Opinió

Somio que marxo de l’escola i no torno 

Imagina’t un cuiner que cuina per 300 persones cada dia. D’aquestes n’hi ha amb  tota mena d’al·lèrgies, intoleràncies i gustos: vegetarians, carnívors, flexivegans, etc. Aquest cuiner treballa en una cuina petita, vella i mal organitzada. El producte amb què cuina és insuficient i ha de fer meravelles perquè arribi per a tothom. No sap per què, de tant en tant arriba a la feina i algú que s’ha dedicat a canviar-ho tot de lloc, o li demanen que talli amb una cullera o li han tret alguns dels estris necessaris per cuinar. Allà fora, els clients no estan contents, es queixen, de vegades l’insulten i li diuen que no val. I el cuiner ha de continuar treballant motivat i no dir res i no queixar-se. Content amb un sou d’ajudant de cuina quan exerceix de cuiner. Ah, però això sí, han posat un robot de cuina de l’hòstia al cuiner. 

I no estic parlant de cuina…

Somio que marxo de l’escola i no torno, que faig “campana eterna”. I no és el fet de fer classe el que motiva la fugida, sinó tot allò que hi ha més enllà dels murs de les classes. 

Em sento una agulla en un paller, una agulla que ningú no busca, ni veu. 

Ser docent i queixar-se avui dia està molt mal vist. Sembla que res del que exposem no és prou motiu per ser mereixedors de comprensió ni de suport. Tot al contrari, cada vegada que intentem alçar la veu i denunciar la situació en què treballem, només rebem crítiques, menyspreus i fins i tot insults. Fa anys que els docents de totes les etapes denunciem que les condicions en què treballem no afavoreixen el quefer a l’aula i que això repercuteix, inevitablement, en els resultats. Sense necessitat d’un estudi PISA, fa anys que denunciem el que s’ha constatat. Estan fent de la nostra professió una tasca asfixiant: no tenim els mitjans econòmics ni els recursos humans per fer front a tots els reptes que ha d’enfrontar l’educació. I aquesta realitat no és només cosa nostra. En època COVID, els sanitaris ja van exposar aquesta mateixa situació al seu camp. La urgència del moment, els va ser afavoridora per visibilitzar una realitat fins aleshores també ignorada. Per sort o per desgràcia, a la nostra professió no és tan senzill demostrar les vides que salvem, les ferides que curem o les llavors que plantem.

No tenim els mitjans econòmics ni els recursos humans per fer front a tots els reptes que ha d’enfrontar l’educació

Sigui com sigui, som un col·lectiu en col·lapse que vivim constantment en la contradicció: el nostre treball és molt important i imprescindible per a la societat (això es diu especialment en campanya o quan els resultats no van bé). Però no hem de ser tant quan mai se’ns té en compte a l’hora de prendre decisions, quan la nostra opinió sobre les necessitats de les aules i els centres no són mai escoltades. Si com a administració no ens escolteu i ens assenyaleu cada vegada que les coses no van bé, què creieu que faran la resta de persones? Doncs això mateix, assenyalar-nos, responsabilitzar-nos i menysprear-nos tal com feu vosaltres. Som importants únicament com a evocador on llençar totes les responsabilitats. 

Vegem per un moment les afirmacions següents. Estic segura que molts de vosaltres, docents, us podreu identificar amb moltes d’elles:

• Menysvaloració de les teves idees i èxits: Sents que les teves aportacions no són tingudes en compte, que els teus èxits es minimitzen i et fan sentir inferior o invisible?
• Culpa per situacions alienes al teu control: Sents que se’t culpa o responsabilitza per decisions o situacions en què no has participat ni hi tens responsabilitat?
• Desvaloració de la teva opinió: Sents que la teva opinió no es valora, i que es prenen decisions importants sense consultar-te ni tenir en compte la teva perspectiva?
• Por d’expressar el teu malestar: Sents que no pots compartir el teu malestar per por de ser titllat de feble, poc competent o exagerat?
• Falta de respecte per la salut mental: Sents que la teva salut mental no es té en compte, ni els teus límits emocionals i psicològics es respecten en l’entorn laboral?
• Expectatives inassolibles: Sents que, per molt temps i esforç que dediquis a la teva feina, mai és suficient per complir les expectatives de l’organització?
• Dificultat per reclamar el que necessites: Sents que, quan reclames el que necessites per fer la teva feina adequadament, et perceben com egoista o incompetent?
• Por a represàlies: Tems expressar les teves opinions en públic per por a represàlies, crítiques o acusacions que podrien recaure sobre tu?
• Por a les reaccions de l’entorn: Et fa por expressar certs pensaments o opinions perquè no saps com reaccionaran els altres o les teves superioritats?
• Desvaloració de la teva presència i treball: Sents que les teves contribucions són invisibilitzades, fins i tot quan estàs aportant a propostes beneficioses per l’equip o per l’organització?
• Dificultat per sol·licitar ajuda: Sents que et resultaria difícil sol·licitar ajuda per por de ser percebut com a incompetent o per sentir-te culpable per necessitat de suport?
• Desqualificació sistemàtica: Sents que les teves contribucions es desqualifiquen constantment, la qual cosa fa difícil mantenir-se motivat/da en un entorn de treball poc reconeixedor?
• Inseguretat en la presa de decisions: Tens la sensació que la teva capacitat per prendre decisions professionals és constantment qüestionada o minvada per altres?
• Falta de valoració de l’esforç col·laboratiu: Sents que el teu esforç per crear un ambient de treball col·laboratiu no és valorat, i que les idees d’altres persones sempre tenen més pes que les teves?
• Falta de suport situacions de conflicte amb terceres persones: Sents que, quan tens un problema amb tercers, com famílies o alumnat, no pots comptar amb el suport de les persones que estan per sobre teu, i et sents deixat/da a la teva sort en la gestió de la situació?

Doncs bé, tot això amb què qualsevol docent podria identificar-se, són signes d’abús laboral. Són patrons propis de manipulació i abús que el que en última instància busquen és degradar l’autoestima de l’altre per exercir-ne el control. I és aquesta exactament la relació que tenim amb les administracions i cada cop més amb la societat en general. I no és casualitat que els símptomes que pateix el professorat siguin exactament els mateixos que en qualsevol relació d’abús: depressió, ansietat, sense sentit, esgotament, desesperança, insomni, etc. 

A la nostra professió no és tan senzill demostrar les vides que salvem, les ferides que curem o les llavors que plantem

El sindicat USTEC·STEs (IAC) va realitzar una enquesta als docents de Catalunya el 2024 que en va derivar en un estudi sobre el malestar docent. En aquesta es valorava especialment la càrrega de treball, la democràcia als centres, la salut física i emocional i com n’és d’atractiva la professió i la possibilitat d’abandonar-la. Els resultats podrien concloure’s en què un 36% d’aquest col·lectiu es planteja abandonar la professió a causa de la càrrega mental, els conflictes amb persones i la quantitat de burocràcia innecessària.

Als centres passen moltes coses, moltíssimes, a banda dels aprenentatges. I els aprenentatges mai, mai van deslligats de l’estat emocional que es viu en els centres i fora d’ells. Les nostres criatures passen i passaran molts anys als centres educatius. Aquí aprenen a relacionar-se, se’ls escolta  i ajuda quan tenen problemes a casa o a l’escola. Se’ls detecta quan tenen algun problema, dificultat o trastorn. Als centres passaran els anys més importants i fonamentals en el creixement d’una persona, i ho faran acompanyats d’uns adults docents que han de tenir el temps, els recursos humans i materials per atendre’ls. Es mereixen i necessiten que puguin passar-los en condicions dignes, atesos materialment i personalment amb tot allò que és essencial i necessari. No podem exigir canvis, criteri, adaptació i solucions al col·lectiu educatiu, si no fem abans una aposta real i amb sentit cap a l’educació. 

És hora que deixem de banda els gurús de l’educació, les grans corporacions i d’altres oportunistes, i entenguem que aquí hi ha un problema bàsic i d’arrel: l’infrafinançament en educació i la manca d’escolta del personal que hi treballa. 

És curiós que quan hi ha un “perill” allà fora s’inverteixi en armament, però no es faci pas quan el perill és als centres educatius.