“Si ens obliguen a aprendre ens dogmatitzem; si ens motiven, podem arribar al pensament crític”. Amb aquesta reflexió, David Bueno, autor de Neurociència per a educadors (Rosa Sensat), argumentava que un sistema educatiu només pot promoure el pensament crític si hi un estímul constant dels infants a través d’activitats, de preguntes i de la recerca. Des de la vessant de la neurociència, la motivació és clau, segons Bueno, perquè “un cervell motivat té més energia, les neurones tenen més oxigen i pot actuar més estona sense cansar-se, i pot realitzar tasques més complexes”.
“Si els infants tenen les necessitats de son i d’estima cobertes, només volen aprendre més”, assegurava Valeria Giacomoni, especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència. Segons la seva experiència, els progenitors han de mirar de satisfer aquesta curiositat natural dels infants i a la vegada actuar amb coherència. En aquest sentit, exposava que els nens i les nenes aprenen a través de la imitació i que, per tant, “necessiten coherència, necessiten veure que actuem com els hi diem”.
“El que és més útil un cop se surt de l’escola és la capacitat de dubtar”, esgrimia el divulgador científic, Ignasi Llorente. La seva aposta és que cal introduir a les aules el mètode científic, la capacitat de dubtar de les certeses, de plantejar-se preguntes, formular hipòtesis i experimentar per corroborar-les. En la seva reflexió, Llorente exposa els valors de la ciència per enfrontar-se als dogmes i a la postveritat. Precisament davant la desinformació incrementada per les xarxes socials i internet, proposa que el fact-checking també s’ensenyi des de l’escola perquè, diu, “hauríem de ser capaços de distingir un fet d’una opinió”.
Música i arts, interrelació de matèries i argumentació
“Les matèries que flexibilitzen més el cervell són la música, l’art i les activitats psicomotrius”, assegurava Bueno. Pel genetista, és necessari que en l’educació primària es potenciï al màxim l’activitat del cervell per fer connexions noves entre neurones. D’altra banda, Llorente plantejava que les assignatures s’interrelacionin més entre elles. En la seva opinió, s’està perdent la visió holística de l’educació davant la tendència a la super-especialització, quan en canvi “està bé que els alumnes vegin que el que han après a matemàtiques pot servir a filosofia”.
Amb la vista posada a com millorar l’educació, David Bueno proposava un replantejament del sistema educatiu, sobretot, en l’etapa universitària. Un primer exemple seria la selectivitat. “La selectivitat –va dir– és una prova finalista memorística, que només serveix per endreçar la gent en funció de la nota”. En la seva opinió, caldria evolucionar aquest tipus d’exàmens en un format que promogui plantejar-se conceptes reals, reflexionar-hi, i que s’aprengui a fer preguntes i hipòtesis. Segons el seu criteri, els alumnes “aprenen amb més eficiència quan han de demostrar al final el que han après, i entre ells es fan preguntes i entre ells se les responen”.
Sobre la tendència a l’utilitarisme en l’educació, ja sigui en l’orientació laboral de les carreres universitàries o en la memorització de conceptes en les fases educatives obligatòries, Valeria Giacomoni reclamava el repte de comptar amb una llei d’educació que estimuli el pensament crític. “L’exercici d’aprofundir en un tema i saber argumentar amb les teves mateixes paraules ja no es fa”, explicava Giacomoni, en referència als tipus d’exàmens que es realitzaven a Itàlia fins a finals de la dècada dels anys 90. Per aquest motiu, la pedagoga reivindica referents com Ferrer i Guàrdia o Joan Puig i Elias, sovint oblidats com a pedagogs pel fet de ser etiquetats com a polítics. Giacomoni subratlla que la configuració d’un sistema educatiu també obeeix a criteris polítics i critica com l’empresa ha entrat a les universitats i com els centres han perdut la seva funció social de difusors de la cultura.
En la conversa també hi va participar amb alguna intervenció el president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Quico Ràfols. El periodista va fer referència al seu article, que també recull el darrer Informe Ferrer i Guàrdia, i va defensar el dret a la informació. “El dret a la informació és essencial per una societat crítica perquè tingui dades per fer-se preguntes i trobar respostes”, va argumentar Ràfols. En la seva opinió, aquest dret està avui cooptat pels poders polítics i interessos econòmics i per això reclama polítiques que garanteixin el dret a la informació de la ciutadania.
