La creació del Decret dels drets dels infants, l’any 1989, va ser un punt de partida per les administracions, i per moltes organitzacions: reflectia el compromís ferm de garantir el compliment d’aquests drets. Cada 20 de Novembre, les monitores i els monitores treballem amb els nostres infants els seus drets, els fem conscients que tenen veu, i que la seva opinió ha de ser escoltada. No obstant això, a vegades ens oblidem de reflexionar quin és el punt central de la nostra mirada, a l’hora de fer aquestes reivindicacions: estem segures de que ho fem des d’una òptica paidocentrista (és a dir, ficant l’infant al centre)? Som capaços i capaces de deixar de banda aquella idea (tan aferrada dins nostre) que «els adults tenim més experiència i més estudis, i això fa que sapiguem què li convé a un infant, millor que ella o ell mateix»? Probablement no.
Fa uns anys es va posar de moda dir que hi havia espais de participació infantil. A les escoles, els esplais, els caus i els ajuntaments ens va entrar, de sobte, la necessitat de mostrar que en els nostres espais, les opinions i motivacions dels infants eren escoltades i integrades dins dels nostres projectes. Així que, dit i fet, vam començar a fer assemblees trimestrals, consells d’infants, valoracions d’activitats… com si no hi hagués un demà! Què bé que ens sentíem amb nosaltres mateixes…! Com creixia el nostre ego d’adults veient que, a la fi, estàvem reservant un espai als infants on poder expressar-se! Ara bé, ningú no ens havíem plantejat, aleshores, què passava quan una assemblea no anava bé, o com havíem d’actuar quan un grup d’infants demanava fer una activitat que no era possible dur-la a terme, o quan fèiem el conat de recollir propostes i interessos, però que a l’hora de decidir, l’última paraula sempre la teníem les monitores.
Aleshores ens vam adonar que els infants no sabien participar, que tant a ells com a nosaltres ens mancaven eines, i que una participació real no era bufar i fer ampolles. De sobte, van arribar les incoherències, els dubtes: hi ha edats a les quals un infant encara no està preparat per participar? Quants cops hem trobat respostes i arguments que es basen en conceptes com la maduració, el desenvolupament cognitiu, i mil històries més.
Com podeu veure, fins ara hem parlat de fets, però no de conceptes. I de mot, en aquest article, n’hi ha un de molt clau: estem parlant d’adultocentrisme. I això què *** és? Doncs tot el que hem estat parlant fins ara: l’adultocentrisme és el paradigma que situa a l’adult al centre de tot, i fa que el seu poder impregni qualsevol etapa vital, provocant que la infància es mantingui en una situació especialment desafavorida. La visió adultocentrista no només limita i dificulta el paper actiu, apoderat i participatiu que haurien de tenir els nostres infants i joves a l’esplai, sinó que també està present als carrers, a les escoles i a tota la societat.
Quants cops hem sentit a dir la frase «els infants son els ciutadans del futur»? Això, implícitament, indica que no els estem considerant ciutadans del present; els dona a entendre que el seu paper a la societat és fer-se adults, i formar part d’un sistema que (en la majoria dels casos) té com a objectiu socialitzar-los i preparar-los per a la vida adulta i l’accés al mercat laboral. No és estrany que des de ben petits se’ls pregunti què volen ser de grans, o que hagin de complir amb horaris i tasques que responen més a les lògiques adultes que no pas a la seva necessitat d’estar presents, de jugar i de descobrir. Per sort, cada cop més, la innovació pedagògica comença a posar l’infant al centre de l’acció educativa. Tanmateix, sabem que falta camí per recórrer, i que el primer pas perquè els infants vulguin expressar-se i tinguin el desig de fer-ho, és que les persones adultes sapiguem escoltar-los activament i vincular les seves propostes a canvis reals.
Per què un infant no pot discutir amb un adult sobre com vol que sigui la seva educació? Per què un infant no pot opinar sobre com vol que sigui el seu barri o ciutat, i en cas de fer-ho, per què tan poques vegades es dóna sortida a la seva proposta? Encara avui, ens trobem amb espais de decisió formats per gent adulta que discuteix sobre la infància, quan precisament la presència d’infants tindria tot el sentit. Entenem que qualsevol política d’infància hauria de partir de les seves propostes i interessos, i això només es pot fer, si ells hi són presents i se’ls convida. Sabem també, que els consells d’infants o escolars no sempre són espais reals de participació i política, ja que qui acaba decidint és l’adult.
A l’esplai, els infants i joves són el centre de la nostra acció educativa. I és precisament per això, que les persones adultes tenim la responsabilitat d’acompanyar-los en la seva presa de decisions. Volem debats que apostin per una infància apoderada: amb veu, i capaç de participar des del seu entorn immediat. La nostra funció, com adults i adultes, és crear espais on la infància pugui ser partícip d’espais decisoris sobre allò que li afecta directament, i també moltes altres qüestions importants. Com ho farem? Carregant-nos de valentia, ja que donar espais també vol dir cedir poder i privilegi, i és precisament en aquest punt quan sovint les monitores i els monitors entrem en contradiccions.
Per aquest motiu hem decidit reunir-nos el 15 i 16 de febrer, a l’Escola d’Esplac. Per adonar-nos dels privilegis que tenim pel simple fet de ser persones adultes, i a partir d’aquí replantejar-nos la nostra manera d’educar. I per fer-nos, els uns als altres (i a nosaltres mateixos), la següent pregunta: I tu, com eduques?
