La condició obrera, aprendre de l’opressió d’ahir i d’avui

Des que es va iniciar la “crisi”, en els discursos dominants s’ha parlat de pobresa, de desigualtat i de la classe mitjana de maneres diferents, aquesta és la impressió que tenim. La pobresa apareix com una realitat fruit de l’època que difícilment podem revertir. La desigualtat ha aparegut com una evidència de que en temps de suposada “crisi” hi ha qui guanya, els sectors que s’estan enriquint per dalt, i d’altres que s’estan empobrint de manera considerable per baix. I el concepte de classe mitja ha aparegut en laments per la seva desaparició. Laments que no es preocupen per l’existència de classes que estiguin en pitjors condicions que la mitja, es queden en assenyalar aquesta pèrdua. Josep A. Duran i Lleida en aquest sentit es lamentava perquè “hem proletaritzat les classes mitjanes i això és letal per a la societat” i mostrava la gravetat d’aquest fet. Aquestes maneres molt presents de fer front a les realitats que estem vivint ens fa pensar en la desconsideració de les classes populars, obreres… Tot allò que suposadament no té la “importància” de la classe mitjana.
De la mateixa manera que no hem de posar en el centre els llibres amb motiu del dia de Sant Jordi, tampoc convindria relegar la situació laboral, els drets de les persones treballadores, les seves aspiracions, al Primer de Maig. Per això hem considerat oportú recollir tres publicacions recents que ens poden ajudar a conèixer tot allò del que parlem insuficientment, la condició obrera de tantes i tantes persones que, al llarg de la història, els primers de maig i sempre que han pogut s’han mobilitzat per aconseguir viure en unes condicions que no fossin d’explotació.
Simone Weil (1909-1943) filòsofa, professora de filosofia, treballadora manual, participant en la guerra civil espanyola en el bàndol republicà, en la Resistència durant la II Guerra Mundial, treballadora a Londres per la societat que havia de venir després… és un personatge fascinant per diferents motius. Una part de la seva obra, no publicada en vida, la podríem presentar amb el títol d’un volum d’aparició recent La condición obrera (Trotta). L’experiència com a obrera en diferents fàbriques va ser una decisió voluntària (la seva feina era la de professora de filosofia d’institut) per tal de tenir un coneixement que no considerava possible d’una altra manera. El seu interès, les seves preocupacions i tot allò viscut intensament, amb ràbia, dolor, incomprensió… la van portar a analitzar, reflexionar i proposar sobre les condicions de treball i explotació de les persones.
Aquest àmbit de preocupació de Weil ja el podiem trobar en una de les seves obres clau Reflexiones sobre las causas de la libertad y de la opresión social. Ara, aquest volum ens ofereix un conjunt de materials d’enorme interès per continuar-hi pensant: el seu diari de fàbrica, cartes, conferències, articles… Weil és una pensadora i activista radical perquè va a l’arrel d’allò que vol conèixer i provar de contribuir a resoldre. En aquest volum es reprodueix part de la transcripció d’una conferència del 23 de febrer de 1937 (La racionalización) on apunta qüestions que avui ens continuen preocupant. Sobre la opressió exposa i ho desenvolupa: “El obrero no sufre solo por la insuficiencia de la paga. Sufre porque está relegado por la sociedad actual a un rango inferior, porqué está reducido a una especie de servidumbre.”. I sense voluntat senyalarà un assumpte de gran importància a l’hora de buscar solucions: “Si mañana se echa a los patronos, si se colectivizaran las fábricas, eso no cambiaría en nada el problema fundamental que consiste en que lo que es necesario para sacar el mayor número posible de productos no es necesariamente lo que puede satisfacer a los hombres que trabajan en la fábrica.”.  Per ella el problema més gran de la classe obrera és: “encontrar un método de organización del trabajo que sea aceptable para la producción, para el trabajo y para el consumo”. Aquest mètode tindria molt a veure amb algunes de les propostes que avui podem trobar relacionant amb el bé comú, el decreixement, el repartiment de la feina, la horitzontalitat o la participació.
Mentre Weil experimentava la duresa del treball a la fàbrica a França, una altra duresa era vivida pels pagesos pobres d’Alabama, després de la Gran Depressió i quan ja s’havia aplicat el New Deal. James Agee (1909-1955) periodista, escriptor, poeta, guionista, entre altres ocupacions, l’any 1932 viatjà a Alabama, al Sud d’Estats Units, on conviuria amb pagesos arrendataris dedicats al cultiu d’una terra que tenien llogada i ofegats per deutes amb el terratinent. Una mala climatologia els podia fer acabar la temporada més pobres i endeutats que al començament. Agee escriu aquest reportatge per a la revista Fortune, de la que era redactor i que li havia fet aquest encàrrec que no publicaria. Hi ha realitats que sempre costa molt que es coneguin. Aquell reportatge no s’ha publicat fins 70 anys més tard. Hi ha veus que massa sovint són silenciades. Tenim tendència a ocultar allò que no agrada, que ens resulta dolorós o que no ens fa quedar bé. Actualment els contractes d’arrendament agrícola no existeixen als Estats Units, però la submissió per l’endeutament segueix existint. Ara Capitan Swingpublica Algodoneros. Tres familias de arrendatarios. El text s’acompanya de les conegudes fotografies de Walker Evans (1903-1975), un imprescindible de la fotografia documental dels Estats Units.
L’any 1941 va poder publicar una gran obra Elogiemos ahora a hombres famosos , editada el 2008 per Planeta a casa nostra, però els especialistes senyalen alguna diferència important. A Algodoneros intenta presentar un sumari per a l’actuació contra el que considera injustícies econòmiques i socials: “Una civilización que por cualquier razón relega una vida humana a una situación de desventaja; o una civilización cuya existencia radica en relegar la vida humana a una situación de desventaja, no merece llamarse así ni seguir existiendo. Y un ser humano cuya vida se nutre de una posición aventajada adquirida de la desventaja de otros seres humanos, y que prefiere que esto permanezca de este modo, es un ser humano solo por definición, y tiene mucho más en común con el chinche, la tenia, el cancer y los carroñeros del hondo mar.”.  Conèixer, difondre, actuar. Però al voltant de l’opressió i la condició obrera hi ha molt silenci.
Michael Moore (1954) en el pròleg al llibre Historias desde la cadena de montaje (Capitan Swing) de Ben Hamper (1956) afirma que tant ell com l’autor són fills de treballadors de fabrica i per tant, les seves veus mai havien de ser sentides. Afortunadament no ha estat així. Es necessari conèixer les condicions precàries i deplorables en les que  treballem, en les que treballen moltes persones, i en les que es produeixen els béns que utilitzem. Moore es pregunta si podem acceptar un sistema que nega la individualitat i la vàlua de les persones? Ben Hamper va poder deixar de treballar a la fabrica de General Motors gràcies a la feina de periodista en el diari local dirigit per Michael Moore i a les oportunitats que a partir d’allí van anar sorgint. Hamper relata en primera persona la seva experiència a la fàbrica durant els anys setanta i tot allò que l’envolta, la vida. Hamper és un obrer al Flint dels anys setanta, ciutat del “Rust bell”, el cinturó industrial dels Estats Units, que veurà com l’inici de les deslocalitzacions industrials als vuitanta la convertiran en cinturó rovellat. Roger and me (1989), de Michael Moore mostra aquesta evolució cap a l’empobriment d’una ciutat amb un passat industrial enlluernador.
Avui, segurament no és fàcil respondre a la pregunta ¿quina és la condició obrera? Weil, de manera molt ràpida i clara, definia els obrers l’any 1937 com tota persona que treballa sotmesa a ordres i a un salari. Segurament és una mica més complicat, però pot ser una bona manera de començar si també incorporem el factor atur en el moment actual. Una altra cosa és quantes persones se senten obreres. Pier Paolo Pasolini (1922-1975), als anys setanta, va veure molt bé el que ell va anomenar la mutació antropològica que ens va convertir, entre d’altres coses en consumidors, i ens va distanciar d’altres concepcions de la societat. Un consumidor sembla que inevitablement ha d’estar més a prop de la classe mitjana, dels sectors benestants. És així? Weil, Agee, Evans, Pasolini, Moore, Hamper, i tanta d’altra gent, ens poden ajudar a pensar en les nostres societats, en la nostra condició, en tot allò compartit per amplis sectors socials al llarg de la història. Pensar en com la nostra societat, la nostra civilització, continua fonamentada en la explotació de moltes persones per poques i que cal continuar avançant buscant solucions si creiem en una altra concepció del que significa ser un ésser humà.