Opinió

Aprendre amb obstacles

Un mestre diu als seus alumnes de 4t de Primària: “Obriu el llibre a la pàgina 102, seleccioneu quatre adjectius i escriviu una frase amb cada un d’ells”. El Martí no ha escoltat la consigna perquè estava jugant amb el tap del bolígraf; la Paula ha escoltat, però no ha entès el que s’ha de fer amb els “adjec …” Com es deien? L’Enric ho ha escoltat i ho ha entès, però no recorda a quina pàgina calia buscar; la Mia no és capaç de reconèixer la xifra “102” i la confon amb “120”; en Miquel no sap com escriure les paraules que té al cap sense fer faltes d’ortografia, i la Sara s’ha deixat el llibre a casa, com cada setmana.

Fins a una quarta part de l’alumnat pateix un trastorn del neurodesenvolupament que afecta l’aprenentatge i/o la conducta. Tot i que no hi ha xifres determinants, alguns experts estimen que entre el 4 i el 8% té dislèxia, un trastorn específic de l’aprenentatge de la lectura; entre el 3,5 i el 6,5% té discalcúlia, un trastorn de l’aprenentatge del càlcul i el processament numèric; entre el 3 i el 6% TDAH, un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat; un 7% presenta TEL, un trastorn específic del llenguatge, i un 1% TEA, un trastorn de l’espectre de l’autisme. (Butterworth B , Kovas Y: “Understanding Neurocognitive Developmental Disorders Can Improve Education for All”. Science 2003 vol 340).  Dit amb altres paraules, no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun d’aquests trastorns.

Els trastorns de l’aprenentatge suposen una de les primeres causes de fracàs escolar al nostre entorn. Tenen una base neurobiològica, sovint amb un component genètic, que condiciona l’aprenentatge de nens amb una intel·ligència normal. Aquests trastorns són persistents i evolutius, duren tota la vida i van travessant etapes amb les seves respectives necessitats. Tot i això, hi ha eines compensatòries i, com més aviat es detectin i rebin la intervenció adequada, més optimistes podem ser amb el pronòstic. Les primeres manifestacions clíniques es perceben durant l’etapa infantil, encara que en la majoria de casos no se’n fa un diagnòstic fins a arribar a la Primària. N’hi ha un percentatge menor que arriba a la Secundària sense diagnòstic.

Cada trastorn implica les seves pròpies limitacions: el llenguatge, la lectura, el raonament numèric, la coordinació motriu o les funcions executives. A aquestes limitacions, s’hi s’afegeixen dificultats transversals, com la concentració (deguda al sobreesforç) i problemes secundaris com les emocions negatives que se’n deriven: por, frustració, ansietat, baixa autoestima, desmotivació. En conjunt, la situació pot tornar-se molt adversa per als nens i les seves famílies. A més a més, alguns pateixen més d’un trastorn alhora, el que s’anomena comorbiditat.

Per què costa aprendre?

Si un nen no rendeix d’acord amb la seva edat i la seva capacitat cognitiva, això ens indica  que alguna cosa passa i que hi hem d’actuar com més aviat millor. No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn. El cervell humà està format per regions dedicades a tasques molt específiques. D’aquesta manera, tenim més o menys habilitats per a determinades funcions. Un bon dibuixant activa amb freqüència les regions cerebrals associades amb l’espai, mentre que un esportista activa àrees relacionades amb la coordinació motriu, i un lingüista possiblement deu tenir més desenvolupat l’hemisferi esquerre. Si traslladem aquest concepte a l’aula, podem imaginar que els cervells dels alumnes activen i connecten unes àrees amb unes altres en funció de la tasca requerida. Quan hi ha una disfunció en una regió específica del cervell, es produeix la dificultat associada a l’àrea afectada. Si aquesta dificultat és inesperada, persistent i significativa, estem davant d’un trastorn.

Com actuar?

Davant d’un problema d’aprenentatge proposo 3 premisses:

1. Actuar ràpidament.
2. Actuar en equip.
3. Actuar amb sentit comú.

Per aconseguir que un professional actuï tenint en compte aquestes tres premisses, cal una formació amb una bona base de coneixements. Actuem quan entenem la raó de la nostra acció.

1. Actuar ràpidament: “És immadur”, “ja parlarà”, “cal esperar”, “és mandrós” són frases que hauríem d’eliminar del nostre vocabulari davant d’un nen amb un possible trastorn d’aprenentatge. Afortunadament disposem de protocols oficials de detecció i actuació que guiaran el professional del centre educatiu a actuar de manera ràpida i objectiva. Està demostrat que, com més aviat iniciem algun tipus d’intervenció, millors resultats obtindrem. Això no vol dir que calgui posar l’etiqueta de “dislèxia” a un nen de 5 anys! No obstant això, podem investigar què està passant, què és el que funciona bé i què no. En temps d’educació inclusiva, si donem una consigna utilitzant diverses modalitats, ensenyem un tema a través de tècniques multisensorials o augmentem l’entrenament de determinades habilitats, actuarem a temps. D’altra banda, la plasticitat cerebral fa que els nens tinguin la possibilitat, en menor o major grau, de generar estratègies compensatòries, gràcies a aquesta especialització cerebrofuncional de la qual parlem. D’aquesta manera, un nen amb un dèficit greu en l’expressió escrita a causa d’una dislèxia, és capaç d’explicar a la perfecció una història de forma oral. D’aquí la importància d’aplicar algunes adequacions metodològiques a l’aula. Com que sabem que el nostre cervell no acaba de desenvolupar-se fins, aproximadament, els 30 anys, estem segurs que al llarg de tota l’escolaritat es pot intervenir per modificar alguns patrons. 

2. Actuar en equip: “La unió fa la força”. En l’àmbit educatiu, aquesta frase no necessita cap explicació. Treballar amb nens de forma aïllada resulta un repte gairebé impossible. Actuar en equip consisteix a permetre que cada membre aporti alguna cosa. El mateix nen, tots els professors, els professionals externs i el personal de l’escola. Cal saber treure profit de situacions com les que es generen al menjador, al pati o a la biblioteca. La família no és menys protagonista. D’aquí la importància de fer psicoeducació. Els pares han de ser els nostres aliats en el procés d’intervenció. Donar-los informació, no culpabilitzar-los, dotar-los d’eines són algunes de les claus d’aquest procés. Estar davant d’un nen és estar davant d’una història, amb emocions, problemes, habilitats, que com més coneguem, més possibilitats tindrem per ajudar-lo.

3. Actuar amb sentit comú: És un dels consells més importants que he après i el que hauríem d’aplicar cada vegada que afrontem un problema d’aquest tipus. El sentit comú desapareix quan forcem una nena a abandonar el patinatge artístic per invertir més temps i esforç a reforçar l’anglès, per al qual no té facilitat a causa de la dislèxia. Ressaltar les fortaleses de cada persona és un element essencial en l’aprenentatge. Val la pena dedicar-hi el temps i l’espai necessaris per gaudir-ne i, d’aquesta manera, augmentar l’autoestima i seguretat, tan malmeses en el procés d’”aprendre amb obstacles”. També es troba a faltar el sentit comú quan deixem sense pati un nen amb TDAH que es distreu i canvia d’activitat sovint distorsionant la dinàmica de la classe. Si li permetéssim 5 minuts de descans cada 15 minuts de treball, mantenint una actitud positiva, el seu cervell tindria aquesta estona per “recarregar” com si fos un tanc de benzina, reprendria l’activitat com si acabés de començar i, a més, estaria motivat gràcies a les emocions positives que se li haurien transmès (confiança, alegria, empatia, humor).

Sense adonar-nos-en, entrem en un territori compartit entre neurociències i educació, dues disciplines que, afortunadament, s’acosten cada vegada més. Només la combinació d’ambdues pot afrontar amb èxit els problemes d’aprenentatge.

En síntesi, l’afirmació redundant “cada nen és diferent” té molt valor i hauria d’aplicar-se a les aules si tenim en compte l’alta prevalença de trastorns del neurodesenvolupament. Com diu el Dr. David Bueno i Torrens, autor del llibre Neurociencia para educadores, l’aprenentatge és un sistema de connexions entre neurones i, com més connexions produïm, més es fixen els conceptes i experiències. Si l’aprenentatge és transversal i cobreix diversos contextos, estem creant més connexions. Paral·lelament, és fonamental afegir l’ingredient de les emocions, sorprendre’ls, fer-los prendre decisions, pensar, riure, jugar, per tal d’assegurar-nos que aquests continguts s’instal·laran amb fermesa. Recordem que els alumnes amb dificultats sempre podran compensar els seus punts febles amb les seves fortaleses, únicament si es troben a gust i deixen enrere la por al fracàs. En aquest sentit, si al Martí el posem a prop del professor, a la Paula li donem consignes curtes i amb un vocabulari senzill, a l’Enric li donem un suport visual, a la Mia li deixem una recta numèrica a mà, al Miquel no li comptem les faltes i a la Sara li revisem l’agenda cada dia abans de sortir, estarem fent la nostra feina amb èxit.