Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La ciència no és asèptica: on posa la seva mirada té un gran poder polític, què investiga i què no, en quines línies del coneixement inverteix i en quines no. El sistema del coneixement i, en concret les recerques científiques, crea realitat i la legitimen. Per tant, quan parlem d’educació, quins coneixements científics es transmeten i de quina manera es fa també és una qüestió política. I, per tant, res d’això es pot dissociar del sistema capitalista cis heteronormatiu patriarcal i colonial imperant.
Si donem una ullada ràpida als llibres de ciències naturals, veurem que la immensa majoria, per no dir tots, presenten una visió dicotòmica dels sexes i una normativitat heterosexual. És a dir que a l’escola s’ensenya que només existeixen dos sexes (masculí i femení) basats exclusivament en criteris biològics (cromosomes, genitals o hormones). Alhora, s’explica que les relacions sexuals a la natura són sempre heterosexuals, i sempre amb fins reproductius (funcionals).
Amb aquest discurs, el professorat de ciències naturals s’adscriu a un discurs social que no considera la diversitat afectivosexual i de gènere com a natural, obviant que a la natura existeix una realitat fora d’aquestes normativitats, no només en els éssers humans. Posem alguns exemples.
Els peixos són el grup d’animals vertebrats amb més diversitat en sistemes sexuals. A diferència de molts mamífers, tenen una plasticitat genètica i hormonal que els permet adaptar-se ràpidament. Almenys el 2% de tots els peixos tenen sexes fluids o hermafroditisme seqüencial (quan un organisme pot canviar de sexe durant la seva vida), cosa que equival a 500 espècies conegudes.
També certes espècies de llangardaixos, serps, taurons o, en condicions excepcionals, els galls d’indi (Meleagris gallopavo), són partenogenètics, que vol dir que, tinguin parella o no, poden fecundar-se a si mateixos i engendrar una progènie saludable (encara que sigui una clonació) sense necessitar els gàmetes d’un altre espècimen. Aquests exemples qüestionen la idea del sexe com a característica fixa, mostrant que a la natura és molt més flexible i adaptatiu. Les raons que es produeixi són majoritàriament com a estratègia reproductiva. També es poden succeir a causa de factors ambientals (segons la densitat de població, la disponibilitat de recursos o fins i tot senyals socials poden desencadenar aquest canvi). Per exemple en el cas dels peixos del paradís (Marropodus opercularis), que sempre naixen sent el que es consideraria una femella, el factor de diferenciació sexual determinant és l’estatus social, que té lloc abans de la maduració i com a resultat directe de les interaccions socials amb altres individus de la seva comunitat.
Parlant de les relacions afectivosexuals, és a dir el que fa referència a l’“estimar-se”, a la natura no només hi ha l’heterosexualitat, i allò que surt de la heteronorma no “va contra natura”. Igualment, existeix un ventall ampli de tipus de relacions familiars, de cura i de plaer no reproductiu, també en altres espècies que no són la humana. Per exemple els muflons canadencs (Ovis canadensis), on una part important dels mascles presenta comportaments homosexuals. Aquests comportaments sovint impliquen no només el coit, sinó també altres interaccions socials com el fregament o el joc. Aquests comportaments serveixen per establir jerarquies sense necessitat de combats físics, i per enfortir vincles millorant la cohesió del grup. El fet de mantenir relacions positives amb altres mascles pot ser avantatjós durant les competicions pel territori o les femelles durant la temporada de zel i, per tant, és una estratègia de supervivència. S’han documentat comportaments homosexuals en més de 1.500 espècies d’animals. L’homosexualitat apareix des d’invertebrats a primats, tot i que el comportament homosexual sembla més estès en aus socials (com gavines i pingüins), mamífers marins (orques i dofins) i primats (bonobos). Aquest tipus de comportaments poden incloure formació de parelles del mateix sexe, rituals d’aparellament i, en alguns casos, criança conjunta.
La intersexualitat (quan un individu té característiques sexuals masculines i femenines) també és present en peixos, granotes, tortugues o porcs, no només en humans. Fins i tot el percentatge d’intersexuals entre els éssers humans és sovint desconegut i és prou important (un 1,7% ho són). Ometent aquesta informació, participem del discurs que la intersexualitat és poc freqüent i anormal, però estem convivim amb moltíssimes persones que ho són.
Respecte al sexe amb fins no reproductius, alguns animals l’utilitzen, com els dofins i bonobos, que el fan servir per establir vincles socials i reduir tensions. També ho fan llagostes i goril·les per demostrar dominància i afavorir la cohesió del grup. I alguns peixos o oques també tenen comportaments sexuals no reproductius per establir relacions socials.
Per què, des de l’àmbit científic no s’ha treballat per a donar a conèixer aquest vessant de la natura i s’ha preferit mantenir unes idees tradicionals molt estanques i clarament influenciades per qüestions religioses? Per què no s’explica aquesta realitat a les aules?
Les visites als zoos (que són presons d’animals), els documentals sobre naturalesa i els llibres de contes que s’utilitzen en l’educació mostren animals mascles o femelles i invariablement heterosexuals. Així, sembla que la ciència s’ha dedicat a naturalitzar alguns cossos, gèneres i desitjos. S’ha presentat la natura com a cis heterosexual, on la finalitat és la reproducció, i tot el que surt d’això ha estat llegit com antinatural i, per tant, repulsiu i menyspreable. Caldria reflexionar, doncs, com la pràctica docent pot promoure la discriminació i el manteniment d’estereotips si, des d’àmbits com les ciències naturals, no s’explica que a la natura existeix un ventall d’opcions fora de la norma cis heterosexual, apuntalant la idea que allò queer és antinatural.
Per acabar, cal recordar que la visió antropocèntrica divideix la natura entre el que és humà, superior, i el que no ho és, com la resta d’animals, inferiors i, per tant, dominables. La natura no està al servei dels humans, i la ciència ha servit també, massa sovint, per a justificar aquesta idea.
