A l’escola bressol, cada setembre iniciem el curs d’una manera extremadament intensa. Comencem amb el que s’anomena “familiarització” (més conegut com a “període d’acollida”), que és de durada indeterminada (dies, setmanes…) És una situació molt delicada en què l’infant se separa, per primera vegada, de la seva família, ja que la majoria mai abans s’haurà separat de la manera que ho faran un cop comencin a l’escola bressol. Cada infant és únic i cal respectar la seva individualitat durant aquest procés. Necessitarà el seu temps per familiaritzar-se amb aquesta nova situació, a la vegada que les seves famílies (i les educadores) també. Aquest procés ha de ser flexible i adaptable a les necessitats dels infants i a les seves famílies.
Lamentablement, sovint és complicat poder-lo fer en condicions perquè no existeixen permisos laborals que ho facilitin. Tothom ha de fer malabars amb els seus llocs de feina per tal d’acompanyar als seus infants durant aquest procés, el qual demana molt de temps i també molta presència. Sabem de la importància que té fer-lo bé, pel benestar dels infants, i per tant caldria que es pogués disposar de dies per poder fer aquest procés de familiarització de la millor manera possible.
L’objectiu principal és respectar, sostenir i acompanyar aquelles emocions que sorgeixin fruit de la nova situació i vetllar perquè, de mica en mica, l’infant es vagi sentint millor a l’escola per, finalment, trobar-hi la seguretat i confiança que necessita per poder estar-hi tranquil i gaudir de l’experiència que vindrà. Així com establir bons vincles entre totes les persones que ens trobem implicades en aquest procés: infant, educadores i família. Una cosa va lligada a l’altra.
Reaccions davant la separació
En un inici, la gran majoria dels infants ploraran quan l’adult se’n vagi. Aquesta és una reacció natural que cal validar, mai reprimir. S’han d’evitar frases com “no ploris”, “no passa res” perquè sí que passa i és dur per ells. Per tant, és millor dir “entenc que estiguis trist/enfadat perquè marxo. He d’anar a treballar, quan acabi vindré a buscar-te” i en el cas de les educadores acompanyar de la manera que l’infant necessiti.
Pel que fa a les educadores, hi ha infants que volen que els agafem en braços perquè es calmin, d’altres que en braços continuen plorant. Alguns ens rebutgen, no volen que els toquem ni que ens hi apropem. D’altres volen estar asseguts a sobre nostre i accepten la interacció i el nostre consol, d’altres van cap a la porta (per on ha sortit l’adult) i neguitosos esperen que torni, d’altres es mostren tranquils i es mouen per l’espai jugant amb els materials i potser passats uns dies els surt l’angoixa, d’altres es queden quiets i seriosos, sense fer res. La feina de les educadores durant aquest període és importantíssima, cal que estiguem molt presents i que acompanyem a cadascun dels infants: des del que interactua amb nosaltres, al que no ens vol veure ni en pintura. No és gens fàcil, nosaltres també ens estem familiaritzant amb aquesta nova situació, i cal tenir una pila de capacitats i aptituds per poder sostenir-ho tot de la millor manera possible. L’infant que vol estar amb tu i que accepta el teu consol t’ho posa fàcil, però com acompanyes a l’infant que et rebutja? Jo m’hi apropo sense ser invasiva, em poso a la seva alçada i li dic “sé que estàs molt enfadat, ho entenc, jo soc aquí pel que necessitis” i li recordo que “la mare/el pare/ l’avi et vindrà a buscar en una estona” i regularment busco el contacte amb la mirada perquè sàpiga que soc allà.
L’hora del comiat de l’adult
Com he dit abans és un procés que ha de ser progressiu. Durant els primers dies estan junts a l’espai, l’adult i l’infant. Al cap d’algun dia es produeix la primera separació de cinc o deu minuts (anar al lavabo, anar a fer un cafè), i a poc a poc i depenent tant de la reacció de l’infant, del que observem d’ell i de les possibilitats que tingui la família, oferim allargar l’estona de la separació més o menys temps. Mitja hora, una hora, tres hores, per finalment poder fer el seu horari complet.
És en aquest moment del comiat que sovint ens trobem amb adults que ens diuen “marxo ara, que està distret, no?”… No! Cal acomiadar-se, és totalment necessari i bàsic. L’infant ha d’anar entenent la situació i cal que el comiat es produeixi: “Me’n vaig un moment a fer un cafè i torno”, “vaig a comprar el pa i torno en quinze minuts”, “vaig a treballar, tornaré a buscar-te després de dinar”, etc. Així l’infant va prenent consciència d’aquesta separació, i a poc a poc va entenent que l’adult marxa, però torna.
Caldrà temps per crear vincle amb els nous adults de referència, així com per conèixer l’espai, els seus materials i els altres infants. Pensem que de cop i volta passen a conviure en grup, compartint el dia a dia i totes les rutines i activitats quotidianes amb d’altres infants. Hem de ser conscients de la importància d’aquesta etapa en què es produeix la primera separació amb el seu nucli familiar, amb el qual tenen el vincle més profund i més potent que es pugui tenir.
Des d’aquí envio ànims a tot el personal que treballa a les escoles bressol, als infants i a les seves famílies. Serà intens, i també bonic. Veureu la màgia que es desplega i que s’hi instal·la, formareu part d’aquest procés i de tot un curs on es produiran molts i molts aprenentatges, relacions, emocions i forts vincles que formaran part d’una etapa que, n’estic bastant segura, no oblidareu mai. El que es viu a l’escola bressol no es torna a viure enlloc. Que comenci el curs!
