Després dels atemptats, reflexions cap al futur
Són poques les iniciatives educatives que, arran dels atemptats, han promogut reflexions sostingudes sobre els atacs de l’agost passat, o temes vinculats. La coincidència amb les vacances en el moment dels fets, i els esdeveniments de l’1 d’octubre van eclipsar ràpidament la reflexió sobre els atacs del 17-A. Un altre motiu, segons han expressat alguns educadors i educadores, és la sensació de no tenir prou arguments o prou criteri per abordar aquest tema a l’aula.
Probablement, per mirar de donar resposta a aquest neguit, algunes reflexions humanistes han recomanat un seguit de pistes per interpretar atacs violents més enllà de la por, o de com s’hauria d’Educar després dels atemptats, amb aportacions molt valuoses de Philippe Meirieu o de Miquel Àngel Essomba.
Aquest últim destaca la necessitat de desenvolupar una cultura democràtica a les escoles que transmetin de forma més significativa els valors dels drets humans; reivindicar la filosofia del dubte, per fer front a les certeses i els dogmes; fomentar el coneixement i el reconeixement de l’Altre, i la capacitat d’empatia envers les altres persones; i assegurar-se que les escoles permeten tenir vivències culturals riques que afavoreixin l’arrelament.
Philippe Meirieu també ressalta la necessitat d’educar per l’esperança: “Hem de tenir una confiança activa en la nostra capacitat per oferir als nostres fills altres causes que dediquin la seva vida a la destrucció de l’univers en què vivim”. La importància del fet que els educadors i educadores reconeguin la capacitat de l’alumnat d’eliminar les violències del planeta, de ser actors de canvi constructiu.
Des de l’Escola de Cultura de Pau, també, recollint les aportacions d’autors com John Burton o Paco Cascón, s’insisteix molt en la importància de convertir l’alumnat en una comunitat cohesionada, mitjançant la “provenció”. La provenció ha de permetre proveir l’alumnat de les competències necessàries per afrontar el conflicte i, amb aquestes, l’apreci a la diversitat, l’estima cap a l’altre, la inclusió, la cooperació…
Totes aquestes recomanacions són pertinents i permeten encarar els fets de forma molt constructiva, però paint aquests (bons) articles em resta un neguit. És aquesta tota l’autocrítica que podem fer? N’hi ha prou amb fer propostes “en positiu”, si no erradiquem males praxis escolars?
Després dels atemptats, reflexions autocrítiques
Tot i que considero que totes les propostes fetes més amunt són vàlides, em pregunto fins a quin punt permetran canviar res si no s’erradiquen, alhora, algunes inèrcies escolars que no s’han qüestionat prou.
Val a dir que de l’atemptat del 17-A se’n poden identificar múltiples causes (com la mateixa responsabilitat dels joves/menors), un sistema de cooptació digne de les sectes, una política internacional occidental que ven armes i expandeix missatges supremacistes sobre els països musulmans, una societat que discrimina la població immigrada i li ofereix perspectives de futur força fosques, la dificultat per expressar la pròpia identitat en un entorn on allò que és estranger no sol ser vist amb bons ulls…) i que totes aquestes causes mereixerien reflexions, autocrítiques i recomanacions. En aquest article, només es reflexionarà sobre el que es pot fer (o no s’ha fet prou) des de l’àmbit educatiu, però és rellevant tenir en compte totes les altres causes, per dimensionar que, en el fons, la responsabilitat que poden tenir les escoles pot ser comparativament força inferior en comparació a les altres causes.
Tenint en compte això, però, no es pot oblidar, com apunta Maria José Morillas, que l’escola pública catalana acull el 82% de l’alumnat d’origen estranger, mentre que l’escola privada-concertada només el 18,2%. En diversos informes, el mateix Síndic de Greuges qualifica les escoles amb major concentració d’alumnat immigrat com a “guetitzades”. Un gueto, potser cal recordar-ho, és quan un grup ètnico-cultural no vol o no pot barrejar-se amb les altres comunitats. Així doncs, per què s’utilitza el terme “guetització” per les escoles més mestisses, on es dóna més convivència multicultural o intercultural, i no pas per aquelles ètnicament homogènies d’alumnat d’origen autòcton? Jo ho atribueixo al fet que les escoles, els i les professionals de l’educació, i les famílies, no estem prou preparades per la interculturalitat, i que arrosseguem massa etnocentrismes inconscients.
Si no, que algú m’expliqui per què vaig haver de suportar, ara fa dos anys quan buscava escola (pública) per la meva filla, que més d’una família em recomanés anar a la sortida d’una escola per veure si “hi havia moltes mares amb vel o d’altres països”.
Que algú m’expliqui per què encara és necessari publicar guies anti-rumors que aclareixin que els resultats escolars no depenen tant de l’origen de les famílies com del seu nivell socioeconòmic, educatiu, o de la llengua parlada a casa.
Que algú m’expliqui per què als llibres de ciències socials (de geografia!) només el 7,1% dels autors i personalitats citades són d’Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania.
Que algú m’expliqui per què als graus d’infantil i magisteri, ni als màsters per professorat de secundària encara no es considera una necessitat incloure la formació intercultural com a assignatura obligatòria.
Que algú m’expliqui per què les escoles han de patir mesures d’islamofòbia institucional amb mecanismes com el Proderai.
Malgrat fets tan greus com els atemptats del 17 d’agost, que necessàriament van remoure consciències, trobo que ens manca autocrítica a l’hora de reconèixer els nostres propis micro-racismes com a comunitat educativa. El mestissatge encara no està prou vist com una riquesa, i la violència cultural també és violència. Aquesta invitació a autoqüestionar-se tampoc no és nova, però dol veure que, un any després, no s’hagi abordat amb més profunditat. Des d’aquestes línies, reivindico una major responsabilització sobre com veiem l’Altre, i un major compromís per plasmar aquestes reflexions en l’organització escolar i la comunitat educativa.
