congress a una taula sobre sobirania tecnològica i feminisme. Com apliqueu perspectiva de gènere en els vostres tallers?
Primer, intentem sempre donar a les activitats referents femenins. Som 20 treballadors i treballadores i la branca educativa intentem que no recaigui sempre sobre un educador femení: les dones no som unes patates fent servir tecnologies! I, per desgràcia, ens toca demostrar-ho. Sabem de robòtica, de programar, d’editar i del que calgui. Estem empoderades a nivell tecnològic i és una forma de fomentar que les noies se sentin còmodes en els espais tecnològics. S’ha de trencar aquesta esquerda de gènere a l’hora d’afrontar la tecnologia.
Més enllà del biaix a l’aula i el que provoca, les tecnologies fomenten la desigualtat de gènere?
Sí, per començar el mercat tecnològic pensa que les dones no consumim tecnologia i està adreçat bàsicament a un al sector masculí. Quan és mentida, les dones fem servir tecnologia més enllà de tenir un mòbil que faci fotos dels nostres fills… La tecnologia no és neutra, i sempre està pensada per les persones que hi ha al darrere. Igual que moltes tecnologies tenen una mirada racialitzada. Hi ha dispositius de reconeixement facial que no saben operar quan les persones són negres, i això és perquè els paràmetres sempre els tria algú. Si aquestes persones no la pensen ni la desenvolupen tenint en compte que el món és divers… Malament. La tecnologia ha de donar la possibilitat a totes les persones de veure-s’hi reflectides.
