En una entrevista de l’Ara a l’autor de Sapiens, Juval Noah Harari, afirmava que al marge de la pandèmia la humanitat s’enfronta a tres problemes: la guerra nuclear, el col·lapse ecològic i la disrupció tecnològica. “El perill més gran que afrontem no és el virus, sinó els dimonis interiors de la humanitat: l’odi, la cobdícia i la ignorància”. Possiblement per deformació professional em va cridar l’atenció el dimoni interior de la ignorància. Com es manifesta aquest dimoni interior? A qui atribueix la nostra societat el qualificatiu de persona ignorant?
A primer cop d’ull i sense pensar-ho gaire, la societat qualifica d’ignorants la gent que té pocs estudis, les persones que no saben llegir o ho fan amb dificultat, els anomenats analfabets funcionals que tenen dificultats per entendre una notícia o un article senzill. Ho llegim sovint als diaris i ho pensem quan en unes eleccions surt aquella opció contrària a la nostra: qui els pot haver votat? La “gent” ignorant, el “poble” que és ignorant (escric gent i poble entre cometes, perquè quan es parla de la gent i del poble en genèric sempre he pensat que es parlava de mi, mai he considerat que la gent i el poble fossin uns altres, indeterminats, indefinits. Si jo no soc poble, si no soc gent, què soc? Tanco parèntesi).
Sense anar gaire lluny, aquests dies ens preguntàvem, com és que setanta milions del poble americà han votat Trump? És fàcil pensar i afirmar en algunes converses espontànies o llegir en alguna crònica que “el poble americà” és molt ignorant. Passo per sobre el fet que per a molts i moltes de nosaltres si una immensa majoria del cos electoral americà hagués votat demòcrata, en algunes tertúlies es comentaria que el “poble americà”, el mateix poble americà, s’ha adonat de la deriva erràtica i suïcida del president perquè és intel·ligent: segons com ignorant, segons com intel·ligent.
Llegeixo algunes dades als diaris. Quin és el perfil dels qui van contribuir econòmicament a la campanya de Trump? El 60% eren empresaris, el 64% CEOS, el 72% constructors i un 95% eren mares de família. També hi van contribuir venedors, enginyers, comptables, infermers i infermeres… Tots ells i elles sense estudis? Tots i totes ignorants? Quin és aquest dimoni interior de la ignorància que posa en perill la nostra existència, segons Harari?
Contemplo la manifestació a la Castellana de Madrid en contra d’una llei d’educació que suposadament posa en perill la llengua castellana en les parts de l’Estat que tenen una altra llengua com a pròpia. La majoria dels i de les que hi han participat no tenen estudis? Són ignorants? De nou la pregunta, quin és aquest dimoni interior de la ignorància?
En aquests casos és recurrent la consulta al Diccionari de la llengua: “Ignorant, persona que no sap res o poc en general o amb relació a una cosa”. Com a professor de persones adultes he treballat amb persones analfabetes o sense estudis, sense les titulacions elementals, i darrerament amb persones analfabetes immigrades. Els anys vuitanta les persones analfabetes parlaven la nostra llengua, ara són persones immigrades amb la diversitat de llengües que conviuen amb les nostres. Atès que l’analfabetisme seria per a molts el punt àlgid de la ignorància, en contra del que afirma el diccionari no he trobat mai cap persona analfabeta o sense estudis que no sàpiga res. Tampoc he trobat cap persona a la qual se li pugui atribuir que “sap poc en general”. L’últim terme de la definició del diccionari afirma que és ignorant aquella persona que “no sap amb relació a alguna cosa”. És a dir, segons el diccionari “amb relació a alguna cosa” tots som ignorants.
A les classes de mètodes d’alfabetització que fa la Comissió de formació de la Coordinadora de la Llengua de Barcelona, dirigides a persones que no tenen cap formació específica prèvia ni en formació en edat adulta, ni en alfabetització (voluntariat de les desenes d’entitats que formen persones immigrades, professorat de les escoles de persones adultes o a totes aquelles professionals que hi puguin estar interessades), explico aquesta historieta.
Una persona travessa el desert del Sàhara en un cotxe i al mig del desert se li espatlla. Fins a l’horitzó només es veuen dunes de sorra. Ni un bri verd. El sol ho crema tot. Creu que han arribat les últimes hores de la seva vida. Però, vet aquí que per una banda veu que se li acosta una persona que resulta ser un catedràtic de física atòmica o d’humanitats i per l’altra un tuareg analfabet. A qui demanarà ajuda?
El tuareg analfabet és el savi en aquella situació i el catedràtic l’ignorant. La ignorància no és una atribució absoluta, és una funció, en funció del que cal saber en una circumstància concreta.
Els anys setanta vaig treballar durant uns quants anys de peó –no tenia qualificacions laborals – en els magatzems de diverses fàbriques del Vallès. Recordo en una d’elles una discussió entre un company meu, peó també, i el director de la fàbrica sobre un tema d’organització del treball al magatzem. Al meu entendre el company tenia tota la raó, ens trepitjàvem el magatzem totes les hores de treball, era cert i evident el que deia, però no li acompanyava ni el lèxic, ni la forma de dir-ho. El director no va donar el seu braç a tòrcer, no sé si per ignorància o pel seu estatus de director que no podia acceptar que algú sense estudis li donés lliçons.
En una societat com la nostra en què se sobrevaloren les titulacions acadèmiques, en una societat lletrada, la manca d’estudis, especialment l’analfabetisme (que, com he dit, en aquests moments trobem fonamentalment en dones immigrades), és una enorme limitació i un gran handicap que, tenint en compte el paper cabdal de la dona en l’educació de les filles i fills. De fet, és una bomba de rellotgeria –expressió de Kozol, que sempre m’agrada recordar–, que explotarà en la seva descendència, posant sordina i llastant l’esforç del professorat de primària i secundària per a la inclusió i l’equitat, per evitar el fracàs escolar.
Les persones sense estudis no són ignorants en el sentit comunament atribuït al concepte. Al contrari, sempre m’han admirat, per exemple, les elaborades estratègies cognitives de la majoria de les persones analfabetes, la seva adaptabilitat i creativitat per poder moure’s a les nostres societats, agafar el metro o l’autobús, desplaçar-se, adaptar-se a les circumstàncies que els han sobrevingut, interactuar, sovint fent previsions econòmiques precises per arribar a fi de mes, dissimular la manca de coneixements, la ignorància acadèmica que saben que la societat els imputa com a estigma.
Tots els negacionistes del canvi climàtic no tenen estudis? Les persones del camp, potser sense gaires estudis, que veuen com les seves collites es perden per les sequeres persistents o les pluges permanents, les persones potser sense estudis que pateixen els tifons que sovintegen més del que es coneixia a l’Amèrica Central, els pescadors o qualsevol professional susceptible pel seu treball de patir el canvi climàtic són més sensibles al tema no pels estudis realitzats, sinó per la seva impregnació de realitat
Descartada, segons la meva pràctica professional, l’equació ignorància equivalent sempre al fet de no tenir estudis (que sens dubte és un tipus d’ignorància, la ignorància acadèmica), em torno a plantejar la pregunta: quin és aquest dimoni interior de la ignorància que pot acabar amb la humanitat? Ve en el meu ajut la professora de filosofia Teresa Marqués quan escriu sobre la ignorància estratègica. Quan “volem” ignorar, perquè el coneixement d’una realitat posa en qüestió la nostra situació de confort o interpel·la la cobdícia o desqualifica l’odi a l’altra per qüestions de ficcions ideològiques. Sabem com es fabrica la roba perquè sigui tan barata, o com són explotats els nens en l’extracció del coltan dels nostres aparells electrònics, o com es paga la fruita o el cafè en origen per poder competir amb els preus, o…, però no deixem i no podem deixar de comprar segons quins productes. És la ignorància estratègica de subsistència, la més comuna. Per poder viure hem d’acceptar les nostres contradiccions, intentar minimitzar-les, però alhora, per no ser-ne còmplices, cal fer conjuntament pressió social per anar erradicant les causes de la injustícia en origen.
Tanmateix, també hi ha la ignorància estratègica dels grans interessos econòmics, amb medis de difusió i polítiques al seu servei, que oculten la realitat: petrolieres, tota la indústria armamentista, les grans empreses tecnoagrícoles o d’explotació minera, els grans negocis d’explotació de la privacitat i de les fake news, etc., i els seus inversors! Afegim a aquesta ignorància per cobdícia, la ignorància estratègica causada per mites ideològics, o les que exploten políticament les nostres identitats profundes per provocar l’odi a l’altra tergiversant la realitat.
Hi ha el perill de situar totes aquestes ignoràncies al mateix nivell. La ignorància estratègica de subsistència està al final de la cadena i pot ser inconscient. És la que podem abordar directament. En aquest cas, representa la consciència mítica o ingènua, segons Freire, que s’ha de transformar en consciència crítica. Consciència que desvetlla postures i teories per descobrir com estan de nues en els seus arguments. Crec que aquest és un dels elements fonamentals de la nostra professió d’educadors i educadores: ajudar a desvetllar i desvetllar-nos! Amb les persones adultes, amb la infància o la joventut, aquestes ignoràncies que ens poden portar a l’extinció. I passar-nos a l’acció. Passar-nos a l’acció contra la cobdícia i l’odi i els estaments propers que els hi donen suport. Sense pretendre neutralitat, perquè a mitjà termini tot sembla indicar que ens hi juguem molt nosaltres i la nostra descendència.
