Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Iniciem el retrobament amb La verdadera historia de la banda de Kelly. Narra les vicissituds d’un noi australià (1854-1880) que va enfrontar-se al poder colonial. Heroi o criminal, tot depèn de a quin costat et situïs. Comença amb la infantesa, una infantesa –i una vida – dominada per una mare d’aquelles que formarien part d’una antologia de mares del cinema si algú es decidís a fer-la. Una dona que ha patit i que sap que l’única manera de resistir és ser com l’acer davant del patiment i fer patir quan convingui. Tota una lliçó educativa, la que representa aquesta dona.
Dirigida per Justin Kurzel, és una pel·lícula trepidant però amb moments molt lírics on el paisatge és un personatge i és una pel·lícula hipnòtica, d’una bellesa difícil de descriure sobretot quan retrata la crueltat i la devastació. Impossible d’oblidar les últimes seqüències, quan la banda, que van amb vestits de dona, són atacats per la policia a plena nit. El joc de les llums i les ombres és impressionant.
I un altre punt a destacar que alguns ja sabíem. Parlo de l’actor George MacKay –a qui podem recordar, entre d’altres, a Amanecer en Edimburgo, Captain fantàstic o 1917, si no les heu vist ja podeu buscar unes estones per veure-les–, que és un dels millors actors de la seva generació.
Crua i tendra, sang i foscor i la bellesa d’un cos posat a prova. Combinacions ben difícils de fer.
