És evident que el nostre país té, en termes globals, un greu dèficit de qualitat i d’eficiència del sistema educatiu general, com ho fan evident els índex de fracàs escolar que encara estan molt lluny del que seria desitjable. Sovint, l’escola topa amb dificultats, massa vegades insalvables, per tal que sigui un autèntic recurs de compensació de les desigualtats socials, com ho demostren les dades que correlacionen directament les dificultats escolars amb els dèficits dels entorns familiars.
Malgrat les recomanacions fetes pel Comitè de ministres del Consell d’Europa (REC 2006,19); la Declaració ratificada dels drets dels infants; les del Síndic de Greuges sobre els Drets de l’infant (2014); i les constants reclamacions des dels diferents agents, entitats i organismes nacionals i internacionals, podem dir que: avui les polítiques i iniciatives per donar suport i acompanyament a les famílies no són suficients. Molts infants i les seves famílies es troben en una situació de solitud que afecta tot el procés de criança i té repercussions negatives, a curt i llarg termini, tant en els infants com en els adults. I té repercussions sobre tota la ciutadania.
El proper 20 de desembre és una nova oportunitat per seguir visibilitzant la necessitat de suport als infants i a les seves famílies. Al revisar els programes dels partits que tenen més números per governar, ens adonem que sí, que les polítiques d’infància i família estan presents però en pocs casos es concreten actuacions d’envergadura i estables que afavoreixin l’acompanyament proactiu, preventiu, i no només reactiu quan la família ja es troba en una situació complexa, ja sigui temporal o permanent.
Si ens creiem que la família és la institució clau per al desenvolupament dels infants, si pensem que els progenitors són els primers i principals responsable de les criatures; si com conscients de que la situació i actuacions de les famílies tenen un efecte directe als fills i la ciència en constata les conseqüències, com és possible que l’empoderament educatiu de les famílies no sigui una prioritat real per qui proposa un futur millor? El que sabem és que part del futur dels infants depèn del present.
Propostes per a què tota la tribu eduqui
1. Inversió i Percentatge del PIB. El compromís polític i ciutadà ha d’anar de la mà de la dotació de recursos. Tenint com a referència els organismes internacionals i les realitats de l’entorn europeu, cal pensar en un increment de la inversió en polítiques d’infància i família que, segons les darreres dades disponibles (2011), a Catalunya és del 1.0%, més baix que l’assignació que es fa a l’estat espanyol, 1.4%, i molt per sota de la mitjana europea que està en 2.2% del PIB.
La inversió en la petita infància és determinant com evidència l’avaluació del projecte High/Scope Perry Preschool, un dels programes amb més ressò dels Estats Units, que va estimar en 16$ de beneficis per cada dòlar invertit en la primera infància (Schweinhart et al., 2005). El mateix premi Nobel d’Economia, James Heckman, fent referència a aquest estudi, corroborava que la inversió durant la infància és més rentable que a l’adultesa.
2. El Pacte per l’Educació. Aquesta és una de les prioritats del panorama educatiu a l’Estat. Convertir l’educació en un espai de diàleg i de consens per tal que l’escola sigui l’eina que pretenem: un context pel desenvolupament de les persones i per la constitució de la ciutadania. En els darrers quinze anys hem tingut 4 lleis fonamentals generals i la majoria de partits ja van anunciar-ne la derogació de la darrera abans de la seva publicació, com resultat de la manca de diàlegs en els eixos bàsics de la concepció de les funcions escolars. O l’educació és cosa de tots o si no incompleix la seva condició bàsica. No sols per la absurditat que qualsevol projecte per ser educatiu precisa ser consensuat, sinó perquè quan l’educació es converteix en espai de divergència política acaba sent també de confrontació social al provocar i legitimar que cada sector, que cada col·lectiu, que cadascú vagi a la seva.
3. L’inajornable Pacte per l’Educació ha d’anar de la mà d’un Pacte per la Infància a nivell estatal[iii] que, com l’acordat a Catalunya (2013), identifiqui els objectius de benestar per tots els infants i adolescents, alhora que estableixi estratègies comuns per fer-ho possible, prioritzant i facilitant sinergies entre les administracions, entitats, organitzacions, col·lectius professionals, agents econòmics i socials, grups polítics.
Cap llei ni projecte educatiu col·lectiu pot tenir la consideració de ser socialment just i efectiu si no preveu com crear les condicions d’educabilitat dels infants on es garanteixin les condicions bàsiques per poder-se beneficiar del context de socialització afectiva, cultural i del coneixements. No és possible donar per suposat que tots els infants al sortir de casa compten amb l’equipament suficient que els permeti explorar el món amb les eines adequades.
El Pacte per la Infància identifica necessitats; estratègies i compromisos en relació a la inclusió social; la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats; en relació a la salut física i la salut mental; al gènere i a la sexualitat; en relació a la família; als mitjans de comunicació, i els recursos culturals accessibles per a infants i adolescents.
Així, el Pacte per la Infància fa possible l’activació de xarxes de col·laboració entre institucions, serveis, administracions i sectors perquè situa al col·lectius professionals i socials en una mateixa dinàmica amb un objectiu comú: donar suport a les famílies en benefici de tota la comunitat.
4. L’escola de tots. No és possible pensar en un sistema escolar eficient i solvent si els infants i famílies no hi troben respostes i mecanismes per resoldre les necessitats que troben. Una escola que no inclogui en la seva dinàmica la cura de les necessitats d’ordre social dels infants i famílies no pot pretendre ser un entorn segur i estimulant per tots els alumnes. Unes famílies que no puguin trobar en els centres educatius referències clares de com sortir-se’n dels conflictes o angoixes a les que han de fer front, no és desitjable.
Tanmateix la millora en les dimensions quantitatives dels centres no poden deixar de costat (1) la millora substancial dels models i criteris d’avaluació interna i externa de les escoles i instituts; (2) la cura de la gestió dels centres amb unes direccions prou formades i estalonades; (3) l’accés del professorat a la docència, però també, la seva formació inicial i permanent, per afavorir el desenvolupament de capacitats adequades del professorat ajustades al centre i a la seva realitat; (4) una distribució de l’alumnat en els processos d’admissió que afavoreixi el diàleg social i la seva inclusió social; (5) la millora imprescindible de la capacitat i eficiència dels sistemes d’orientació i suport escolar que garanteixi una detecció i resposta immediata a les dificultats de l’alumnat així com la detecció de discapacitats i necessitats de suport específiques de suport educatiu.
5. Empoderament educatiu de les famílies. Des la perspectiva de la parentalitat positiva, la família és la institució responsable dels infants que la configuren però fer de pare i mare és complex i requereix que la família se senti acompanyada per tota la comunitat durant el procés de criança. Per això, des de les polítiques s’ha de vetllar per proposar mesures administratives, legislatives i financeres que garanteixin, per exemple, una baixa parental ajustada a les necessitats dels nadons, o quan calgui, suport econòmic, psicològic i social a través d’iniciatives i serveis per famílies. Iniciatives com els Espais Familiars, els grups de criança o adolescència són eines d’aprenentatge entre iguals que, dinamitzades per professionals, resulten ser un suport efectiu, útil i preventiu. L’acompanyament ha de donar resposta a noves necessitats, per exemple, actualment, hi ha moltes famílies que passen per un procés de separació que repercuteix negativament en el benestar de tot el nucli familiar, però encara no hi ha un suport concret a aquesta creixent necessitat ni orientacions sobre quines estratègies funcionen millor.
Cada país té una realitat però les propostes que es fan a altres llocs ens poden guiar. Per exemple, a Anglaterra hi ha mesures econòmiques que es tradueixen en accions concretes: durant l’embaràs i un any desprès del naixement el dentista és gratuït. Abans de néixer l’infant es dóna amb una dotació econòmica per comprar l’equipament necessari pel nadó. Durant els primers 4 anys de vida, es garanteix l’accés a la llet i a productes frescos, a més d’una prestació econòmica setmanal fins a l’adolescència. A més a més, a Birmingham, es creen centres on les famílies accedeixen de manera fàcil i flexible a diferents serveis que treballen en xarxa en un mateix edifici: escola bressol, espai familiar, psicòleg, assistent social, tallers pels adults de les famílies, orientació a joves… inclús compten amb un centre de recerca de petita infància per validar programes i actuacions. Aquest centre és un recurs potent a l’abast de tothom que es paga, o no, en funció de la situació de cada família.
Així, a l’hora de votar, ens convé fer-ho pensant en les necessitats d’infants, adolescents i famílies, intentant provocar amb el nostre vot la cura de les inversions, tant la consolidació de les iniciatives actuals que ja funcionen com el sorgiment de nous programes i serveis que enforteixin les polítiques educatives, socials i culturals
Mirem de forçar amb la nostra opinió i acció ciutadana la presa d’ acords bàsics en educació i atenció a la infància que garanteixin l’estabilitat suficient dels sistema educatiu per convocar les sinergies necessàries per la cura de les condicions de vida i benestar dels infants i adolescents; i l’empoderament educatiu de les famílies i la qualitat de funcionament de cada centre, de cada servei, de cada professional que acompanya a les criatures, als adolescents i a les seves famílies.
El futur depèn en alguna mesura de les nostres decisions en aquest procés electoral.
Sílvia Blanch és doctora en Psicologia de l’Educació i coordinadora del Grau d’Educació Infantil de la UAB, i Vicenç Arnaiz és psicòleg i director de l’EAP Menorca
