Des de les escoles no podem permetre que es posi en perill el futur de les criatures desescolaritzades, ni el de les generacions que actualment estan en edat escolar. És molt greu que deixem a l’estacada a les que han quedat fora de les escoles per efectes col·laterals de la covid. N’havíem parlat fa uns mesos[1]; s’han buscat alternatives? Hi ha plans d’actuació? No tinc constància de cap pla d’actuació seriós per pal·liar la situació per part de les administracions implicades. Tinc constància dels esforços de mestres i professorat, de promotors, de treballadores socials… per evitar l’alt absentisme.
Un departament d’ensenyament (escric conscientment ensenyament en comptes d’educació perquè és el seu àmbit exclusiu d’actuació) que obviï la desescolarització d’una part significativa de l’alumnat està incomplint les seves funcions.
Denunciem, amb raó, els països que dificulten o impedeixen l’escolarització de les nenes, els centres escolars del nostre país que segreguen per sexe; però oblidem majoritàriament alumnes que deixaran d’estudiar, que havent perdut el darrer curs de primària ja no passaran a fer l’ESO enlloc.
Aviat començarà el nou curs escolar, continuarem sota les condicions sanitàries per frenar la pandèmia (provocada pels mateixos fets que provoquen el canvi climàtic). Ens preocuparem per les famílies que tenen més por als contagis atesa la situació vital que tenen, o el tipus d’habitatge que comparteixen? No són situacions exclusives de les famílies gitanes, però una majoria d’elles s’hi troba. No són de rebut les excuses que ens diuen que és la seva responsabilitat, els seus costums, les seves normes culturals. No és cert: són persones com nosaltres, que per les marginacions i segregacions que han sofert estan vivint en situacions d’exclusió.
I parlant d’emergències, no podem oblidar la més greu de totes, la que provoca totes les altres: el canvi climàtic que s’està produint. L’escola és una part petita del nostre món, de les nostres societats, que haurien d’estar preocupades pel gravíssim canvi previst que posa en qüestió el futur de la humanitat tal com la coneixem.
No es pot canviar el món només amb l’ensenyament, però podem ajudar criatures i adolescents a fer-se conscients del que està passant i del futur que els espera si els responsables màxims no reaccionen. Aquests no reaccionaran sense pressions. Estan pendent dels seus negocis, dels seus guanys, però no de l’herència que deixen a les generacions futures. No es tracta només, que també, de viure de manera menys consumista i més respectuosa amb la natura i amb el planeta que ens aixopluga a tots. El canvi dels nostres costums és un compromís ètic amb nosaltres mateixos i amb l’entorn humà i material. Són bones intencions que ens ajuden a viure reconciliats amb el planeta Terra, l’únic que tenim, però no són suficients, ni de bon tros, per canviar el procés autodestructiu que la humanitat en conjunt està portant a terme. Cal exigir i obligar als poders polítics i, sobretot, als econòmics, a canviar les seves prioritats i respectar el planeta i defensar les nostres vides. El pensament crític que impulsem, la conscienciació de les situacions ajuden a implicar-nos, a organitzar-nos per pressionar de manera pacífica però majoritària als governs.
Ens preocuparem pels qui tenen més por als contagis atesa la situació vital que tenen o el tipus d’habitatge que comparteixen? No són situacions exclusives de les famílies gitanes, però una majoria d’elles s’hi troba
La situació actual és molt greu. Les conseqüències del canvi climàtic no les patirà tothom igual; com sempre les persones en situacions d’exclusió, que viuen als marges de la societat les patiran molt més. No és un remei omnipotent però l’escolarització ajuda a evitar les marginacions, per això no és de rebut que ens oblidem de les criatures que no estan correctament escolaritzades, com escrivíem més amunt.
Com a educadors o educadores tenim part important de responsabilitat per aconseguir l’assistència a classe de tothom, i ens hem d’implicar a les lluites per frenar el canvi climàtic. De la mateixa manera que les persones que no volen vacunar-se posen en perill a la resta (i s’aprofiten de la disminució de risc de contagi gràcies a les vacunacions massives), si no lluitem contra el canvi climàtic que ens amenaça posem en perill a la humanitat; no som solidaris amb la resta de persones del món. En aquesta línia caldria denunciar que, per beneficis econòmics dels fabricants de les vacunes, es dugui a terme una tercera vacunació a països del primer món mentre la immensa majoria de les persones que viuen a països de l’anomenat tercer món no estan vacunades amb cap dosi. Una gran insolidaritat que se’ns retornarà amb noves variants del virus.
Mestres i professorat tenim el compromís d’ajudar l’alumnat a desenvolupar el seu pensament crític, a adonar-se del que està passant al seu voltant, al món on vivim, a pensar que el futur de tothom està en perill. I animar-los a exercir les seves responsabilitats. Caldrà també predicar amb l’exemple: les nostres presses de posició crítiques, els nostres compromisos… han de ser fars que il·luminin a infants, adolescents i joves. Un ensenyament que obviï l’enorme amenaça per la supervivència del canvi climàtic està fora del temps.
Constato que, en general, som bastant conscients de les conseqüències de la pandèmia de la covid19, però molt poc del que representa el canvi climàtic que s’està produint, que és com la mare de totes les batalles, de totes les desgràcies que ens afecten i afectaran el futur de les generacions que ens seguiran. Les enormes desigualtats que la crisi climàtica està augmentant les trobarem, si ens hi fixem, en molts camps; en aquest article hem comentat les de l’escolarització, de les vacunacions, i indirectament de les condicions d’habitatge que provoquen una part de l’absentisme.
La tasca educadora dels qui ens dediquem a ensenyar tot educant o educar tot ensenyant és bàsica per revertir situacions, és bàsica per mantenir utopies que són necessàries per viure i per ajudar a viure a les generacions joves. Sense nosaltres, els que portem anys en aquest món, el seu futur seria molt negre. Pintem-lo de colors! Fem que escoles i instituts siguin capdavanters en el procés endegat per Fridays for Future, la colla d’adolescents i joves que van començar a manifestar-se tots els divendres. Perquè tenen por a trobar-se sense futur, i intenten conscienciar tothom que cal lluitar. A nosaltres, adults educadors i educadores, ens toca, com a mínim, aconseguir que l’alumnat no es trobi sol, que es senti acompanyat pel seu professorat.
Lluitant per un futur diferent lluitarem alhora per l‘escolarització de tothom i per avançar vers la utòpica però imprescindible igualtat.
