Opinió

El preludi d’una esperança

Més d’una vegada he sentit una profunda solitud quan m’endinso pels passatges del barri de la Sagrada Família. Els de la seva part baixa, ja ho mencionàrem fa unes setmanes, complien una funció d’enllaç i permetien una doble façana a molts habitatges. Si pugem més enllà del temple veurem com la seva funció de drecera es conjuga de meravella amb la possibilitat de propiciar indrets relativament allunyats del soroll quotidià, oasis de pau molt poc freqüentats per la por barcelonina a perdre’s pels carrers, com si haguéssim perdut la capacitat de jugar al mapa i acceptar la lògica de la quadrícula, doncs al cap i a la fi per molt que la Basílica gaudiana doni nom a la zona no deixem de transitar per l’Eixample.

El passatge Centelles és una de les seves perles més desconegudes, tant que més d’un cop m’ha costat endinsar-me al seu interior, situat entre el carrer Provença i Dos de Maig. El seu nom figura al nomenclàtor des de principis del segle XX. Abans s’anomenava de Pujades, i qui escriu tendeix a pensar que el seu canvi de denominació es degué a una duplicitat amb un carrer de l’actual Poblenou. És un camí estret i silenciós on, en aparença, mai passa res ni ningú, i potser per això mateix es configurà al lloc perfecte per a ubicar una escola.

Des de finals del Vuit-Cents l’Ajuntament de Barcelona emprengué una sèrie d’activitats per a millorar les atencions educatives, higièniques i assistencials de la infància mentre apostava per a crear escoles al mateix temps que introduïa innovadors mètodes pedagògics. L’època ho respirava a tota Europa. A la capital catalana el gran pioner fou Francesc Ferrer i Guàrdia, sempre massa oblidat, amb la seva Escola Moderna del carrer Bailén, mixta, laica, amb igualtat de facto entre alumnat i docents i un ideari que encara avui respira modernitat a partir d’una voluntat de considerar al nen com una entitat dotada d’intel·ligència i doncs per a ampliar de manera ininterrompuda el seu coneixement.

Entre els molts problemes que afrontà l’administració municipal dos eren fonamentals. El primer era l’analfabetisme imperant. Les xifres de 1900 eren un veritable cant a la desesperació. Si a Espanya el percentatge arribava al 60%, a Catalunya la xifra tocava gairebé a la meitat de la població, mentre a Barcelona un 30% no sabia llegir ni escriure. El segon element crític eren les instal·lacions, pèssimes, tant que encara avui molts es sorprenen quan es menciona la genialitat de Josep Goday i els seus centres Noucentistes, pensats pel benestar dels futurs adults a partir de generar aules idònies per a desenvolupar l’aprenentatge, quelcom insòlit fins a la data al nostre territori.

L’obra de Goday correspon a un altre estat evolutiu, quan la Mancomunitat pogué desenvolupar sense obstacles aquesta vocació de millora. Abans aquesta correspongué al municipi, que per començar considerà urgent construir escoles a tots els barris de la ciutat per a pal·liar el tràgic dèficit. Una s’edificà al passatge Centelles l’any 1906. Ho sabem perquè la data llueix a la seva façana, que complementa la informació amb l’escut de l’urbs, aleshores amb el rat penat de Jaume I a la seva coronació. Un caminant atent es fixarà al conjunt per la motllura sinuosa i fantasmagòrica de les finestres, veritables reines d’una peça constituïda per una sola planta culminada a la seva vessant superior amb una barana calada plena de la típica decoració floral.

El seu autor, segons l’inventari del Modernisme de Valentí Pons, és Jeroni F. Granell Manresa, un de tants secundaris de l’estil catapultat a l’estrellat internacional per Antoni Gaudí i els nostres benamats turistes japonesos. Als darrers anys la figura de Granell ha gaudit d’una lleugera fortuna als mitjans de comunicació per la recuperació, mitjançant una esplèndida restauració, de l’immoble de Pàdua 75, datat el 1903 amb una façana policroma veritablement explosiva entre el verd pistatxo i el bordeus predominant als esgrafiats, la tribuna i al pis de dalt.

Mentre duri, doncs sobreviu entre la incessant i propera pol·lució de General Mitre, mereixerà infinites lloances que no han de disminuir el valor del seu llegat a altres racons de Barcelona, com per exemple a Gran Via 582, on la solució per a connectar la forma de la porta amb les escultures és una firma estilística de primera magnitud també visible al número 122 del carrer Girona, preciosa i definidora del seu creador per la seva senzillesa estètica i una gran habilitat a l’hora de transmetre un seguit de missatges, doncs el bloc estava destinat a la classe treballadora, el que explica l’absoluta mancança de balcons, donant-se com a única llicència un portal d’entrada amb cert aire espectral, molt semblant a la terminació de les finestres del centre escolar del passatge Centelles.

La feina pedagògica de l’Ajuntament tenia els seus límits i, com sempre, es veié frenada per disputes polítiques. L’any 1908 el pressupost municipal de cultura fou el principi de la fi de Solidaritat Catalana, agrupació de partit de tota mena i condició sorgida després dels atacs de l’exèrcit el 1905 a les seus del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, òrgan periodístic de la Lliga Regionalista. La discussió estigué dominada per la majoria republicana del consistori, que proposà un revolucionari sistema basat en la neutralitat religiosa, una major presència del català i la coeducació de nens i nenes. Les protestes provinents des de sectors conservadors feren que l’alcalde Sanllehy renunciés, però la idea restà com a base de futurs plantejaments progressistes i aquest record, ben poc espremut, hauria de servir als nostres representants per a pensar com es menysprea l’educació perquè no interessa formar ciutadans. Ens volen ensinistrats, assentint i en massa envers uns preceptes estipulats per a tornar-nos ximples. Per això ara mateix som una societat d’analfabets funcionals.  Hi ha obligatorietat, sí, però no ens serveix perquè volen els llibres i la tasca docent com un sector més del seu camp de batalla, quelcom que l’esquerra ni vol ni pot entendre. Quan passin pel passatge Centelles, contenidor del preludi d’una esperança, meditin sobre el darrer paràgraf i protestin. Sense bona formació pels nostres petits seguirem perduts entre banderes i foteses.