Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les darreres eleccions han canviat substancialment el mapa polític i segurament en pocs dies al País Valencià i a altres comunitats autònomes ens haurem llevat de damunt la llarga i pesada llosa de la dreta conservadora en el govern. I ara què?
Hi ha mesures urgents, immediates, com ara l’aturament de l’aplicació de la LOMCE. D’acord. Però cal una profunda reflexió sobre quines altres polítiques públiques d’educació es poden anar implementant. Encara vaig veure en declaracions i programes polítics d’organitzacions progressistes demanar la gratuïtat del llibre de text. Caram! Seria més senzill demanar una educació pública totalment gratuïta que incloguera qualsevol tipus de recurs o material curricular, però això significa analitzar críticament la pressió conservadora o inmovilista que implica la colonització de l’aula pel llibre de text i reconèixer que hi ha altres pedagogies renovadores que el cuestionen. És un exemple.
En els darrers mesos abans de les eleccions es va obrir un llarg procés de reflexió i debat, encetat per l’anomenat Foro de Sevilla, treballant el document final Por otra política educativa. A la primavera, en Madrid, es congregaren més de 100 persones representant a Moviments Socials, Sindicats, Associacions de Mares i Pares, Moviments de Renovació Pedagògica i partits polítics, obrint un procés a tothom que vullguera participar dels principis d’igualtat, participació democràtica, laïcitat, coeducació, sostenibilitat, cooperació i altres valors democràtics de l’educació. Va estar una interessant experiència de treball, intercanviant sabers i mostrant que és possible començar des de baix, per ficar en comú les idees i els somnis que tots i totes tenim de què l’escola puga realment desenvolupar una educació emancipadora de les persones i els pobles.
Ho comente també a títol d’exemple. Seria un error creure que els canvis, una vegada més, depenen de la imaginació d’un tipus que no ix del seu despatx i que creu que la veritat està exclusivament a l’interior de l’organització en què milita. Hauríem de poder ser més imaginatius, més creatius i buscar formes vives de participació per a la construcció d’una seriosa i consistent política pública per a l’educació.
