‘La hija de un ladrón’
Primer va ser el curt Sara a la fuga. Ara ens arriba el llargmetratge. De vegades el fil argumental és finíssim, tant que si el personatge que encarna la història no té una força volcànica que sorgeix de les entranyes la història fa aigües. En aquesta pel·lícula de Belén Funes ens trobem amb una protagonista excepcional. Sara és una noia que tot just ha superat els vint anys, que té una criatura, que vol continuar mantenint la relació amb el pare del seu fill però aquest no ho té clar, però això no significa que se’n desentengui. I un pare que sempre ha deixat de banda la filla. I un germà petit, que pot anar a viure amb el pare i la Sara no ho vol. Està disposada a tot per evitar-ho. De la fragilitat en fa la seva fortalesa. Treballa durament, sempre la veus activa, no para ni un minut, forma part d’aquelles persones que els toca ballar amb la més lletja, però la noia lluita i lluita molt.
El personatge de Sara està interpretat per Greta Fernández, que va veure recompensat el seu treball esplèndid al festival de Sant Sebastià i crec que els premis no s’acabaran aquí, perquè dóna vida a aquesta noia d’una manera inoblidable. La veu, la mirada, el gest, la manera de caminar… tot sembla que estigui pensat i repensat però és tan natural que et commou. Eduard Fernández dóna vida al pare, a aquest Manuel que no sembla haver-se preocupat mai del seus fills.
Pare i filla a la pel·lícula, pare i filla a la realitat.
Belén Funes té la capacitat de no mostrar-nos un pla sobrer o una seqüència prescindible, ni busca activar-nos el llagrimeig. Transmet una veritat molt humana, una veritat que sabem que existeix, amb la qual convivim diàriament i que ens fa mal quan som conscients de la seva presència. Ai, la soledat! Quin retrat tan encertat de la soledat humana!
‘Los miserables’
Ens arriba el primer llargmetratge de Ladj Ly. Una pel·lícula molt interessant, molt ben filmada i un relat molt proper a les vivències de director que esgarrifa si l’interpretes en clau profètica.
Basant-se en paraules de Victor Hugo, es fa el retrat de les persones que viuen en un suburbi francès, ben a prop de París. Barris sense personalitat on les desigualtats es viuen a flor de pell. Màfies diverses i tripijocs amb la policia. I esclata el conflicte quan un policia fereix un adolescent i descobreixen que han estat filmats per un dron. Cal impedir que es facin públiques les imatges i els tres policies han de recórrer a tots els seus enllaços per mirar de trobar el propietari del dron. Entramat de delinqüència de baixa intensitat amb altres models que tenen tons més elevats. I un dilema moral per part d’un dels policies que no acaba de veure clar el que volen fer, l’abús que comporta assumir unes determinades actuacions.
Tot lliga, en aquesta pel·lícula i repeteixo el que he dit abans: si la veiem com un futur molt proper ens ha de posar la pell de gallina i ens obliga a trobar solucions que evitin que les desigualtats socials, que no paren de créixer, es converteixin en revoltes perquè hi ha qui ja ho ha perdut tot i descobreix que no té futur i arriscar-se és una possibilitat de sortida, una vàlvula d’escapament de les tensions que viu. Ja sabem que hi ha qui coneix què és l’infern a la terra, els protagonistes d’aquests pel·lícula en són una bona mostra. El més valuós és que el director situa en un mateix pla, en el pla de les víctimes, els adolescents que pateixen la buidor d’una societat molt injusta i sense resposta a les seves necessitats i els policies que són responsables de mantenir l’ordre públic però que no poden evitar actuar amb violència quan la por s’apodera d’ells.
Crec que aquesta serà una de les pel·lícules de la temporada. No us la perdeu.
‘Historia de un matrimonio’
És molt difícil no commoure’t davant d’aquesta Historia de un matrimonio, de Noah Baumbach. Ens mostra una parella que prepara el seu divorci. No es volen fer mal, sobretot perquè tenen un fill que s’estimen amb bogeria. No es volen fer mal però se’n fan i aquest mal s’intensifica quan dos prestigiosos advocats especialitzats en aquest tema els situen davant la realitat.
Una història agredolça. Hi ha moments que et venen ganes d’abraçar-los i plorar amb ells, perquè poca cosa pots fer més quan les decisions ja estan preses i saps que facin el que facin serà dolorós. És un combat on no hi ha guanyadors ni perdedors, però on pot haver-hi molta dignitat i on hi ha molt patiment.
Els diàlegs són esplèndids i Scarlett Johansson –com s’assembla a Annette Bening– i Adam Driver ens regalen dues interpretacions que estic segur que l’Acadèmia de Hollywood tindrà present.
Noah Baumbach situa aquesta pel·lícula entre les més belles i doloroses històries d’amor i desamor del setè art. Espero poder-la veure algunes vegades més i centrar la meva mirada en contemplar com els dos intèrprets saben controlar els seus gestos més mínims –mireu com aguanta el plor Driver– per donar tota la dimensió humana dels personatges als quals donen vida.
