Save the Children alerta de l’exclusió que estan patint els nens i les nenes més vulnerables a l’hora d’accedir en igualtat a les places en el primer cicle d’educació infantil. Tot i que històricament Catalunya tenia uns índexs més elevats d’escolarització al primer cicle d’educació infantil que la resta de l’Estat, el creixement s’ha anat alentint i s’ha anat produint una convergència fins arribar avui a valors molt similars de nens i nenes de 0 a 2 anys escolaritzats –un 38,4% a Catalunya i un 38,2% de mitjana estatal–.
L’oenagé recorda en una nota informativa que a Catalunya l’educació infantil forma part del sistema educatiu, sent-ne la primera etapa. Abasta dels 0 als 6 anys d’edat. Es divideix en dos cicles: primer cicle (0-3 anys) i segon cicle (3-6 anys), però que només el segon és universal i gratuït. L’organització adverteix que més de sis de cada deu nens i nenes no accedeixen al primer cicle de l’escola infantil a Catalunya. En xifres absolutes, són 80.959 infants escolaritzats i 129.872 sense escolaritzar, “molts d’ells procedents de famílies en situació de vulnerabilitat”, diu Save the Children.
Aquestes dades surten de l’últim informe de l’organització, presentat fa uns dies a Madrid i titulat On tot comença. Educació infantil de 0 a 3 anys per igualar oportunitats. “En absència de mecanismes compensatoris, a l’educació infantil de primer cicle hi accedeixen majoritàriament les classes mitjanes i altes, quedant fora les més desfavorides”, assegura Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save the Children. Per exemple, el 66% de nens i nenes d’entre 0 i 3 anys de mares amb formació universitària estaven escolaritats, més del doble que els infants de mares amb estudis primaris o inferiors, que no arribaven al 30%.
Per seguir aprofundint en aquestes diferències socials, els municipis catalans amb menys renda tenen menys taxa d’escolarització; és a dir, com més alta és la necessitat social, menys cobertura. El patró es repeteix si observem els districtes de la ciutat de Barcelona. La participació és menor com més baix és el nivell d’ingressos: del 56,8% de Sarrià al 36,3% de Nou Barris i al 26,8% de Ciutat Vella. “L’accés a aquesta etapa educativa està marcat per fortes desigualtats territorials i socials”, insisteix l’oenagé.
Les famílies catalanes són les que més gasten en educació infantil dins la UE; el 40% de la càrrega de la despesa recau en elles, mentre que la mitjana europea és del 25%.
La desigualtat en l’accés a l’escola infantil a Catalunya també afecta als nens i nenes d’origen estranger. En el curs 2017-2018, l’alumnat estranger representava només un 5,5% del total d’alumnes escolaritzats en el primer cicle de l’educació infantil. La seva presència augmenta en el segon cicle d’infantil i a primària. A la ciutat de Barcelona, per exemple, el 52,4% dels infants autòctons estan escolaritzats en aquest primer cicle mentre que només el 14,8% dels infants estrangers hi acudeixen. “Fomentar l’accés equitatiu a l’educació infantil, garantint la seva gratuïtat per a les famílies més vulnerables, ha de ser una prioritat pel govern de la Generalitat de Catalunya. Per això, demanem que es reconegui legalment el dret a una plaça assequible d’educació 0-3 per a tots els nens i les nenes. Els seus beneficis no només són per a la infància, sinó que fomentaria l’augment de la natalitat i l’ocupabilitat de les dones”, defensa Rivas.
L’organització també destaca que les famílies catalanes són les que més gasten en educació infantil dins la Unió Europea, ja que el 40% de la càrrega de la despesa recau en elles, mentre que la mitjana europea se situa en el 25%. Si ho comparem amb d’altres comunitats autònomes, a Catalunya és on la proporció més alta recau sobre les famílies. Només a Madrid era més elevat, però s’acaba d’implantar la gratuïtat.
Barreres contra la igualtat
Per aquest informe, Save the Children ha entrevistat tant a famílies com a professionals i persones expertes. Com a resultat s’han identificat quatre grans tipus de barreres que en l’actualitat dificulten o impedeixen l’accés en igualtat de condicions de la infància de 0 a 3 anys. En primer lloc, els investigadors han identificat barreres econòmiques, com els costos que no es poden assumir, les insuficients ajudes per a les famílies més vulnerables o l’escassetat de places accessibles. “A diferència del que passa amb la resta de nivells educatius, que les escoles que ofereixen el primer cicle d’educació infantil siguin públiques no significa que siguin gratuïtes. Les places públiques o concertades gratuïtes son molt escasses i no cobreixen ni tan sols la demana actual, mentre que les privades suposen uns costos molt elevats per a les famílies”, afegeix Rivas.
En segon lloc, les barreres burocràtiques, d’informació i comunicatives expulsen les persones amb menys nivell educatiu o d’origen estranger a causa de la dificultat dels processos burocràtics si no es compta amb un assessorament. Els serveis socials donen suport a les persones que hi acudeixen, però no totes ho fan, sent un factor a contemplar la por a l’estigma de sentir-se i ser percebudes com a famílies en risc d’exclusió social.
Com a tercer obstacle, Save the Children apunta a la rigidesa de l’organització de les escoles. L’educació 0-3 com a mesura de conciliació obeeix a horaris i condicions laborals a temps complet i estables, molt diferents a la realitat de les famílies amb llocs de treball precaris i horaris atípics. Això provoca que les famílies no escolaritzin els seus fills, ho facin en escoles privades o acudeixin a serveis informals de cura d’infants. A més, els criteris d’admissió en moltes de les places públiques i concertades prioritzen les famílies, amb dos progenitors amb treball regular, que no són el perfil de famílies més vulnerables.
Per últim, les barreres ideologico-culturals també limiten o dificulten l’accés. La infravaloració de l’educació en edats tan primerenques, la consideració que aquestes edats els nens i les nenes han d’estar exclusivament a la cura de les seves famílies o la consideració que no és una educació de qualitat priven dels beneficis que l’estimulació educativa a edats primerenques té per a la infància. Save the Children considera que suposa un “tot o res” ja que s’ofereixen pocs models intermedis entre casa i escolarització, on poden participar els nens i les nenes amb les seves famílies.
Mesures perquè ningú en quedi fora
Segons Save the Children, “l’accés al primer cicle de l’educació infantil no pot ser un privilegi ja que els primers anys de vida són fonamentals per evitar el fracàs escolar. La desigualtat d’oportunitats que pateix la infància desafavorida a Catalunya perpetua el cicle de pobresa i exclusió social. És necessari avançar cap a l’accés universal de l’educació de 0 a 3 anys perquè tots els nens i les nenes, sobretot els que es troben en situació de vulnerabilitat, hi tinguin accés”. Per això, demana al govern català que assumeixi la seva responsabilitat en aquesta etapa educativa i reconegui el dret de tots els infants a accedir al primer cicle d’educació infantil i garanteixi que aquells més vulnerables puguin comptar amb places gratuïtes. Per fer-ho, afirma, “cal augmentar la inversió i ampliar l’oferta pública de places a partir de les necessitats educatives i garantint l’equitat a través de la tarifació social”.
En aquest sentit, posa com a exemple l’Ajuntament de Barcelona, que va posar en marxa un sistema de tarifació social el curs 2017-2018. “Es va establir que en el tram més alt, la quota arribés a representar com a màxim un 7,5% de la renda anual familiar. Amb el sistema anterior hi havia una quota única (289,30 euros) amb bonificacions del 30, el 80 i el 90% amb un informe previ de serveis socials. Ara hi ha una quota màxima de 395 euros mensuals i una quota mínima de 50. Amb aquest nou sistema hi accedeixen més famílies en situació de vulnerabilitat”, diu Save the Children.
L’organització sosté que l’educació de 0 a 3 anys no s’ha pres suficientment seriosament com a etapa educativa. La descentralització sense una regulació mínima estatal, sense dades que permetin rendició de comptes, sense finançament i responsabilitats clares entre administracions, ha donat peu a fortes desigualtats territorials en l’accés i la qualitat.
Save the Children ha dut a terme una estimació de quina seria la inversió necessària per aconseguir la universalització progressiva d’aquest cicle educatiu. Prenent com a referència el cost anual d’una plaça de primer cicle d’educació infantil a la demarcació de Barcelona el 2017 (5.536 euros l’any), i assumint un nivell de cobertura màxim del 70% (com el de Dinamarca), faltarien crear aproximadament 66.623 places per assolir la universalitat i, per tant, “la universalització del primer cicle de l’educació infantil suposaria un cost anual de 814 milions d’euros, dels quals les famílies podrien assumir fins a un 25%, per la qual cosa les administracions haurien d’assumir els 612 milions d’euros restants, corresponent al 75% del cost anual”.
