Opinadors de tot pelatge que no han trepitjat mai una aula els comparen (odiosament) amb els sanitaris. O ressusciten els falsos mites vacacionals. O comenten com és de fàcil passar-se a la docència en línia, de la nit al dia. I a això s’hi afegeix l’assumpció de responsabilitats afegides com a murs de contenció dels contagis, o la incertesa causada per la situació sanitària i els canvis constants en els protocols. Per no parlar de l’increment de la burocràcia.
Per això, avui aprofitem el Dia Mundial dels Docents per preguntar-vos: com esteu vivint aquest inici de curs? Creieu que aquesta situació tindrà conseqüències a curt, mitjà o llarg termini? Hem enviat la pregunta a membres del nostre consell assessor, col·laboradors del diari i persones representatives de sensibilitats plurals. Totes les opinions son vàlides i respectables, i ens agradaria que, tant si la vostra experiència i valoració és positiva com si no ho és, la deixessiu anotada als comentaris.
Jordi Badiella
Professor de secundària i escriptor
Miquel Bauçà, que tenia una ment premonitòria, ja ho va dir fa 22 anys:
“En la figura del mestre, en qualsevol dels graons acadèmics i en qualsevol de les formes que sol prendre de manera no acadèmica, cal observar-hi, abans que altra cosa, una afecció psicopatològica segura. No tothom vol o fa de mestre.
La visió que en té la societat és ambigua: no sap què pensar-ne exactament. […] La visió corrent es resumeix: un mestre és un desgraciat, però necessari […] Aquesta patologia afecta tant als que fan de mestres com a molts que no en fan, però fan com si ho fossin”.
Tot això, abans de la Covid19…
Rosa Cañadell
Professora jubilada. Exportaveu d’Ustec
Pel que jo conec, la majoria de professorat ha començat el curs amb molt malestar i incertesa. Malestar en adonar-se que el Departament no havia fet la seva feina i les condicions a l’aula eren les mateixes que abans de la pandèmia. Així, la manca de professorat, d’ampliació d’espais i amb aules massificades, feien molt insegura la tornada a l’escola. I malestar, també, per la manca de material (gel, mascaretes…) i per les contradiccions entre els departaments d’Educació i el de Salut, que estan deixant al professorat sense saber a què atenir-se davant els diferents problemes que estan sortint: persones vulnerables, alumnes amb Covid, fills i filles en quarantena, professores embarassades… i un llarg etcètera.
Malgrat tot, els centres estan funcionant a base de la bona voluntat del professorat. Crec que se l’ha maltractat i s’han mal interpretat les seves demandes. No em cansaré de dir que el professorat protesta perquè VOL FER CLASSE! I vol fer classe presencial durant tot el curs, i perquè això sigui possible calen més mesures que evitin que la pandèmia s’estengui i s’hagin de tornar a tancar els centres educatius. Les escoles tancades són un drama pels infants, els joves, les famílies, però també pel professorat, que veu com una part important del seu alumnat no pot seguir l’educació virtual i els que poden, tampoc en treuen profit. I és que la presencialitat és imprescindible a l’educació, i això, qui millor ho sap són les mestres, els professors i les professores.
Jaume Carbonell
Periodista i pedagog. President del consell assessor del Diari de l’Educació
Malgrat la manca de recursos de tota mena, la improvisació i la manca de lideratge per part del Departament d’Educació, penso que les escoles se n’estan sortint prou bé, amb grans esforços que mereixen molt més que un reconeixement dels mestres. Caldria, però, enfortir la comunicació i el diàleg entre els diferents agents de la comunitat educativa i l’administració per aconseguir una major confiança mútua.
És important mantenir la máxima presencialitat per garantir el dret a l’educació per a tothom amb les millors condicions, i per aprofitar velles i noves oportunitats per innovar i transformar l’educació. I em sorprèn que no es faci més escola a l’aire lliure, perquè és una evidència de major seguretat i perquè obre moltes portes a la renovació pedagògica.
Jaume Cela
Mestre jubilat i escriptor
La gran majoria ho estan vivint amb molta preocupació però decidits a treballar de valent per mantenir la presencialitat. Que no es valori prou el que es fa ja és una trista tradició en segons quins sectors d’aquest país. Però no oblidem que hi ha molta gent que dóna valor a aquests esforços. Hi ha un punt que em dol: que una altra vegada el Departament i els sindicats no hagin estat capaços de consensuar un seguit d’accions que haguessin donat més confiança a tothom.
Xavier Chavarria
Exinspector en cap de Barcelona
Les docents ho estan vivint amb estoïcisme i hiperresponsabilitat, alhora que amb distanciament emocional de les expectatives dels clients i una mica al marge dels gestors d’una administració sense nord que desconfia del professorat (encara que, retòricament, ha aprés a dir el contrari). Conseqüències a mitjà termini: desafecció de les docents atrapades en la pinça clients-titularitat (pública o privada).
Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista
Després d’haver participat a diferents sessions d’inici de curs amb claustres i comunitat educativa, crec percebre que l’estat d’ànim dominant és el de la sorpresa creativa. Una bona part dels docents s’han posat a exercir la seva professió d’educar ensenyant buscant velles i noves maneres de fer-ho i mirant que les dificultats dels protocols sanitaris no acabin fent impossible fer escola. La mateixa complexitat també ha fet augmentar la necessitat de gestionar l’escola com a un projecte d’equip.
Igualment, però, són persones que miren de gestionar els seus desconcerts i preocupacions sense afectar les vides dels infants i adolescents al seu càrrec, sentint-se soles en el caos.
Ignasi Garcia Plata
Director general de Professorat (Departament d’Educació)
El tancament de les escoles ha representat un repte enorme que ha posat en evidència les fortaleses i les debilitats del sistema educatiu en situacions d’emergència extrema. D’una banda, s’han vist les dificultats de donar una resposta educativa equitativa a tot l’alumnat, especialment el més vulnerable, en una situació de confinament sobtat. De l’altra, s’ha constatat la professionalitat i compromís dels diferents agents educatius i concretament dels docents, els quals, malgrat les dificultats objectives del confinament i les limitacions materials, s’han abocat a un complex treball en equip per construir plans de treball adaptats a la realitat dels seus alumnes, i a acompanyar-los en els aspectes emocionals i curriculars.
Crec que la gran majoria dels docents veuen l’inici de curs amb la il·lusió de retornar a l’escola i a l’institut per reprendre la imprescindible educació presencial. Amb el neguit per les dificultats que representa, amb mesures sanitàries que limiten la comunicació habitual i espontània i que dificulta el contacte físic, tan important emocionalment. Conscients també que les dificultats del moment fan de l’educació un servei essencial de màxima exigència i compromís per a uns professionals que han de tenir el màxim reconeixement.
Pilar Gargallo
Presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica
Els docents estem rebent un estrès extra a causa de tots els protocols i mesures que estem desenvolupant (i que varien constantment) per poder rebre de la forma més segura als alumnes. Infants i joves de totes les edats, els grans oblidats d’aquesta pandèmia i qui més que mai necessitaven: jugar, socialitzar-se i rebre una educació de qualitat. Drets fonamentals més que vulnerats durant el confinament.
Ara, els docents, des del compromís ètic i social de la nostra tasca, estem desenvolupant mesures extraordinàries per realitzar una escola amb la màxima normalitat però alhora vivencial, captivadora i emocionant. Tot un repte propi d’aquest segle! Totes i tots estem donant el millor de nosaltres mateixos per mostrar el somriure amb els ulls i fer arribar la passió per educar dins de cada aula, impregnant les quatre parets, hiperventilades i molt desinfectades, això sí!
Els riscos que correm radiquen en l’aïllament en les quatre parets de l’aula, el fet de perdre de vista el treball en xarxa. El fet de no adequar les pràctiques al que realment és necessari avui dia: personalitzades i significatives. I en definitiva, deixar de mirar cap enfora, on a més d’haver-hi companys/es en la mateixa situació, hem oblidat les oportunitats educatives que brinda el fora escola i sembla que s’ha deixat en mans de l’atzar més barroer i mesquí. Sense orientacions, sense gaires protocols, a la lliure conveniència de les comunitats educatives, sense pensar en l’equitat i la igualtat d’oportunitats més enllà del que és escolar.
El gran repte recau en passar de l’escolarització plena, el màxim presencial, globalitzada, competencial i segura, a l’educació de dret per a tothom, en clau d’equitat, amb oportunitats per tothom. Seguim fent xarxa, treballant amb la comunitat i mirant més enllà de les parets de l’aula, malgrat que el dia a dia es fa complex amb mascareta, on un somriure és car de veure i les trobades entre professionals en el millor dels casos seran telemàtiques.
Laura Lladós
Mestra d’infantil i assagista
Sort que les docents hem pogut entrar a l’ull de l’huracà, un espai de silenci i caos controlat, on finalment poder dedicar els nostres esforços al que realment importa, l’acompanyament dels infants en el seu procés d’aprenentatge. Fa molts mesos que suportem fortes ventades que duien la veu de tertulians, polítics i suposats experts, que l’únic que feien era despentinar-nos i angoixar-nos amb els seus crits incoherents. Per sort ho hem travessat i hem arribat al centre, la nostra “bombolla”, on mirades, rialles i abraçades han fet apaivagar la incertesa i han tornat a despertar la motivació per la nostra feina; però tenim molt present que les ventades tornaran, sempre ho fan, i que entre tota la professió haurem de fer mans i mànigues per poder-les resistir. Estic convençuda que ens en sortirem, la pregunta és: a quantes bones companyes i companys s’endurà la ventada pel camí? Evitem-ho!
Mercè López
Mestra de primària i articulista
Crec que els docents han començat amb ganes, com sempre, encara que amb incerteses, i a mesura que han anat passant els dies s’han anat desinflant a causa de la situació que viuen. I això els passarà factura emocionalment. De fet, molts ja han agafat baixes per ansietat. I, a més amb, mals de cap i sense veu.
Francina Martí
Presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
La tornada a l’escola al setembre, després de sis mesos d’aturada, ha estat un èxit del qual ens hem de felicitar. Gràcies sobretot a la feina que s’ha fet des de les escoles i dels instituts, i malgrat la pressió mediàtica que no ha deixat treballar amb tranquil·litat i que ha promogut més aviat l’alarmisme. Veníem d’un mes de juny en què no vam ser capaços de donar una resposta efectiva, ni des de l’administració ni des dels centres. Vam viure una forta frustració: mestres, famílies, i sobretot per part dels infants que han patit una greu vulneració dels seus drets. Ara en sortim reforçats i enfortits (“ho estem fent!”), amb una autoestima més alta per part dels mestres, tot i que ens cal discernir què hem de fer i què no ens toca fer. S’han d’assumir responsabilitats des dels diferents sectors (salut, ensenyament, serveis socials), perquè des de les escoles i instituts ens puguem centrar en allò que és rellevant en aquest moment: el contacte humà (relacions personals, crear espais d’acollida i de benestar) i afavorir l’aprenentatge i les ganes d’aprendre (créixer personalment i intel·lectualment per aprendre junts a viure junts).
Estem vivint una situació crítica: crisi sanitària, social, ecològica i política. I també educativa: de recursos, de visió, i de plantejament, que passa per renovar un sistema caducat. Per afrontar tot això ens cal valentia, optimisme i idees clares.
Andreu Navarra
Professor de secundària i escriptor
A parer meu, el professorat ha viscut molt positivament el retrobament amb les classes presencials i la interacció directa amb l’alumnat, però topant amb enormes dificultats. Com que no hi ha hagut baixada de ràtio, ni equips de protecció, ni repartiment d’ordinadors, ni personal sanitari als centres, la sensació és de precarietat i abandó per part de les administracions, que exigeixen enormes esforços (sobretot a uns equips directius enormement pressionats, que van arribar al 14 de setembre extenuats per instruccions poc clares i sovint impossibles) però en canvi deixa molt exposat el personal. Ara mateix els principals problemes sembla que són la manca de substituts (molts rebutgen les places ofertades, per les condicions laborals adverses o el perill latent), la lentitud amb què es fan les proves, el caos amb els resultats i les ordres contradictòries. Ho passa especialment malament el docent de més edat i el més vulnerable, que es troba realment en una situació d’incertesa molt crua. Un cop més, el sistema aguanta per la coordinació de base, però en condicions molt fràgils. Les famílies i els docents haurien de percebre polítiques més orientades a la seguretat, no pot ser que hi continuï havent grups de 35 alumnes.
Pepe Menéndez
Professor i consultor en educació
L’estat d’ànim general és de cansament i solitud. Probablement ha estat el resultat de la cadena de conseqüències que provoca la manca de lideratge del sistema, sense missatge proactius, senzills i clars que orientin les prioritats educatives per no quedar ofegats en les mesures sanitàries. Aquesta manca de lideratge ha deixat als equips directius a l’ull de l’huracà, i de rebot ha provocat un gran malestar en el col·lectiu docent.
Les conseqüències més evidents tindran relació amb una tornada enrere en els intents de transformació de les escoles, i l’augment de la bretxa social. Aquelles que ja estan madures seguiran un camí ferm, i les que tenen debats interns forts quedaran atrapades en el bloqueig i la tornada a les pràctiques metodològiques tradicionals. També estem pagant el preu de com s’arriba a la professió i la preparació tecnopedagògica dels perfils dominants en el sistema.
Angie
Col·lectiu Docents en Risc
Quan vam començar el curs, el sentiment més estès era la por. Por a esdevenir víctimes de la covid i fer esdevenir víctimes moltes altres persones: alumnes, pares, mares, la teva família… Segurament pensareu que això li passa a tothom que s’incorpora a la feina. És probable. Però se m’acuden poques feines on passin per les teves mans 180 persones en 6 hores. Veritablement ningú s’ha plantejat que el professorat pot ser asimptomàtic sense saber-ho perquè no ens han fet cap prova PCR? L’únic que han fet és demanar-nos un informe mèdic al professorat que ja ens havien classificat com a vulnerable al mes de maig. La resposta: vostè és vulnerable però ha d’anar a treballar igual. Això sí, ha de portar una mascareta ffp2 que nosaltres no li facilitarem. Companys que tenen malalties de pulmó estan treballant. Companyes amb dues malalties de risc estan treballant. Alguns/es professors/es no estan treballant, és cert. Se’ls ha fet quedar a casa. Amb quin criteri? No se sap. Alguns d’aquests i aquestes, encara no tenen ningú que els substitueixi. Les seves hores les fem entre tots i totes. On són els grups bombolla quan has d’anar a cobrir un company que fa classe a un grup que no és el teu?
Ara per ara, por, però sobretot ràbia. Ràbia de veure com l’Administració ens ha deixat sols. Sols, els equips directius que s’han hagut de buscar la vida per fer tot el que estava dins de les seves possibilitats: no tenim prou aules, per tant, no abaixem la ràtio. Sols, els docents en mans d’unes empreses externes que han valorat la nostra salut a través d’un paper. Sols, sense PCR previs a la nostra reincorporació. Sols, sense mitjans de prevenció: Educació no ha facilitat, com és la seva obligació, el material preventiu necessari. Si vols mascaretes te les compres tu. Si vols gel, el paga l’institut sense partida pressupostària extraordinària. És a dir, es compra amb l’assignació econòmica que va destinada a pagar aigua, llum, gas i recursos pedagògics. Ni un € més. Quan se’ns acabin els diners, què fem? Deixem de pagar la llum? L’aigua? Evidentment, res de pensar a comprar llibres, ordinadors, projectors o recursos pedagògics. Res de comprar material per a les famílies amb necessitats econòmiques. I tampoc esperem ajuda dels ajuntaments enguany, que prou feina tenen amb el que els toca. I els sindicats? Molt soroll per no res. Sols. Abandonats de tothom.
I tu, com estàs vivint aquest inici de curs? Deixa un comentari!
