“Fins el final de la Transició, la consigna ‘Per l’Escola Pública’ va aglutinar un gran moviment que va recórrer la societat espanyola. Amb la perspectiva d’una major igualtat d’oportunitats, reclamàvem una escola que garantís el dret a l’educació de tota la població, amb una atenció primordial cap als sectors socials més necessitats”. L’últim editorial de la revista arranca amb una declaració que confirma el compromís que STEPV manté amb aquests valors. “Quatre dècades després, cal reivindicar de nou la idea d’Escola Pública, un model d’educació amb unes peculiaritats que mantenen la seua essència i conformen la seua identitat”.
En les seues 40 pàgines, el monogràfic rescata el sentit d’allò públic referit a l’educació en les seues múltiples facetes i recupera els orígens d’una reivindicació present en les lluites sindicals i pedagògiques de les últimes dècades. S’hi inclouen testimonis i experiències que mostren la vitalitat d’un model educatiu crític amb el neoliberalisme i amb el qual el sindicat segueix compromés. Democràcia i poder, sindicalisme de classe, marees per l’Escola Pública, educació inclusiva, renovació pedagògica, organització democràtica, escola i ciutat, educació i entorn o privatització de la universitat són alguns dels temes que s’hi aborden.
Com en números anteriors, amb un acurat disseny i tractament tipogràfic, els articles de docents en actiu s’alternen amb treballs d’altres col·laboradors: Julio Rogero, del col·lectiu Escuela Abierta de Madrid; Miguel Duhalde, de la Confederación de Trabajadores de la Enseñanza de la República Argentina, Albert Sansano, del Fòrum Mundial d’Educació, a Brasil; M. Ángeles Llorente, autora d’Escuela Pública: Dignidad y compromiso o Jaume Martínez Bonafé, columnista de El Diari de l’Educació. Juan Pedro Quilón, dissenyador gràfic i professor d’art, s’ha encarregat d’il·lustrar els textos.
Una mirada enrere
Allioli va nàixer en plena Transició a la democràcia “amb la intenció contundent de deixar-se de formalismes, retòrica i elucubracions per anar a la realitat viva, l’experiència constatada i l’acció ferma i estudiada”, segons explicava amb sorna el seu primer editorial. Aquest mateix número anticipava les finalitats de l’organització que la promovia: “la defensa dels interessos econòmics –respectant sempre el criteri a igual treball igual salari– i sociopolítics de les treballadores i treballadors de l’ensenyament, la lluita per la millora de les condicions de vida i treball, així com la dignificació de la seua situació social”. Des de llavors, STEPV entén que la revista és un senyal d’identitat col·lectiva.
Allioli, una de les publicacions periòdiques més longeves del panorama editorial valencià, du polsant de manera ininterrompuda durant les últimes quatre dècades l’estat de l’educació en la societat amb les seues llums i ombres: les mobilitzacions dels treballadors i treballadores, les activitats dels moviments de renovació pedagògica, la construcció del País Valencià i la defensa de la seua llengua i cultura, la solidaritat entre les persones, els pobles i les causes justes, el pacifisme o el moviment feminista.
El tractament informatiu i editorial d’Allioli sobre la situació educativa en diferents moments històrics ha anat evolucionant i la publicació s’ha mostrat sempre oberta a nous formats, gèneres i seccions. Dos moments van marcar de manera significativa aquests canvis. En 1998, la revista es va professionalitzar més, amb l’arribada a l’equip de redacció de persones que a la seua trajectòria sindical sumaven la formació i experiència periodístiques. En 2007 es van produir noves incorporacions, que van aconsellar donar el salt, un any després, al redisseny integral de les pàgines i a la introducció del color.
Publicació de referència
En vuit lustres, la publicació, que abans va tenir quatre directors –Jaume Muñoz, Joan Blanco, Vicent Esteve i Amadeu Sanz–, ha avançat en paral·lel als canvis en l’educació i la societat valenciana i s’ha convertit en un referent de les publicacions sindicals de l’ensenyament, més enllà fins i tot de les comarques valencianes. Signatures procedents d’altres latituds, de l’estat espanyol però també d’Europa i Amèrica Llatina, col·laboren en unes pàgines concebudes, produïdes i editades íntegrament per un equip de professionals del propi sindicat. Ara mateix són dues dones i set homes, periodistes, dissenyadors, experts en comunicació audiovisual i entorns digitals els qui aparquen transitòriament la docència per a bolcar-se en la seua altra vocació comunicativa.
Des de fa dos anys, les innovacions en el disseny han anat de la mà d’un important canvi d’orientació. “Allioli ja no és el principal vehicle de l’acció sindical, que ara circula en temps real per internet i les xarxes socials, sinó un espai de reflexió, de propostes i debat, també de recuperació de la memòria històrica i pedagògica de l’educació valenciana del segle XX”, assenyala Alícia Martí, la primera dona al capdavant de la revista. Per a la directora, “un sindicalisme participatiu i assembleari ha de comptar amb sòlids mecanismes de comunicació i debat, perquè la informació és necessària per a poder decidir. Sempre hem dit que per a garantir la democratització de l’acció sindical la informació ha d’arribar a les persones, perquè les decisions corresponen a tot el col·lectiu”. Professora de Magisteri de la Universitat de València i membre del Secretariat Nacional del STEPV, Martí explica que en el seu model sindical és prioritari l’accés a la informació, “una idea que ja es va conformar en les assemblees i les coordinadores de docents en els anys setanta, abans fins i tot de la constitució del sindicat. La nostra responsabilitat és ser útils per a cohesionar un moviment d’ensenyants molt més ampli, unitari i democràtic”.
Allioli prepara la celebració dels seus 40 anys d’existència amb una edició especial i una sèrie d’activitats i innovacions en les quals cobrarà protagonisme la dimensió digital i els formats audiovisuals. Una altra inquietud de l’equip de redacció, assegura la seua directora, és descentralitzar els continguts, amb noves col·laboracions, formats i experiències pedagògiques i sindicals procedents de les diferents comarques del País.
Més que una revista sindical
Després de la degana Saó, Allioli és la revista més veterana publicada en la llengua pròpia del País Valencià. El seu tiratge actual és de 21.000 exemplars que es distribueixen regularment a l’afiliació, les persones i entitats subscriptores i els centres educatius de tots els nivells. No és només una revista de l’STEPV, perquè arriba a un teixit social heterogeni, encara que de signe progressista. Com assenyalava l’edició commemorativa del 30 aniversari (2009) “és per voluntat de l’organització que l’edita un mitjà d’expressió que combina informació i opinió, anàlisis i propostes, denúncies i reconeixements, i que aspira a presentar fets i raons que ocorren en un espai humà amb nombroses relacions educatives, socials, culturals, polítiques i, per descomptat, econòmiques i laborals”.
En sintonia amb els sectors actius i crítics de l’educació, les pàgines de la revista han albergat veus plurals, no només de persones afiliades. Una llarga nòmina d’intel·lectuals i personalitats compromeses amb el món de l’educació, la cultura i la societat han deixat les seves petjades en Allioli. Entre elles, Carmen Agulló Díaz, Gonzalo Anaya, Vicent Andrés Estellés, Jaume Carbonell, Joan Fuster, Pablo Gentili, José Gimeno Sacristán, Maite Larrauri, Josep Vicent Marquès, Carme Miquel, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Julio Rogero, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Rosa Solbes, Enric Soler i Godes, Marina Subirats, Francesco Tonucci, Enric Valor i Ferran Zurriaga.
