De què va, la pel·lícula? Una noia va a viure uns dies amb un artista. Suposem que hi va per aprendre, però els personatges d’aquesta història amaguen tots alguns secrets i no són pas detalls, són elements que un cop descoberts canvien les vides. El pintor és un dels personatges més repugnants de la història del cine. Un prepotent que gaudeix fent mal, que s’ho passa bé humiliant als altres, un home incapaç de mostrar cap mena d’empatia. Des del primer moment tens ganes de fer-li mal. Un personatge que treu a prendre la fresca la teva part fosca, la teva part d’infern, com diria Calvino.
Aquest pintor està molt ben dibuixat com ben dibuixats estan tots els que orbiten al seu voltant. Humans tots, massa humans. Fràgils, febles però sense saber mirar els ulls de la part de mal que tots arrosseguen.
El director belluga la càmera donant voltes i voltes als personatges, com si a cada volta ens mostrés una capa del seu interior. Belluga la càmera i molt sovint queden fora del pla, però sentim què diuen. Els mons interiors treuen foc, però les interpretacions son contingudes, en alguns moments gèlides. Sempre molt efectives, carregades de sentit.
Tragèdia explicada sense seguir una línia temporal que comenci pel començament, però aquest trencament no dificulta gota el seguiment de la història, una història que parla de la humiliació, de la culpa, del rancor covat, de saber si val la pena conèixer la veritat, de la fragilitat humana, de l’engany… i de la reconciliació.
Una pel·lícula on tot lliga, on tot està ben amanit i ben servit. Una pel·lícula absolutament recomanable. Carn de premi, n’estic segur.
