Opinió

Pla d’escolarització protegida del contagi i model d’escola diversificat

Nota: Per no fer-ho carregós, pensem en professores, professors, mestres dones i homes, però solament utilizarem professors o docents. Pensem en alumnes nois i noies i adolescents, però utilizarem alumnes.

Tots cercant alternatives a l’actual situació de pandèmia Covid19 per veure com infants i adolescents poden retornar a l’escola. No hi ha altre model mental que l’escola que coneixem: vint-i-cinc o trenta alumnes asseguts que esperen les indicacions del mestre o professor per iniciar la classe. A secundaria, això es produeix sis vegades al dia. Encertadament, hi ha algunes escoles i instituts que fa uns anys van reorganitzant una part del temps amb activitats de projectes d’aprenentatge interdisciplinaris.

El model bàsic és encara avui el model de la instrucció universal dels il·lustrats del segle XIX organitzat en grups de setanta o seixanta alumnes arrenglerats que hem anat reduint fins arribar als trenta o vint-i-cinc. A l’inici del segle XX grups socials amb aspiracions pròpies que rebutjaven aquest model uniforme van recuperar les idees d’educació naturalista de Rousseau i van confluir amb el coneixement científic de la medicina i la psicologia sobre la infància. Això comportava un canvi total de mentalitat respecte a l’educació i a l’escola.

Entenguem el sentit de la institució escolar

En el decurs del segle XX, l’Escola Activa no ha progressat prou i menys encara amb coneixement científic. Experiències i tècniques d’ensenyament passen d’uns mestres a altres, com a solució de problemes, com a recepta eficaç. Molts canvis han vingut a reforçar el model tradicional d’ensenyament uniforme per a tots i en sentit oposat hi ha els qui fan el canvi donant mitjans als infants i acompanyant-los en el seu aprenentatge. En el primer cas, els alumnes acostumen a anar sobrecarregats de feina; en el segon, els alumnes gaudeixen de l’escola i van fent sense esforç.

La situació actual, d’haver d’evitar contacte i proximitat física fins a l’eradicació de la Covid19 o la protecció total contra el coronavirus, entra en contradicció total amb el concepte d’escola com agrupació d’infants o joves amb adults de cultura pel desenvolupament personal i aprenentatge en un ambient comunitari. Sense adonar-nos-en, reduint el nombre d’alumnes per grup a la meitat que han d’estar separats sense contacte, podem reforçar un ensenyament uniforme i individualista.

No és cap solució educativa pedagògica doblar el nombre d’aules o espais i el nombre de mestres o professors. Aquesta aspiració va encaminada a conservar el model d’escola que teníem i ni és el que convé, ni podrem disposar de la despesa econòmica necessària. Ni és possible, ni convé. ¿Perdre espais singularitzats per fer música i dansa amb el valor de psicomotricitat i eurítmia? ¿Perdre, si ja l’hem aconseguit, espai de taller d’art i artesania per pintar o treballar la fusta? ¿Perdre un espai de laboratori ben equipat per fer observacions i experiments que han de quedar en procés durant uns dies? ¿Perdre un espai on trobar-nos tots com a comunitat escolar per comunicar l’aprenentatge (poesia, visual, ciència, màgia, coral, recitació dramàtica…) de forma “espectacular”, per quedar tots (alumes i famílies) expectants, admirats, motivats per la cultura? No ho fem! Certament, vam crear espais de reproducció escolàstica com aules laboratori d’idiomes amb trenta terminals, sales d’audiovisuals i vídeo enfosquides amb alumnes concentrats, aules d’informàtica amb setze ordinadors arrenglerats, la gran despesa informàtica 1×1… Espais basats en la uniformitat que han tingut poc recorregut i generalment auspiciats pels venedors de tecnologies com a solució pel canvi de l’ensenyament.

Si no fem un canvi de mentalitat, gastarem euros i energies personals ineficaçment. L’escola és una experiència comunitària d’aprenentatge que estimula l’aprenentatge personal esforçat. Centrat en l’infant, sí; en el conjunt d’alumnes, sí; però també, sense contradicció, en un adult, l’equip de mestres o professors, que encomana cultura i gust pel coneixement. La dimensió comunitària i la dimensió personal estan per sobre de les condicions físiques d’espai o de distància. Retornem el valor als docents sense reduir la participació dels alumnes.

Amb agrupaments de quinze o tretze alumnes podem personalitzar l’aprenentatge per tal que cap alumne s’estressi i tampoc cap alumne s’avorreixi. Són alumnes de la mateixa edat, però no hi ha cap necessitat. L’escola rural va haver de superar el seu acomplexament de petita i ha trobat les seves pròpies formes d’aprenentatge prou eficaces. A primària seria preferible una escola d’una sola línia (200-250 alumnes) i organitzada en grups de cicle de dos o tres edats. L’aspiració de fer escoles grans (> 450 alumnes) no té altra raó que l’economia d’escala: major rendibilitat per escoles privades, menors costos per escoles públiques. Res a veure amb la pedagogia.

Alternativa actual necessària i possible

Grups de trenta o vint-i-cinc alumnes amb dos professors o mestres de referència que els acompanyin tres cursos (ja hi haurà situacions de dos). Reagrupaments funcionals de quinze o dotze alumnes amb un mestre o professor, simultanis si hi ha espais i l’horari convé a les famílies, matí i primera tarda per evitar perdre espais especialitzats i diversificar mirant d’atendre segons diversificació horària de les famílies (entrades escalonades, canvis de torn, teletreball).

No perdre el sentit comunitari de grup i fer canvis funcionals amb agilitat sense trencaments i potenciant el treball d’equip de tres o quatre (avui, sols telemàtic a casa i comunicatiu a l’aula). La sessió de grup a l’aula, fonamentalment comunicativa de coneixement i aprenentatges que alhora és motivació per seguir. Comunicació verbal a l’aula, comunicació i modelatge físic gestual en altres espais. Comunicació humana i alegre (no sols divertida i sorprenent) com potser no hem fet aquests anys a l’escola.

El mestre o professor redescobreix el seu paper professional molt potent: persona comunicadora, amb cultura integral que coneix els alumnes un per un i s’hi dedica. Això confereix la màxima autoritat, d’autor, per guiar i motivar. Respecte a l’equip docent, cada mestre o professor aporta un coneixement especialitzat i tots aprenen amb ell i troben resposta a preguntes o necessitats.

Ja estem veient com n’és de complicat atendre les mesures sanitàries que evitaran els contagis. Hem de garantir l’ensenyament com a experiència comunitària però hem de reduir la complexitat. En general, l’activitat presencial s’ha de reduir a tres (màxim, quatre) hores amb prou dinamisme com perquè no siguin feixugues. Es completaran amb tres hores personals i projecte d’equip no presencials. Efectivament, no es pot fer menjador escolar per tots, fent una parada molt costosa i arriscada. Sí, en canvi cal mantenir el menjador social, on ja sabem que és necessari, després o abans de l’activitat escolar. En entorn rural o amb transport escolar es poden fer les quatre hores amb un intermedi de trenta minuts de passeig per estirar les cames, saltar i cridar.

En temps presencial (3 hores)

• Motivació i ocasió de compartir coneixement, comunicant i escoltant, Modalitat conversacional (30’).
• Presentació de tasques de coneixement realitzades personalment o en equip que il·lustrin als companys (30’). El professor anirà donant entrada a alumnes en sessions successives o equips assegurant contingut i reconeixement a tots. (Discretament pot haver ajudat als més insegurs; recurs Freinet).
• Club de lectura de llibre en comú. L’alumne llegeix a casa, es promou que el comparteixi i dialogui amb familiars. El professor ha seleccionat un llibre suggeridor, comprensible però exigent, difícil, ja que el pot conduir ell. De la lectura s’han d’extreure temes d’interès que puguin desenvolupar alumnes o equips. De la lectura el professor farà aplicacions gramaticals, ortogràfiques o de contrastació amb llengües (català / gallec / anglès / francès / portuguès) ja conegudes.
• Lliçó magistral o, millor, comunicativa. Tema ben preparat pel professor en estructura de contingut i presentació didàctica. Un tema clau del currículum escolar. El professor és model de comunicació i organització del pensament. Ha d’incloure precisió, reptes i preguntes. Que vagin pensant a casa i puguin dialogar amb els familiars.
• Mòdul de creació: música, art, museus, plàstica, vídeo creació, grafiti-art (30’). Mòdul participatiu a partir del qual aportin els alumnes caçadors d’art. El professor sempre ha de tenir quelcom interessant en reserva. Pot intervenir l’especialista però el professor habitual ha de presentar-se com a persona de cultura bàsica integral.
• Síntesi. Orientació d’opcions d’estudi, recerca i creació (30’). Suscitar compromisos personals de realització o d’equips de cooperació que podran presentar en sessions posteriors.

No hi ha temps d’esbarjo. Són tres hores i una classe presencial articulada i dinàmica com un programa de ràdio (pot haver-hi cants i sintonies musicals en el canvi d’activitat). Sortir al pati és una complicació afegida de vigilància i de temps que no compensa.

Com en un pool d’oficines americà, els alumnes poden portar una ampolleta d’aigua o suc (algun dia es pot acceptar una cola) i mossets d’esmicolat sec (picos de pa, galetes, ametlles, avellanes, anacards… sense closca) que poden prendre en qualsevol moment mentre no intervenen i sense deixar restes.

Per descomptat, els alumnes podran sortir al lavabo en qualsevol moment. El necessari és garantir la higiene i desinfecció. Millor que no vagin tots a un temps però ha d’haver-hi un adult assistent.

Una trobada gratificant personalment i cultural col·lectivament. Les activitats no són deures escolars. Preveure música i cançó en qualsevol transició. Aprofitem per a recuperar una escola que canta poc, que respira pitjor. La cançó és ortofonia, modulació i vocabulari. Convé cantar més sovint, sense música gravada.

En temps confinat a casa (3 hores)

• Aprenentatges instrumentals. Són d’exercitació personal i comporten repetició per a la seva fixació (30’). La instrucció programada (Skinner, Crowder) tan adequada per aquests aprenentatges (operatòria, ortografia, vocabulari, llengües; en secundària resolució de problemes tipificats, pocs polinomis, equacions, triangulació i trigonometria) encara no està ben aprofitada. El professor farà la supervisió per confirmar o reorientar.
• Lectura individual de l’assignació del llibre comú (30’). Suggerir la conversa amb pares, germans grans o avis. Havent conversat a casa es desitjarà intervenir a classe presencial.
• Treballs personals sobre temes de coneixement, experiments, documentació i estudi. Treballs en equip (2-4 alumnes) amb bon guió, repartiment de tasques i consultes o intercanvis telemàtics (unitat compartida, xat, vídeo, correu) (90’).
• Activitats de cerca, recerca, invenció i creació personal o col·laborativa (30’). La història d’una cançó o d’un monument, descobriment d’un edifici singular, construir un autòmat amb material reutilitzable (idees de TV), escriure i dissenyar una narració (o un manifest) gràfica …
• El professor i els companys donaran pistes de fonts d’informació per a desenvolupar treballs. El professor organitzarà temps de presentació presencial o en videoconferència. Una previsió de dedicació de tres hores diàries.

Si s’aconsegueix motivació personal, alumne per alumne, dedicarien més temps sense adonar-se. Abandonem el sentit tradicional de deures. Es proposen tasques i activitats de cultura diversificades segons alumnes.

Cal potenciar la comunicació de coneixement en família. No procedeix uniformització ni correcció. Cal suscitar activitat per iniciativa de l’alumne. La comunicació pública a companys és un estímul i ja és una primera avaluació, autoavaluació.

A aquells alumnes  que sabem que tenen condicions desfavorides mirarem d’oferir-los sessions presencials discrecionals amb suport personal.

Accions adaptatives necessàries que corresponen a l’administració

Són actuacions que comporten despesa publica, increment de pressupost econòmic. Convé pensar en actuacions que afavoreixin la millora de l’ensenyament amb caràcter permanent, en situació normalitzada i evitar adaptacions costoses d’espais que en el futur s’haurien de revertir.

Les dues mesures que ha de proporcionar l’Administració: 1) Que cada grup classe disposi de dos professors o mestres (millor dona i home, millorarem el modelatge educatiu); 2) Que a cap alumne li falti l’equipament informàtic, telemàtic i línia (proveït amb col·laboració dels serveis socials).

En entorns desfavorits amb Serveis Socials cal cobrir les despeses necessàries que no poden fer les famílies.

Totes les concrecions ajustades a les necessitats  de cada escola les ha pensar i promoure la direcció amb l’equip de mestres o professors. L’Administració té un col·lectiu d’inspectors que han de fer la corresponent supervisió professional. Malament si les escoles han d’esperar instruccions de detall, que poc s’ajustaran a les necessitats i que inhibeixen els professionals.