El dia 1 de maig ha tornat a posar de manifest que, si bé des d’alguns sectors s’anuncia una millora econòmica, aquesta no traspassa el món del treball que continua la seva tendència de precarietat. Entre els grups de persones en situació més precària estan les dones. La igualtat no és per a elles. Aquesta realitat es va recordar el passat 22 de març, quan es va celebrar el desè aniversari de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes. Algunes notícies van valorar que era poc el que es podia celebrar respecte a la traducció pràctica de la normativa i que el canvi encara no s’ha produït.
Aquest és un fet tangible a les universitats i en la formació de mestres, com es va posar en relleu en el XXXV Seminari Interuniversitari de Teoria de l’Educació sobre Democràcia i l’Educació en la Formació de Mestres, que va dedicar una de les ponències al gènere. En aquest espai es van exposar els resultats d’un estudi sobre 44 universitats espanyoles que imparteixen els graus d’educació infantil i educació primària, constatant una anecdòtica presència de continguts sobre igualtat i gènere. Només 11 universitats incorporen assignatures amb continguts explícits. En 9 d’elles l’assignatura és obligatòria.
Si bé les universitats han anat desplegant les unitats d’igualtat i s’han creat centres d’estudi de dones i gènere i organitzat grups de recerca, el discurs de la igualtat no ha impregnat de forma plena ni les concepcions ni les pràctiques docents. La teranyina del gènere present en les societats del món globalitzat també guarneix els centres universitaris, i passa que tant pel que es fa, com pel que no es fa, es contribueix a reproduir una cultura arrelada en el binomi sexe-gènere que s’oposa al principi de justícia. No serveixen les raons de les pedagogies de la igualtat i la diferència, ni tampoc les de la pròpia normativa, de manera que els continguts de la llei queden en el paper i, davant el no compliment, sembla que no passa res, o més aviat el que passa és una no reacció o reacció de to baix per part de la pròpia comunitat universitària reforçada per la permissivitat política.
Les absències en els plans d’estudi d’assignatures i continguts sobre igualtat i gènere s’acompanyen d’altres problemes no resolts. Entre altres, l’escassa inclusió de referències bibliogràfiques d’aportacions de dones en assignatures no específiques de gènere; la naturalització de la feminització de l’ofici de mestres, especialment a infantil i primària; la debilitació de l’anàlisi específica de les situacions de desavantatge que viuen les dones a nivell global, com és el cas d’una major negació del dret a l’educació de les nenes; o la perpetuació d’una normativa de gènere que nega les identitats plurals. Aquests fets s’acompanyen i es reforcen mitjançant els usos d’un llenguatge que exclou la diferència sexual. La conseqüència és que en la formació de mestres es viu un excés de tolerància davant les desigualtats de gènere.
No hi ha educació neutral. Les absències mostren buits que expressen el que intencionalment està i el que també es procura que no estigui. Ser conscients del rerefons ideològic obre la possibilitat de (re)pensar política i èticament la formació universitària de mestres, perquè les persones que decideixen caminar per l’educació, i desenvolupar-se en l’ofici de mestres, necessàriament han de viure processos formatius que mostrin les parts visibles i invisibles dels impactes negatius de gènere, una realitat injusta que no és normal, ni natural, i resulta intolerable. Les desigualtats de gènere no són de segon ordre i no haurien de quedar excloses de la presa de decisions política i pedagògica.
En aquesta orientació des del Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF) el grup de treball de Gènere ha elaborat el document Relacions de poder, violències i altres formes de relació abusiva. La transversalitat del gènere que proposa que en els graus de formació de mestres d’infantil i primària es revisin els fonaments i orientacions pedagògiques amb la finalitat d’adoptar un enfocament ètic, de drets humans i de justícia social. És una proposta oberta i flexible que planteja definir en la formació quatre blocs de continguts referents a dimensions de l’educació que es complementen entre si.
- La dimensió relacional de l’educació, que s’ocupa del significat de les relacions educatives com a relacions de poder en una doble orientació. D’una banda, com a relacions que poden ser abusives i fer ús de violències. D’altra banda, com a reconeixement que el poder no només és el que se’ns imposa, oprimeix i subordina, sinó també el que posseïm. Aquest poder, que moltes vegades desconeixem, és expressió d’apoderament que pot orientar-se individual i col·lectivament a la transformació de les desigualtats.
- La dimensió d’interrelació de les diferències que suposa corregir en els plans d’estudi el fet de parlar de la diferència sexual només com una dada biològica fixa, perquè no ho és. És necessària una formació que expliqui com des del moment de néixer aquesta dada queda associada a un gènere que prescriu com ser i com actuar, i com la diferència sexual en interacció amb altres prescripcions que imposen la classe, l’ètnia, la cultura, l’edat, el territori on es viu, entre altres, obliguen a adoptar identitats no lliurement desitjades.
- La dimensió política i ètica de l’educació és un altre dels continguts a incorporar en la formació, allunyant, com ja s’ha dit, l’ombra de les falses neutralitats. El compromís ètic docent ha de ser compromís per l’equitat i la responsabilitat individual i col·lectiva. En aquesta orientació el compromís ètic ha de formar part d’un ofici que s’impregna dels valors dels drets humans i contribueix a transformar les desigualtats, no a reproduir-les.
- La dimensió pràctica de l’educació és l’espai de confluència dels eixos anteriors. L’objectiu és projectar una formació en l’acció complexa que no aïlla les assignatures en espais impermeables a continguts que es considera són aliens, menors o no necessaris en la formació, com sovint passa amb els continguts relatius a les teories de gènere i els feminismes. En les transicions de la teoria a la pràctica i de la pràctica a la teoria cal obrir les fronteres disciplinàries per conformar pensaments i accions integradores, i aquest procés demana un canvi en les concepcions sobre els principis organitzadors del coneixement que generen aquestes fronteres.
La igualtat té encara molt camí per recórrer, també en la formació de mestres. No tot està dit i està fet per incorporar termes com coeducació, equitat, o inclusió –encara que aquest últim terme no és habitual en els discursos sobre diferència sexual–.
El debat no està tancat i es fa necessari reactivar espais de reflexió compartida a les universitats i a les escoles, en la formació inicial i en la formació permanent, durant el curs i a les escoles d’estiu, que permetin mostrar aquelles parts no visibles del gènere que històricament no han estat resoltes. En aquesta orientació, la recent publicació Desfer la teranyina del gènere des de l’educació vol contribuir a l’anàlisi crítica del joc de les aparences de la igualtat formal. També vol desvetllar la presa de consciència sobre el fet que les realitats no estan determinades i que cal desfer l’entramat de les resistències de gènere que s’oposen a les transformacions justes. Aquest és un repte irrenunciable per a la millora de la formació de mestres.
