Si l’escola virtual en si ja és una escola difícil i no arriba a tots els infants, ni famílies ni mestres, per molt que diguin, la presencial ja és la bomba. Resulta increïble que les persones que parlen de tot això no utilitzin la lògica si són mestres, perquè he escoltat a pediatres, economistes, pedagogues… ¿és que qualsevol parla de la nostra professió sense saber-ne? Que escoltis o llegeixis la preocupació sobre aquest curs tan curiós, pel que fa als infants només, em sobta i molt. I he pensat a expressar la meva lògica respecte de tot plegat en aquest article, cansada de tants despropòsits.
Podem parlar de tres coses bàsiques: el centre, els infants i les mestres.
Comencem pels centres. Parlem-ne: de centres, n’hi ha de diferents, alguns són més nous, amb espais més amples; altres més antics, amb espais grans obsolets i no només estèticament; n’hi ha d’espais més reduïts; n’hi ha amb barracons que són els de pitjor estructura; i així cada centre té la seva manera. El distanciament social és inviable (encara que sigui de 15 alumnes la ràtio) en molts d’aquests centres que he definit. Parlen també de 5 per aula amb un/a mestra, quantes aules es pensen que tenim? Això per una banda, sense parlar ja de lavabos, o del menjador o dels patis. Es palpa clarament la impossibilitat de portar aquest model híbrid a terme. Però això només ho sap qui hi treballa.
I després entra la part higiènica de desinfecció d’aquests espais. Quantes vegades? Cada 15 minuts he sentit? Obrint finestres per ventilar a cada moment? Això és de debò? El personal de neteja estarà amb nosaltres a l’aula, les comptem en la ràtio? I per finalitzar, i segur que em deixo coses, si a les perruqueries no hi ha cap revista per tocar, a l’escola com ho farem amb papers, llibres, material…?
Seguim amb el tema que més preocupa, els infants. Anem per parts. L’etapa infantil: la 1a etapa (0 a 3) escoles bressol oblidades (però no per nosaltres, els docents); com creieu que es pot fer una escola presencial amb aules de bebès (8 per aula), d’1 any (13 per aula) i de 2 a 3 (18 aprox per aula), com s’ho farien els i les mestres que hi treballen? Alguns infants no caminen, s’ha pensat això? I a l’etapa 3-6? En cadascuna d’aquestes els infants constantment llepen materials, s’acosten als companys i companyes, es fan abraçades, petons, mossegades. El model híbrid genera un munt de dubtes… anirien amb mascareta o sense? Si és sense, per mitjà de la saliva és per on es transmet el virus, i si en duen… quin aclaparament, oi? Quantes hores portaran mascaretes? Perquè sé molt bé que dur la mascareta diverses hores al dia et cou la cara. Portaran guants o no? En portin o no, on van les mans dels petits i petites? Com farà la mestra per controlar aquest distanciament social? Si ni al carrer no es pot controlar perquè no hi ha un policia per persona. Quants metres ha de tenir l’aula per acollir tantes persones? Hi haurà dues professionals per 15, una per nen/a? I al pati? Com els mantenim aïllats? On queda la relació social bàsica de l’escola? Cada nen i nena estarà sol i sola en un radi de 2 metres quadrats? Si van a la caseta de fusta, faran torns? Quant de temps dedicarem en acabar la classe per anar al pati o a la tornada entre que es desinfecten i no? I a desinfectar tot el que toquen, a banda de netejar l’aula, baranes, passadissos, etc.?
L’aprenentatge es fa per observació i sobretot exploració. Hi haurà psicòlegs, pedagogs per atendre aquest desgavell? Són massa preguntes sense contestar. I una sola resposta: un cop més és inviable en aquesta etapa. I no cal parlar de les següents perquè tampoc es pot dur a terme en cap dels casos. Tot l’alumnat, de petits a grans, corre perill també, els hem de cuidar, sobretot la seva salut mental, que amb aquest model esgarrifa pensar.
I per anar encara més enllà, aquests infants van i tornen de casa durant una setmana o en dies alterns, portant virus amunt i avall, passant per l’escola i per casa seva, amb les persones que cadascú convisqui i aquestes, a la vegada, també amb el seu moviment amunt i avall. I com sempre els avis exposats, perquè evidentment estem tornant al món laboral.
I acabem amb els adults/es, les persones que treballen a l’escola. Pràcticament ni se’n parla dels i les mestres. Per a què? No són persones, ni tenen família, ni patologies… I a sobre són les de més risc, perquè recordem que els infants són portadors i si una mestra està a la classe amb 15 alumnes pot rebre 15 càrregues virals cap a ella sola. Recordem que una càrrega viral és perillosa, però si les rebem de moltes altres persones la cosa encara és molt més greu. Però aquí, muts i a la gàbia. No importem nosaltres? En el meu cas, o faig escola virtual, que per mi ja és negativa, o agafo la baixa, perquè sóc de risc. I el meu fill que ha d’anar a l’institut, tampoc no hi anirà perquè jo sóc de risc. O sigui que ni el meu fill ni jo anirem a escola al setembre. Perquè abans és la nostra salut que res més. I, per cert, les persones grans o amb patologies no són les úniques en perill, però això no es diu.
El personal pitjor tractat en aquest cas som nosaltres els docents, però també la resta, personal de neteja, conserge, administrativa, personal de menjador… Hem d’arriscar la vida? Qui són les persones expertes que assessoren?
Això no va de duplicar personal, això va de la vida, de jugar-se-la o no, de cuidar la part emocional que tant preocupa, i aquest model ho empitjorarà de totes, totes. Moltes vegades ho he dit i ho seguiré dient: a la guerra no es va a escola. I els rebrots no són justos per ningú i menys encara per el gremi sanitari.
De banda que, a més de treballar en el nostre centre, també ho farem a casa: no passa res! Dupliquem la jornada laboral o tripliquem, perquè amb el xollo de l’escola virtual ens hem tornat de cop, sense cap formació en informàtica, en dissenyadores gràfiques, programadores… Cal fer correccions tothora, rebre i respondre correus via emails, xtec, Dinantias o telegrams, Classroom o Moodle, whatsapp o trucades, videotrucades. Vaja, que les mestres som com una farmàcia oberta les 24 hores al dia. Vés, que per això cobrem, cony!
A França han iniciat aquest model, heu vist com va? He sentit parlar a una directora de Perpinyà de l’horrible que és el que estant vivint, i repeteix aquesta paraula horrible molts cops, i les imatges que ens arriben són dantesques i les xarxes bullen de veure-les. Veiem i escoltem que no poden fer res, ni tocar res, i que no té cap sentit, i que no es parla ni es prioritzen els continguts, només l’higiene. Perquè hem de tornar, doncs? Som nosaltres, la solució? No. Perquè aquesta no és la nostra escola. I el mal emocional que causa aquest model? Deixin de parlar del que no saben i de tapar el que hi ha darrera i provin una altra solució per salvar l’economia del país, que n’hi han. I l’escola no ho és.
I per finalitzar, dissabte vaig escoltar al director de les escoles públiques de Catalunya, i la veritat, el Sr. Gonzalez-Cambray va fer bullir les xarxes amb tantes bajanades com va arribar a dir, això si va dir alguna cosa certa, perquè deia una cosa i al minut reculava. Això sí, sempre amb un somriure. Vostès no diuen la veritat, amb les mestres no hi ha parlat ningú, però veig que amb les famílies si. Som l’únic gremi en el qual les clientes decideixen sobre les professionals. No va dir ni una veritat i no tenen res preparat perquè nosaltres treballem als centres i ho sabem. Ni una amb seny del Departament. Per cert, el convido a venir a l’escola hibrida ininterrompudament, perquè vegi des de les trinxeres l’estat emocional de l’alumnat i el nostre. Passi-ho bé senyor director!
Aquesta escola de model híbrid no és viable! No a l’escola presencial mentre no hi hagi vacuna! Convido als docents a dir prou!
