És un llibre que es diu Manual d’oralitat en set jornades i set contes. Dins hi trobem el que el títol anuncia, en lletra gran –gràcies Roser, perquè la meva vista ja no és d’àguila reial ni de linx ibèric–. Com que el llibre va de la importància de l’oralitat i tu, del fet d’escoltar, de llegir i d’explicar històries ho has convertit un dels centres de la teva vida –no oblidem que la literatura abans de ser llegida va ser escoltada–, fa que et pugui explicar dues històries. Una basada en un fet real, l’altra imaginada, però com molt bé defenses la imaginació es nodreix de la realitat alhora que la transforma, que la precedeix.
Comencem amb el relat viscut. Soc escolà dels Caputxins de Sarrià. Uns deu anyets. Bastant alt, prim, em costa estar quiet i ple de preguntes. La missa s’acaba i m’acosto al lateral de l’altar. Sostinc un cartonet amb un missatge que serà llegit per l’oficiant en veu baixa. Són les primeres paraules de l’Evangeli de Joan. Gairebé un embarbussament i, a més, en llatí. Em fascinava aquell xiuxiueig incomprensible que semblava recitat per mi en exclusiva i que em traslladava a un altre món, al món del misteri. Més endavant vaig saber què hi deia però continua sent un misteri: “Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu…” Em sona encara ara com un joc de sons, de significats un pèl esotèrics –una polla, xica, pica, pollarica… –, però és fascinant, encara ara, llegir en veu baixa aquest fragment, perquè s’ha de llegir en veu baixa. Quan ho faig sento una mena de pessigolleig. Un moment de la meva infantesa convertit en un relat. Aquell que escoltava embadalit ara ja és un vell que encara conserva la capacitat de meravellar-se, com em sembla recordar que recomanava el savi Llull i com et passa a tu, amb els sons de la paraula humana, primer per ser escoltada –Homer– després per ser llegida i escoltada per fora o per dins.
Però vols dir, Roser, que abans de la paraula no hi havia el gest, l’espasme, el crit, el plor, alguna mena de tendresa o el soroll que fa un cop terrible contra el cos de l’altre? Quin devia ser el primer relat i ara t’explico la segona història, la que jo no he viscut directament, només a través de la imaginació i que pretén respondre aquesta pregunta. Un grup d’humans està a l’entrada de la cova. Les dones miren de mantenir el foc encès, alguna dóna el pit al seu fill i la canalla fa de canalla no gaire lluny de l’entrada per si han de córrer a buscar refugi. Arriben els homes de cacera. Porten un parell o tres de conills, potser alguna bèstia més grossa, però segur que no porten cap mamut, com es veia a les il·lustracions de l’enciclopèdia de l’escola. Celebren l’arribada de la teca i un cop tenen l’estómac ple un dels caçadors, amb un llenguatge rudimentari com les eines que feien servir, comença a explicar el relat de la cacera però menteix, exagera els perills, es fa el fatxenda i aquells conills es converteixen en bèsties perillosíssimes i aleshores es produeix un altre miracle: una dona entra dins la cova, suca els dits en el fang de l’interior i pinta l’escena a la paret de la cova, en un lloc on la llum bellugadissa de les flames donarà la sensació que les figures es belluguen, que prenen vida, que dansen. Un acte sagrat, és clar i el naixement dels àlbums il·lustrats, del cine i de la caverna de Plató.
En el teu manual de set jornades –ni vuit ni sis, set, que és el número de l’abundància– vas teixint la història de l’oralitat, descrius la seva rellevància. Per fer-ho t’has convertit en tres dones sàvies i velles com el temps: l’Oïda, la Memòria i la Veu. I t’inventes un grupet de nois i de noies que escolten i dialoguen amb la tradició, amb la bellesa i amb la saviesa que sempre porten del bracet les històries més populars, els contes a la vora del foc, tot i que ara el foc ja no el tenim, però conservem el foc que representa estar al costat els uns dels altres seguint el fil d’un relat que algú com tu, narradora experimentada, vas trenant amb intel·ligència i amb sensibilitat. A través de la veu fas viva la bellesa, intensifiques el valor de les experiències que ens fan humans i a través de l’oïda la podem recrear i qui narra i qui escolta la converteix en memòria, una memòria que es desplega més enllà del temps, que esdevé una altra manera de construir la realitat, de fer-nos-la nostra.
Quin regal m’has fet, estimada Roser, quin regal ens has fet a tots els que estem interessats a mantenir l’expressió oral al punt que li pertoca!
I poca cosa més, només dir-te que recordo amb molt afecte aquell vespre que vam anar a Palautordera tots dos junts. Tu a explicar contes i rondalles, jo a llegir-ne. Tots dos a saber que la paraula humana té un valor incalculable.
I no dic el significat del títol de l’article, perquè dir-ho tot és impossible i, a més, poc recomanable. Obriu el llibre i ho sabreu.
