Joan Boscà va ser un poeta barceloní renaixentista (va nàixer el mateix any del descobriment d’Amèrica) que va servir a la Cort dels reis Ferran el Catòlic i Carles V, on va fer amistat amb Garcilaso de la Vega i va ser especialment celebrat com a introductor de les tècniques líriques italianes. La seva obra és en castellà, i possiblement per això a Espanya se’l coneix com Juan Boscán, és a dir, amb el cognom també adaptat a la grafia i fonètica castellana. Cinc segles després, a l’institut de Barcelona que porta el seu nom aquests dies ressona qualsevol cosa menys la lírica, sinó que batega un conflicte entre docents, en el marc del convuls moment polític que viu Catalunya.
A començaments de març, un mitjà digital de tarannà independentista, El Món, va publicar una informació en la que es deia que alguns alumnes acusaven d’homòfob, masclista i sexista a un professor del centre, a qui situaven com a proper a la ultradreta. També afirmava que molts pares se n’havien queixat i que una inspectora d’educació havia assistit a una de les seves classes d’història, com a pas previ a l’obertura d’un expedient. Deu dies després d’aquest article un mitjà digitals de tarannà espanyolista, El Catalán, i el blog de la organització tradicionalista Somatemps responien amb articles en defensa del professor i indirectament responsabilitzant el director del centre d’instigar-ne la suposada persecució. La mateixa foto del director apareixia en totes dues publicacions. En el cas de Somatemps s’afegia també la de la inspectora. El president de Somatemps i autor de l’article en defensa del professor és Josep Alsina, també docent i que ha militat diverses organitzacions considerades d’extrema dreta.
I just abans de l’aturada de Setmana Santa una nit apareixien unes pintades a la façana de l’institut en les que es titllava d’adoctrinador i nazi al director. Els mitjans Somatemps i El Catalán corrien a atribuir les pintades als alumnes, si bé no hi ha cap evidència sobre la seva autoria (de fet, dins del centre no s’han registrat altres pintades, com podrien ser grafits als lavabos). Alguns alumnes i famílies van tenir notícia de la publicació d’aquests articles perquè els arriba un correu d’un remitent anomenat “tabarniaeslibertad”.
Tot plegat provoca que el 26 de març el director adreci una carta als pares en la que expressa la seva decepció per veure “el meu nom en mans de persones pertanyents a cercles que mai m’han despertat interès, curiositat o respecte intel·lectual. L’insult, la difamació i l’amenaça són la seva quotidianitat. Amb quina finalitat es publiquen fotografies meves i d’una inspectora? Amb quina finalitat es realitzen pintades atribuint-les a suposats alumnes?”. El director també convida els pares que considerin envaïda la seva intimitat al rebre els correus de “tabarniaeslibertad” que ho posin en coneixement dels serveis jurídics del Consorci d’Educació o ho denunciïn als Mossos d’Esquadra.
Llibertat de càtedra i projecte de centre
El professor és Fransico Oya, es va incorporar a l’Institut Joan Boscà a l’inici d’aquest agitat curs per concurs de trasllat i amb plaça definitiva, i presideix l’Asociación de Profesores por el Bilingüismo, nascuda el 1994 i la principal senya d’identitat de la qual ha estat l’oposició al model d’immersió lingüística. El director és Nacho Garcia, el qual porta des del 1985 al Joan Boscà, excepte un període de set anys en què va treballar a l’àrea d’educació de l’Ajuntament de Barcelona sota mandat socialista.
El detonant de la crisi sorgeix, segons ha explicat Oya a El Diari de l’Educació, en el moment en què intenta aportar materials suplementaris a la seva classe d’història, “per a que els alumnes poguessin tenir una visió complementària a la del llibre de text”. Oya discrepa sobre la visió de la història d’Espanya i Catalunya que dóna el manual, que per acabar-ho d’adobar ve firmat per diversos autors, però sobresurt el nom del fins fa poc president de l’Assemblea Nacional Catalana, l’historiador Agustí Alcoberro (una altra coautora del llibre, Montserrat Pantaleón, treballa a l’institut i és la cap del departament de Ciències Socials). El dossier suplementari que Oya aporta als alumnes és una “breu antologia de cites de caràcter supremacista” de diversos pròcers del catalanisme (de Pompeu Gener i Valentí Almirall a Heribert Barrera i Jordi Pujol). “El catalanisme té una cara A, que és la mostra el llibre, i una cara B, que és la que jo vaig voler mostrar”, afirma Oya.
Aquesta iniciativa va aixecar la protesta d’alguns alumnes, i el director va convocar Oya a una reunió on hi eren també altres càrrecs del centre. “És la meva obligació com a director informar al professor sempre que m’arriba alguna queixa dels alumnes”, diu Nacho Garcia, amb qui també ha parlat El Diari de l’Educació. Segons Oya, el director el va comminar a cenyir-se al llibre de text, la qual cosa “atempta contra la meva llibertat de càtedra”. “El director és una persona molt sectària, porto 33 anys a la docència i no m’ha passat mai que algú em digui el que puc explicar a classe i el que no”, assegura el professor.
Garcia nega categòricament que prohibís a Oya la distribució del seu dossier. “Només li vaig demanar que hi afegís una introducció per posar-lo en el context de l’època, i que el pengés al moodle de l’institut, això és el que fem sempre a fi que tots els alumnes de tots els grups del mateix nivell puguin tenir accés a la mateixa informació, i no ho va voler fer” , diu el director, que llavors va comunicar l’incident a la inspecció. “Respectem la llibertat de càtedra, que es la llibertat intel·lectual de cada professor en les seves explicacions a l’aula en funció de la seva formació, lectures i experiència, però aquesta llibertat s’ha d’ajustar a la llei, al projecte de centre i als acords del departament didàctic”. Garcia troba desconcertant que aquest enrenou sorgit d’un llibre de text li passi precisament a ell, ja que “mai he fet servir cap llibre de text a les meves classes de filosofia”.
Primera topada: 1 d’octubre
Tot això tenia lloc abans el primer article a El Món. Però encara mesos abans hi havia hagut la jornada de l’1 d’octubre, en la que l’Institut Joan Boscà va ser un punt de votació calent, ja que la policia va intentar requisar les urnes i va destrossar part del material. Segons Oya, el director “va cedir les claus”, però Garcia afirma que el seu posicionament d’aquell dia és absolutament verificable: “Vaig explicar al professorat tot el procés al voltant de l’1 d’octubre, vaig informar a l’Administració educativa que no obriria l’Institut, vaig raonar a l’associació de veïns el meu posicionament la tarda del 30 de setembre i vaig denunciar davant dels Mossos d’Esquadra, la matinada del dia 1 d’octubre, l’acte vandàlic d’obrir l’Institut amb una serra radial per part d’uns desconeguts amb passamuntanyes”.
Oya, que ha presentat una demanda de rectificació contra El Món (prèvia a una altra per intromissió a l’honor), nega que hagi proferit expressions homòfobes o que pertanyi a la ultradreta, i com a mostra explica que de jove va militar al PTE (marxista-leninista, línia Mao Tse Tung), així com el fet que en les darreres eleccions va ser el número 5 de la llista d’Unidos Si, una escissió de Podemos. Qualifica de “completament fals” que Profesores por el Bilingüismo sigui d’extrema dreta: “Aquesta és una etiqueta interessada, la major part dels professors que en formen part són d’esquerres, encara que òbviament antinacionalistes”.
El professor es considera objecte d’una persecució, i així ho va explicar fa unes setmanes a una periodista d’El Confidencial que va publicar un extens reportatge en el que Oya parlava d’una “revenja contra els que lluiten per l’adoctrinament i la imposició del català” i detallava els seus arguments sobre alguns aspectes adoctrinadors del manual d’Alcoberro. A banda de president de Profesores por el Bilingüismo, Oya també és delegat sindical del CSIF, un fet que agreujaria aquesta persecució, ja que, segons explica, aquest sindicat estaria guanyant adeptes entre el professorat no independentista. Nega també qualsevol relació amb l’enviament de correus de “Tabarniaeslibertad”.
Per la seva banda, Garcia es pren amb ironia els articles que primer el situen pròxim a ERC i després, militant de la CUP. “Jo sóc militant del PSC de tota la vida i, per nostàlgia, continuo pagant la quota. El mateix que em passa amb el Col·legi de Doctors i Llicenciats i amb la revista Cavall Fort”.
El professor d’història considera més que demostrat que a l’escola catalana s’adoctrina, i veu en el seu director un exponent d’aquesta pràctica. “És molt difícil deixar d’adoctrinar als nanos amb els materials que hi ha, si intentes matxacar al professor que va contra l’adoctrinament llavors ets part de l’adoctrinament”, afirma Oya.
El director en té una visió molt diferent: “En aquest institut ni adoctrinem ni mai hem tingut cap problema per la ideologia de cap professor, hi ha hagut llibertat absoluta, les nostres discussions dins del claustre sempre han estat pedagògiques, sobre com hem de fer la nostra feina perquè els alumnes puguin fer possibles les seves expectatives, desenvolupin formes de pensament crític i creatiu i, sobretot, siguin bones persones”.
