Opinió

L’escola com a metàfora i representació

[I recordem que gastem 600 M€ anuals en llibres que desapareixen. Possiblement la reutilització sigui un principi de reconeixement del malbaratament]

La mínima expressió d’una escola moderna és una sèrie d’aules amb parets, pupitres, pissarra i un llibre per a cada nen (generalment iguals). Un cop tenim això, ja hi poden entrar els actors.

Dic moderna perquè tota la vida, amb els sols actors en un espai ja n’hi havia hagut prou. Però amb la modernitat liberal, hi calen infraestructures i mobilliari. Però també dic expressió mínima, perquè l’ésser humà és un animal ambiciós i imaginatiu que somia sempre coses millors. I segur que podem somiar una escola moderna millor.

Els ingredients apuntats per a “l’expressió mínima” semblen indicar que els actors no dissenyen l’escola, sinó que els ve donada. L’espai i els textos arriben predissenyats per autoritats i empreses. Però per a tenir una màxima expressió de l’escola ens agradaria pensar que els actors protagonitzen el disseny mai completat d’una escola perfecta. I en això cal dir que amb les parets sempre tindran poca cosa a fer, però el mobiliari i el material ja és una altra cosa.

Una escola amb només les parets i el mobiliari estàndard (que podria incloure els llibres de text) és una minsa representació del món que volem mostrar als nens. Ja sé que hi posem més coses, murals, boles del món, llibres i jocs i, al final de cada curs, les parets queden decorades per imatges que els nens han donat del món a instàncies dels professors: els murals i treballs. Però poden els nens construir imatges prou afinades del món a partir de simples parets i llibres de text? Pot el mestre amb la seva sola paraula omplir aquest buit de món? Han conegut el món prou a fons? En tenen una experiència prou profunda encara que només sigui metafòrica o al·legòrica?

Perquè diguem-ho ja: qualsevol material pedagògic que es pugui posar en una escola no és més que una metàfora o una al·legoria del món que els adults podem veure i modificar en qualsevol part del planeta. Per tant, podem veure l’escola com una metàfora o al·legoria del món real on es viuen experiències.

I la principal cosa que el mestre pot oferir als nens no és la matèria que pot estar ben representada en llibres làmines murals i altres metàfores del món. El més durador que li pot oferir són experiències i, és clar, la matèria viatja amb elles. Ara no es pot fer gaire perquè els mestres no les tenen, no les reben ni en l’escolaritat ni en la formació universitària. Si les tenen, el més probable és que se les hagin procurat a sí mateixos. I són aquestes les que els permeten “impartir” o gestionar “la matèria”. El nen coneixerà la flor a partir de les seves experiències contrastades amb les dels altres i amb el contingut de la matèria. I molt sovint li oferim aquest sol. Dir-ho amb la flor és fàcil, però no ho és tant amb “la negociació”, “la bellesa” o “el conservadorisme”. Existeixen experiències de l’abstracció? Quina experiència es pot tenir d’un moviment literari? Les tenen els mestres, a part d’haver-se familiaritzat amb la terminologia i fer-se’n una idea aproximada?

Per això crec que l’escola ha de ser el lloc on es reuneixin i es multipliquin les representacions, les experiències i les metàfores del món de manera que mestres i alumnes puguin cercar-les, afegir-les, modificar-les, reconstruir-les, jugar amb elles i viure noves experiències que ni un ni altre haguessin tingut. L’escola hauria de ser el lloc on conflueixen el museu, la biblioteca, l’ateneu, l’arxiu, el laboratori, el taller, l’escenari… No el lloc on hi ha una biblioteca, un museu, un arxiu, un laboratori… Si hi ha una biblioteca, el llibre de text segueix manant. Si tota l’escola és biblioteca, mediateca i museu, el llibre de text deixa de ser necessari i el mestre s’allibera del feixuc deure de “donar la matèria” i pot centrar-se en el nen cercador. I no dic que això li impedeixi “donar” la matèria que vulgui quan cregui que ha de donar-la, amb una classe (magistral o «d’estar per casa»), conferència o el que sigui, dic que la riquesa material de l’escola pugui arribar a rellevar-lo d’aquesta servitud sistemàtica per poder gestionar com la matèria creix dins de cada nen. Un espai amb aquesta riquesa és un espai on necessàriament es produiran experiències del món, ni que siguin metafòriques o al·legòriques.

Només falta fer el salt o el cop de timó per transformar els mestres en portadors i gestors de matèria en portador de matèria i gestor de talents.

Un altre dia explicaré com pot ser una escola «metafòricament rica».