‘O que arde’ i ‘Retrato de una mujer en llamas’

Pels incendiaris títols podrien semblar pel•lícules vinculades, però l’única connexió és que són dues estrenes recents que, a parer d’en Jaume Cela, s’apropen molt a la categoria d’obres mestre.

Jaume Cela
 
 

‘O que arde’

A vegades tens el convenciment que estàs davant d’una obra artística immortal, un esdeveniment. És el que penso de la pel·lícula O que arde, del director Oliver Laxe.

Com que no soc crític, només un cinèfil, una persona enamorada del setè art des de la seva infantesa més tendra, només responc del que penso davant meu i, potser també, davant de les persones que llegeixen les meves ressenyes. Per tant, algú pot considerar que concretant uns judicis determinats em passo o em deixo portar per la subjectivitat més intensa. Segur que tindreu raó, però davant d’aquesta pel·lícula només en puc dir meravelles. Vaig sortir del cine pensant que resumeix a la perfecció l’essència del setè art, una fusió de llenguatges al servei de la imatge i que tot plegat aporta un determinat sentit i un determinat significat que l’espectador ha d’anar construint.

Una història molt senzilla: un home que va ser acusat de provocar un incendi i va passar uns temps a la presó torna al seu poble i es troba amb la seva mare. Viurà amb més o menys tranquil·litat fins que un nou incendi farà reviure el passat que, com deia Faulkner, mai és passat del tot.

La seqüència inicial és una meravella, la trobada amb la mare una altra joia, el paisatge, com passa amb el western, es converteix en un altre personatge, la fotografia mereix tots els reconeixements, el muntatge, la música, el lloc on se situa la càmera, les interpretacions, les paraules, els silencis i les mirades, la capacitat de mostrar l’ambivalència del foc, la seva bellesa al costat de la seva capacitat de destrucció… vaja, tot plegat, fa que aquesta pel·lícula, que ja ha rebut alguns premis en festivals, es converteixi en una de les millors obres d’aquest any, d’aquest segle, de la història del cine.

I parlada en gallec.

Sobretot, no us la perdeu, perquè no és gota fàcil arribar a contemplar en una hora i mitja tanta perfecció.


‘Retrato de una mujer en llamas’

Una altra joia del setè art. Retrato de una mujer en llamas, de Céline Sciamma, ens explica la història d’una pintora que ha de fer el retrat d’una noia que està a punt de casar-se. Les dues dones es van enamorant. Un joc de mirades, gestos delicats, una lentíssima aproximació, poques paraules, la primera carícia, el primer petó… i la passió, que tarda a arribar però consumeix. Un retrat que en són dos, dos retrats de dues dones de finals del segle XVIII a França, al bell mig d’un paisatge impressionant, d’una bellesa extraordinària, un paisatge que es mostra calmat, en segons quines escenes, i intens en d’altres, com si seguís la commoció interior que viuen les dues protagonistes, aquell joc d’emocions que et commouen profundament.

Escenes inoblidables: la interrupció de l’embaràs de la noieta que els fa de criada, la cançó de les dones a la platja, al vespre i al costat d’un foc, com si fos una reunió de bruixes, i la impressionant estona que tanca la història. Veus com transcorre el guió i et dius ara ja s’acaba, però no, encara hi ha una altra escena i et dius ara sí, però et tornes a equivocar perquè has d’esperar l’arribada d’aquell primer pla lateral d’una de les protagonistes, submergida en la música de Vivaldi, un primer pla lateral que és el somni de qualsevol actriu que vulgui demostrar la seva capacitat interpretativa.

Una parella d’actrius excel·lents que semblen fetes l’una per l’altra. Una Noémi Merlant i una Adèle Haenel inoblidables, i molt ben acompanyades per Luàna Bajrami.

I encara més: Orfeu i el  mite d’Eurídice enriqueixen tot el contingut fílmic. Els mites sempre ho fan tot més ric.

Som testimonis de la construcció lenta de l’amor. I al final, com totes les grans històries romàntiques i impossibles, una tristesa que et queda a dins, dolça, però tristesa al cap i a la fi.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*