Hem retrocedit. I això ha provocat que, en certs contextos socials, és impossible partir del principi que l’ensenyament ha de fer l’esforç d’extreure de l’exclusió social a la totalitat de la població. I els actuals contextos socials, familiars i econòmics ens mostren clarament que, sense l’ajuda del que passa fora de l’escola i que envolta la institució educativa, és difícil ensenyar els diversos sabers, valors i ciutadanies necessàries en el futur que permeti una vida i un món millor. És difícil que l’educació d’avui dia, i ja es deia fa temps amb altres termes, sigui capaç d’oferir aquesta vella idea de “viure feliços” amb un horitzó d’igualtat basada en la diferència.
I del “mantra” de la comunitat, desgastat per tantes interpretacions, es comença a donar importància a l’educació expandida i a l’ecologia de l’aprenentatge. També es comencen a entendre noves formes de relació social, política i tecnològica que s’estan produint. Més enllà dels murs de l’escola hi ha vida i aprenentatges invisibles molt importants. Avui dia, ningú té tot el coneixement. Els sabers són compartits.
Tot això ens porta a conclusions evidents amb importants repercussions educatives: és clar que l’aprenentatge no és exclusiu de l’escola però aquesta és imprescindible si s’abandonen metodologies passives que se centren a transmetre coneixements –paraula o llibre de text–. Sabem, de fa temps, que l’ésser humà no aprèn per transmissió sinó per construcció, per tant, necessitem un canvi metodològic més participatiu i col·laboratiu, amb una nova concepció de l’espai i temps en l’ensenyament. S’ha d’introduir una major sensibilitat cap a la tecnologia emergent, convertint-la en una oportunitat d’aprenentatge, ja que avui dia les tecnologies es transformen en dispositius importants d’informació, a més afavoreixen la mobilització per a l’acció política i una nova participació mitjançant xarxes.
I s’ha de vigilar, ja que hi ha molt guru que interpreta la nova forma d’innovar. Innovar no és matar l’alumnat a power points o a PDF en aules inverses o jugar pensant que tot això és la innovació. No, educar és una mica més. És crear estructures de participació, col·laboració, tolerància i diàleg on és important la comunicació, el compartir sabers, l’introduir el plaer d’aprendre i analitzar les pràctiques socials i polítiques emergents. El canvi educatiu és un camí, no una meta o finalitat per si mateixa com molts l’hi prenen.
Això ens obliga a l’educació a compartir aprenentatges basats en la reflexió compartida sobre experiències rellevants com un procés d’aprenentatge que dóna importància a l’equip educatiu i als agents socials amb la intenció d’aconseguir un compromís mutu i un intercanvi d’informació.
Això ens obliga a compartir aprenentatges basats en la reflexió conjunta sobre experiències rellevants com un procés d’aprenentatge que dóna importància a l’equip educatiu i als agents socials, amb la intenció d’aconseguir un compromís mutu i un intercanvi d’informació.
I això significa que tots els que intervenen en el procés educatiu desenvolupen papers d’agent actiu en la construcció de normes, en la reelaboració de processos socials i educatius, dels valors i en la construcció de regles de relació social i educativa. I aquí s’estimula el respecte pel divers i una organització diferent de l’aprenentatge.
Però per a això és necessari sortir de les fronteres, ja que moltes innovacions no surten de les fronteres de l’esquema mental o de la cultura professional anquilosada en un determinat concepte d’escola i educació basat en la cultura intel·lectual de la il·lustració. I cau en la ceguesa del coneixement que no permet veure més enllà dels nostres límits. Trencar esquemes i posar imaginació ens pot ajudar a reconstruir un nou projecte educatiu, prevalent l’equitat mitjançant la cooperació, el respecte a la diferència i la solidaritat i a partir de les fortaleses que té l’escola i els agents socials que l’envolten.
També serà imprescindible a l’escola, dins i fora, crear xarxes o espais emocionals mitjançant processos comunicatius, on les relacions de compartir informació i formació entre el professorat i el context poden ser més fluïdes, potenciant coneixements i habilitats que donin a l’alumnat una igualtat d’oportunitats com la resta d’alumnes escolaritzats en condicions més favorables. Si volem una equitat educativa haurem d’analitzar i interactuar amb el context, prevaler el diàleg, la participació, la cooperació i la solidaritat entre tots amb l’objectiu de millorar l’educació de l’alumnat.
No vull acabar sense dir que és necessari una mirada crítica enfront del relat de molta innovació que cau en veritables tòpics que ja sabem, com per exemple que s’aprèn fora del sistema educatiu al llarg de la vida i amb això ja es justifiquen certes pràctiques; que hi ha experiències de comunitats que segueixen postures institucionals i no veritablement alternatives, i que el professorat i l’escola no és important i ho és més la tecnologia. Cal mirar amb lupa certes pràctiques innovadores. L’educació és un caramel en mans d’aprofitats. I moltes vegades aquestes pràctiques amaguen impulsos segregadors que van, per tant, en contra de l’equitat educativa.
