El 2002, quan jo encara estava a la primària, vam viure la SARS, la síndrome respiratòria aguda greu. Aquella epidèmia va durar gairebé dos anys (l’OMS va declarar que s’havia contingut el juliol de 2003 però van haver-hi casos fins al maig de 2004). I té una cosa en comú amb l’actual pandèmia de la Covid19. Es situen al mateix origen geopolític: la Xina. En aquell moment jo tenia 11 anys acabats de fer i recordo que a casa en parlàvem d’això. De la família a 北京(Bei Jing). Recordo les trucades que fèiem amb les targetes per minuts que compràvem els caps de setmana quan anàvem als supermercats xinesos de Barcelona. També tinc un lleuger record d’angoixa i preocupació per una realitat que no veia ni vivia directament. Una realitat que a casa la sentia en boca de la meva família i que quan sortia d’ella per anar a la meva escola, a Arenys de Mar, no semblava existir. Sensacions similars, de fet, a com han sigut per mi aquest gener i febrer, però afegint-hi diferents episodis racistes a Barcelona.
A principis d’aquest any, amb les primeres notícies que ens arribaven de la Xina nosaltres ja començàvem a preocupar-nos. Pensem en tot el que hem viscut i sabem que, en el moment que se’n faci difusió de la notícia, moltes nenes i nens ho passaran malament. Més malament, de fet. Més, de tot: d’assenyalaments, de riures, d’insults, de bromes racistes. En una d’aquelles converses, al gener, la meva amiga Isa, metgessa de capçalera, em va dir: “Jo recordo quan va passar tot això de la SARS, tinc la imatge d’uns nens que s’apartaven de mi enmig de les escales del meu cole, com si els anés a infectar d’alguna cosa”. Es va fer el silenci, durant el qual ens miràvem. Ho sabíem, però no trobàvem les paraules. Que la impotència del moment l’havíem d’asseure amb la paciència.
Durant les setmanes següents, quan encara no estàvem confinades i no hi havia cap problema aparent, ja vam viure diferents episodis violents. Episodis que són els de sempre, però maquillats amb altres paraules, amb justificació suficient perquè les persones que ho veien s’autoconvencessin que “esclar, si és xinesa: és sospitosa”. També ens arribaven missatges i experiències d’amigues i amics, de familiars, en les seves feines, a les seves universitats, pel carrer, en el transport públic, a les botigues, als restaurants… i també ens arribaven (i vèiem) coses que passaven dins de les escoles i els instituts.
Que a les cosines d’una amiga les han insultat al seu cole. Que a la germana de l’altra, el professor del seu institut li ha dit “cuidado no nos vayas a infectar de coronavirus”. Que les famílies amb les quals treballa l’altra amiga, estan preocupades i veuen que hi ha més actituds racistes. Que s’aparten, que es tapen el nas i la boca i corren, que riuen. Que les famílies van als centres i el professorat no sempre hi veu problemes. Que una jove d’un dels centres educatius on treballo, ha passat de ser “la xina” o “la xineta” a ser “la coronavirus”. Que les companyes del noi de primària es queden a la porta i que no volen entrar “perquè a dintre està en Zhao Lei i té el coronavirus”. Que la meva cosina gran va preocupada a l’institut perquè té consciència del racisme, malauradament a conseqüència de molts episodis d’assetjament racista. Que la meva cosina petita gairebé la fan fora de classe perquè li deien… sí, que tenia el coronavirus. Que si vaig a treballar a diferents centres educatius i enmig de les activitats em pregunten “Cristina, tens el coronavirus?” I amb tot, sabeu, jo també he après a sospitar. I sospito cada vegada que alguna persona em diu “ja, però això al meu centre no ha passat”.
M’agradaria, per un moment, descentralitzar el debat del racisme -sense menysprear la seva importància- entorn de la llei d’estrangeria, dels CIE, dels centres de menors, de les violències i abusos de poder cap a les persones racialitzades. M’agradaria, per un moment, fins i tot, no haver d’entrar en el debat de la segregació escolar, tan complexa i tan difícil d’accionar perquè implica que trontollin els privilegis per a la part de la societat que no li afecta directament. Ni vull entrar en el debat sobre l’estigma i la fàcil etiqueta centre educatiu d’alta/màxima complexitat -sabent que un dels criteris és la presència de “diversitat cultural”-. De fet, tampoc vull entrar a desgranar com el racisme, en tant que sistema i per tant estructura, es manifesta i s’impregna per les diferents capes del nostre sistema educatiu. I tampoc com aquesta sospita a què m’he referit, de fet és molt present per altres cossos racialitzats percebuts com a “perillosos” i “terroristes” (fins i tot, dintre dels nostres centres educatius). No per voluntat, sinó per espai. Ja que, tot i aquesta pinzellada (perquè no ens n’oblidem), vull tornar al tema de debat que volia portar. Vull entrar, directament, a preguntar-vos, comunitat educativa:
Quan ens atrevirem a anomenar el racisme?
Si ho veiem i no intervenim, com qualsevol altre assetjament escolar, som còmplices. Si no ho veiem, no ho sabem detectar, llavors tenim una feina per fer. Per començar a fer, dic, per començar a veure i detectar, estaria bé. Penso que estaria bé començar a debatre sobre un tema que és tabú, pel qual no tenim formació ni coneixements, ni eines o estratègies per intervenir diàriament. Un aprenentatge per la vida, al llarg i a l’ample, si voleu, en el nostre argot. Trencar amb el tabú del racisme, atrevir-nos a construir eines i estratègies, per intervenir… també és trencar amb un sistema educatiu tradicional. És trencar amb la reproducció d’unes pràctiques obsoletes amb les quals hem après (en la nostra escolarització) i amb les quals ens hem format (com a professionals). És superar un sistema educatiu que ens ha mantingut al marge invisibilitzant una realitat que ens ha afectat i ens segueix afectant, a milers de persones llegides, categoritzades automàticament com a “immigrants, estrangeres, no autòctones, de fora, d’origen cultural divers”.
Penso que transformar l’educació no és només repensar el currículum, el temps escolar, els espais físics, les comunitats, els vincles fora dels centres educatius, etc. Transformar l’educació també és humanitzar-la. I humanitzar-la és apropar-la a la vida de les persones, és conscienciar-les, és anomenar les desigualtats, la inequitat, dins el sistema educatiu. És desafiar l’estructura des de la nostra quotidianitat. És, entre altres, parlar de racisme.
Què farem quan tornem als centres?
S’ha posat sobre la taula la necessitat de flexibilitzar el temps i readaptar les exigències anuals a la situació actual. S’ha parlat d’acompanyar el dol, de les seves vivències durant el confinament. També s’ha parlat de posar les emocions al centre, l’afecte, d’acompanyar-nos totes plegades. Hi estic d’acord, i molt. Tant, que donada la història present, penso que és necessari i urgent (tot i que hauríem d’haver començat ahir o abans d’ahir), preguntar-nos amb més detall: com acompanyarem a les i els estudiants d’ascendència xinesa (i a aquelles que se les llegeix com a xineses tot i no ser-ho), en la tornada a un espai físic on han estat subjectes discriminats amb més permissivitat que mai? Què farem? Voldrem o podrem fer alguna cosa? Li donarem importància? Treballarem individualment, en grup-aula, com a centre? Treballarem dins l’equip directiu i docent?
No són “més deures”, “més hores”, “més matèries”, és donar espai a la vida
És, com ja deien alguns articles previs que s’han publicat al Diari de l’Educació, escoltar i deixar parlar, compartir. Trobar els recursos que facilitin l’expressió de les seves pròpies experiències i vivències, sense anul·lar-les. Ans el contrari, és el repte per trobar, entendre, els llenguatges expressius pels quals elles i ells podran (si volen, és clar) compartir la seva vivència. D’alguna manera, és portar a les aules temes de debat que incomoden, que no podem controlar, que poden generar un ambient hostil, tens i violent. És, doncs, assumir que aquests moments de debat poden tenir lloc dins les aules i que nosaltres ens trobarem en el (des)equilibri entre la nostra tasca professional i els nostres valors, les nostres pròpies emocions. És donar espai per prendre consciència de la incomoditat que ens pot generar i és, alhora, que aquest rol com a adultes, com a professionals, no ens faci defugir de debats imperfectament reals. És, a les escoles i als instituts, donar espai a la vida. És, en definitiva, donar valor a les nostres vides.
(…)
Soy la que lleva confinada
desde enero, cuando sonó
la primera alarma en 武汉(Wuhan).La que no va a olvidar
que le dolió un mes
el nombre de este virusahora, que en ocho días,
se ha vuelto un dolor global.Fragment final de Soy, poema que vaig escriure quan portàvem una setmana de confinament
