Quatre reptes de fons per a l’escoltisme català

Proposo quatre línies que crec que podrien, i haurien, d’orientar el futur de l’escoltisme a casa nostra:

La primera és l’autenticitat. L’escoltisme no pot fer dobles jocs o tenir agendes ocultes: és el que és, i prou, i ho és de debò. No hi ha lloc per a enganys o segones intencions. Tot el que diu i fa ho ha de fer des del fons del cor i amb total transparència. Els escoltes haurien de fer de l’autenticitat una condició de pertinença i un senyal d’identitat. Qui vulgui ser escolta per fer carrera o obtenir algun benefici col·lateral s’ha equivocat de lloc. S’és escolta per convicció i no se’n pot ser sense una plena identificació amb els valors de l’escoltisme: l’amor a la natura, la disponibilitat permanent pel servei als altres, l’estimació pel país, el mirar de desenvolupar les més altes potencialitats de la condició humana.

La segona és la catalanitat. El nostre escoltisme s’identifica amb el país i està al servei del país, de la seva construcció, per tal de fer-ne un país admirable. Admirable territorialment, pel seu respecte i cura del paisatge rural i urbà. Admirable socialment, pel seu esforç per tenir una societat cohesionada, respectuosa dels drets de tothom, capaç de corregir les desigualtats no raonables, que estima la seva llengua i la seva tradició cultural, que integra als nouvinguts. Tenint ben clar que catalanitat no s’identifica amb independentisme, tot i que molts escoltes, potser fins i tot la majoria, puguin inclinar-se personalment per la independència. El fet de no ser independents no ens eximeix de la tasca de construir el país admirable que assenyalàvem, ni ens impedeix de fer-ho, per molt que alguns així ho considerin. És més important tenir un país admirable que un país independent.

La tercera és la radicalitat. Que vol dir anar a les arrels i vol dir no defallir en la persecució dels propòsits ni negociar-los a canvi de compensacions de diverses menes. Fermesa, persistència, insubornabilitat han de ser trets distintius de la manera de fer escolta. I aquesta radicalitat ha de manifestar-se en l’àmbit de la política i en l’àmbit de la moral, tant col·lectiva com personal. Hi ha massa desorientació i vacil·lació política al país, i l’escoltisme ha de mirar de contribuir a corregir aquesta feblesa. Hi ha massa desconsideració pels comportaments cívics, pels gestos solidaris, en un context d’individualisme galopant on la publicitat i la moda semblen els únics generadors de referents de comportament. Hi ha massa timidesa a l’hora de defensar determinats comportaments personals, presidits pel rigor i l’exigència, per la coherència entre el que es diu i el que es fa, per fondària de les motivacions, pel no deixar-se anar en els braços de l’entreteniment, les drogues o la sexualitat deslligada de sentiments i compromisos profunds. La tradició escolta és el testimoniatge d’una manera d’estar en el món vertebrada per grans valors i promotora d’altes aspiracions.

La quarta és la significativitat. L’escoltisme no pot ser socialment marginal, reducte d’uns quants estrafolaris de bona fe. L’escoltisme ha d’incidir en el conjunt social, ha de mobilitzar sectors centrals de la joventut i interpel·lar el conjunt dels joves, ni que sigui des de la crítica i l’exigència. Ha de parlar el llenguatge d’avui, no per assumir-lo acríticament, sinó per a fer-ne l’interlocutor de les seves preocupacions. I no només ha de ser significatiu per als joves sinó pel conjunt de la societat, que ha de trobar en l’escoltisme un referent crític i un aliat potent a l’hora de construir un món millor i un país millor.

És fàcil dir el que s’hauria de fer, i és molt difícil fer-ho. Però aquí hi ha un altre dels trets d’identitat de l’escoltisme: el coratge, el no espantar-se davant de la dificultat, el fet de sentir-se part d’un moviment de transformació real del món. Una tasca de construcció d’un món millor que genera un lligam fort entre els que la comparteixen, lligam que l’escoltisme potencia fins a esdevenir un espai d’amistat profunda. Una amistat que és alhora aliment per no defallir davant de la magnitud dels reptes.