Opinió

Un curs sense normalitat: cal una aposta per l’educació presencial

La pretesa educació virtual ha fet palès la gran desigualtat entre l’alumnat, que s’ha concretat en una gran distància digital, cosa que no ha fet més que augmentar la gran segregació educativa que ja teníem abans de la Covid19, i que s’ha vist agreujada per la impossibilitat de conciliar teletreball i cura dels infants, tant pels pares i mares que continuaven treballant des de casa, com pel mateix professorat que havia d’atendre l’alumnat i els seus propis fills i filles. I no parlem ja d’aquelles famílies que treballaven en serveis essencials fora de casa.

És per tot això que, passi el que passi el curs vinent, creiem que les mesures que es prenguin han de suposar una clara solució en aquestes dues qüestions que estan íntimament lligades: equitat educativa i conciliació familiar.

Classes de 15 alumnes. Aquesta és una de les propostes que més hem sentit de cara al proper curs i és possible que sigui l’única possibilitat d’obrir escoles guardant les normes sanitàries davant un virus pel qual no hi haurà encara vacuna possible. Si això és així, s’ha de fer una aposta gran per fer les classes desdoblades a tot l’alumnat i de forma presencial. Això implica una reordenació dels horaris i bàsicament un increment substancial del professorat. És evident que per tenir classes amb la meitat d’alumnat es necessita el doble de professorat. I això sembla impossible, però només que es revertissin les retallades i el pressupost d’educació s’acostés al que marca la nostra pròpia Llei (la LEC fixa el 6 % d’inversió en educació, i ara no passem del 3,2%) podríem assumir-ho.

Cal ressaltar que si no vinguéssim –igual com en la sanitat i els serveis socials– d’una ja gran mancança de recursos, si haguéssim tingut tot el professorat que feia falta els últims anys, si haguéssim tingut unes aules amb un nombre adequat d’alumnat… ara tot això no seria tan terrible. A més de la pandèmia, estem pagant les polítiques antisocials dels governs (central i autonòmic) dels últims 10 anys.

Creiem, doncs, que cal una aposta clara per l’educació presencial. Això vol dir, necessàriament, un augment substancial de recursos, sobretot de professorat, una reordenació i ampliació dels espais i del horaris i una adaptació dels programes, continguts i metodologies. Però també una obligació per part de les empreses i administracions d’adaptar els horaris laborals a les necessitats de conciliació per aquells pares i mares que tinguin fills/es en edat escolar. L’escola no ho pot pas solucionar tot.

No serà senzill, per suposat, però cal per sobre de tot que no quedi cap infant ni cap jove marginat del seu dret a l’educació. I això passa per aquesta aposta per l’educació presencial, per tres raons fonamentals: l’equitat, l’aprenentatge i la conciliació familiar.

Aquests temps de confinament han ressaltat que l’educació virtual és clarament segregadora, ja que les condicions desiguals en el si de les famílies es fan més patents que mai. En una societat com la catalana, en què 1,8 milions de persones estan en risc de pobresa, en què més de 300.000 infants i joves no tenen ordinador, i on el 85 % en té només un per tota la família, és evident que l’educació digital no pot ser de cap manera igualitària. Així, s’ha demostrat que l’aula és l’únic espai d’igualació educativa. Està clar que hi ha grans diferències entre els edificis dels centres, sobretot entre els privats concertats d’elit (aquests que haurien de deixar de rebre diners públics), però com a mínim dins del centre i dins de l’aula tot l’alumnat gaudeix dels mateixos recursos: espais, llum, llibres, ordinadors, material i sobretot una persona que està atenent per igual a tots i cada un dels/les alumnes. És, per tant, una de les millors situacions d’equitat educativa.

Al contrari, quan estan a casa seva les desigualtats es multipliquen, des d’infants, nois i noies que tenen habitació pròpia, amb llum i taula per treballar, fins a altres que estan tots els membres en una habitació o en espais reduïts, sense llum ni ordinador. D’altra banda, en aquelles llars on els pares i mares treballen, la majoria fora de casa, però també quan fan teletreball, és del tot impossible tenir cura dels infants. I, per tant, si s’opta per l’educació virtual, encara que sigui la meitat del temps, hi haurà moltes famílies que no tindran on deixar les criatures o no podran ajudar els seus fills i filles en els seus treballs digitals. Ni tampoc tot el professorat té les condicions i els recursos per fer aquest tipus d’educació. També cal remarcar que si haguéssim partit d’unes lleis laborals i un mercat de treball que oferissin horaris i salaris dignes, tot plegat seria menys difícil.

Però encara hi ha una altra raó per dedicar tots els esforços a implementar una educació presencial. I és que l’educació virtual, sobretot en les etapes obligatòries, però també a la postobligatòria i fins i tot a la universitat, no és pas igualable a l’educació presencial, tant pel que fa a l’aprenentatge com pel que fa a la socialització. Les aules i els centres educatius són lloc de trobada entre diferents, de debat, de cooperació, d’interacció entre l’alumnat i entre el professorat, un lloc on s’aprèn, no solament els continguts o les competències, sinó també s’aprèn col·lectivament a pensar, a raonar, a dubtar, a compartir i a conviure. I fins i tot pel que fa a l’aprenentatge de continguts, la posada en comú, l’intercanvi i la interacció és quelcom indispensable per assolir-los.

L’educació virtual té encara més zones fosques, com pot ser tot allò que té a veure amb el control de les dades per part de les grans plataformes: Google, WhatsApp, Zoom, Jitsi… i també el control dels continguts i valors que es transmeten en els programes educatius que s’hi ofereixen.

En definitiva, per salvaguardar la democràcia, els drets laborals dels treballadors i treballadores de l’educació, per fer possible la conciliació familiar i per no aguditzar la desigualtat, crec que tots aquells recursos que s’haurien d’invertir a fer classes virtuals cal que s’inverteixin a fer classes presencials.

I per acabar, dir que és molt preocupant, i molt irresponsable, que el Departament d’Educació a hores d’ara no tingui previst encara cap augment de la plantilla de professorat. A què espera?