Quan necessito ajuda per moure una taula la demano als nois perquè pressuposo que tenen més força. I quan necessito endreçar l’aula la demano a les noies perquè pressuposo que són més endreçades. Critico la companya que va mal vestida però no al company que cada matí sembla que acabi de sortir del llit. El dia que a classe parlem de poesia penso que a les noies els interessarà més. Quan explico un fet històric, i acabo només parlant d’homes, blancs, adults i rics, ni m’ho qüestiono ni per tant intento buscar altres referències. Deixo passar que un alumne li digui maricón a un amic, perquè el to és de broma. I també deixo passar que al pati un noi faci befa d’un altre perquè corre com una nena, perquè no és cap paraulota. I si a tutoria surt el tema de la sexualitat, ho agafo inconscientment per la relació entre homes i dones –i la penetració penis-vagina–, gairebé com a única opció. Són accions quotidianes i inconscients, sense mala fe, fruit de la motxilla cultural que arrosseguem de ben petits.
Masculinitat hegemònica, androcentrisme, estereotips de gènere, lgtbifòbia… també a les aules. Això és el que vol trencar la guia Desaprenent, que com el seu nom indica convida als usuaris (en aquest cas, s’adreça sobretot al professorat de secundària) a desfer-se de bona part dels esquemes mentals amb els quals han (hem) estat educats. La qual cosa, admeten les autores, no és gens fàcil. No volem que ningú se senti assenyalat, subratllen. La guia, presentada fa uns dies, és un encàrrec del Districte de l’Eixample a les cooperatives Coeducacció i Candela, les quals fa més de deu anys que treballen en l’àmbit escolar amb formacions i tallers que tenen com a objectiu la transformació dels centres en clau de gènere. La guia és gratuïta i es pot descarregar en aquest enllaç.
Per la banda de Coeducacció, Aida Rivas Moreno és qui més temps ha invertit a pensar i redactar la vessant teòrica de la guia. “Quan parlem del treball de prevenció del masclisme –comenta– veiem que es focalitza molt en les dinàmiques que es donen entre els i les joves; nosaltres volem donar-li la volta i mirar també què passa entre les persones adultes. En general és molt difícil mirar-te a tu mateixa i el professorat té una gran manca d’acompanyament en temes de violències a tots els nivells. I en general, l’acompanyament que fan a les alumnes és a partir d’uns estereotips que tenen molt interioritzats”.
Desaprenent està dividit en diversos capítols, cadascun dels quals comença amb una part teòrica i es tanca amb dues propostes d’activitats, que poden ser només pel claustre, o per l’alumnat, o per ambdós. “Les propostes d’activitats –s’adverteix al pròleg– comporten un cert grau d’exposició; per això, és important que ens cuidem i que cada persona decideixi arribar fins on se senti còmode. Malgrat tot, la temàtica que s’hi treballa ens pot remoure i afectar personalment. Per això recomanem crear un espai de seguretat, vetllant perquè tothom se senti escoltat i respectat”. Amb tot, predomina el marc teòric i reflexiu, ja que, segons explica Rivas Moreno, “teníem clar que no volíem fer només una guia de recursos i exercicis, sinó que havia de fer pensar”. No hi ha receptes màgiques, s’adverteix també, i per tant totes les activitats s’han d’adaptar a les realitats de cada centre i cada barri.
Instituts Fort Pius i Poeta Maragall
La guia és fruit també de la col·laboració que totes dues cooperatives van estar realitzant amb el professorat i alumnat dels instituts Fort Pius i Poeta Maragall (tots dos situats a l’Eixample), amb els quals van treballar molts dels aspectes que hi surten, si bé Rivas puntualitza que bona part dels exemples de conductes estereotipades que s’hi recullen són fruit de l’experiència de les dues cooperatives en altres centres educatius. Amb l’Institut Fort Pius, explica, Coeducacció va treballar amb el claustre “per adonar-nos com als adults sovint se’ns escapen les conductes homòfobes o sexistes”, mentre Candela ho feia amb l’alumnat. En el cas del Joan Maragall, en canvi, “ens van demanar treballar més el tema de l’educació afectivosexual i les violències masclistes dins la parella”, i això es va fer amb les tutores i alumnes de 2n i 3r d’ESO.
Les autores consideren que el món educatiu no s’escapa de l’iceberg androcèntric que domina la societat, aquell que “no permet les identitats no binàries, que margina i discrimina aquelles persones que no se senten identificades en les categories home o dona, o que fins i tot no senten que el sexe sigui cabdal en la seva identitat”, afirma Rivas Moreno. “L’androcentrisme està instal·lat dins del currículum –segueix–, el qual deixa de banda el treball de les emocions, l’empatia i les cures a mesura que va superant etapes. Són aspectes molt presents a l’escola bressol i l’etapa infantil, perden presència a la primària i desapareixen completament a la secundària”. En canvi, la mirada feminista “posa la cura al centre de la vida, ens hem de reconèixer com a persones vulnerables i que això formi part del món educatiu em sembla bàsic”.
