Reportatge

Què diuen les i els docents dels seus problemes

En els darrers mesos s’han publicat diferents treballs i estudis, elaborats per actors molt diferents de l’educació, que han posat la vista en els problemes de la professió docent. Problemes com les condicions de treball (salaris, ràtios, hores lectives, etc.), dificultat per a la gestió de la diversitat de les aules, manca de formació per afrontar algunes situacions que abans no es donaven, etc.

Però, si hi ha un tema estrella, o dos, serien la burocràcia i les ràtios, almenys, als centres públics i entre els docents consultats.

Burocràcia

La burocràcia és una bola de neu que ha anat creixent més o menys ràpid els darrers anys independentment del color de l’Administració educativa autonòmica de torn. «Faig actes per a un departament unipersonal, el meu», aclareix Octavio Prieto, professor d’Economia en un institut castellanomanxec.

No és un cas aïllat. Actes de reunions amb famílies que gairebé amb total seguretat no llegirà mai ningú; protocols de tota mena que requereixen després deixar constància al «sistema» qui va fer què, quan i on. L’objectiu ho tenen clar als despatxos de diferents territoris: defensar-se i defensar l’administració educativa si alguna instància requereix una informació concreta perquè hi ha hagut un problema. Poc més. Una burocràcia que no cerca la millora de processos o actuacions, sinó deixar constància en un gran arxiu que, per descomptat, ningú no llegirà.

Això ho té clar Carmen Yuste, professora de Geografia i Història en un centre de difícil exercici de Sevilla i anterior responsable al sindicat USTEA. «A Andalusia hi ha uns 150.000 docents emplenant programacions, actes, informes, etc. L’administració no té capacitat de llegir tota aquesta informació amb atenció ni d’extreure’n conclusions. Ni tan sols de fer-li una ullada». Es calcula que a la Comunitat Autònoma hi ha 245 inspectors.

Això ho confirma Maria (nom fictici), mestra en una escola pública d’infantil i primària a Madrid. Al despatx que tenen dedicat a l’arxiu hi ha carpetes amb data 2008. Estan obligades a conservar aquesta documentació anys i anys sense que la revisi ningú. «És frustrant, explica Prieto, escriure informes que saps que ningú no llegirà».

«Dedico moltes hores a la burocràcia», explica aquest professor. Una feina que entén, en molts casos, inútil i, com assegura, «la feina inútil genera malestar». Això sí, concedeix que “som administració i, per tant, administratius. Hi ha una part de la paperassa raonable: programacions, preparar classes, avaluar, justificar l’avaluació, els informes de l’alumnat…». Però la paperassa ha augmentat. «Abans, la informació que es donava a les famílies era menor; ara en donem tanta que no la veuen».

Yuste, a més de professora, és tutora i cap del departament on treballa. Això implica que ha de triplicar els informes. Alguns els escriu per llegir-los ella. «El 99% del que omplo no se’l llegeix ningú. I si algú se’l llegeix, però tot queda com estava, és gairebé pitjor». Ella i els seus companys, no només de claustre, escriuen informes de grup, per a atenció individualitzada, per a reforç, per als repetidors… «amb la convicció generalitzada que van als llimbs». «Si aquests papers tinguessin reflex en eines més grans, la frustració seria menys».

«Perdem molt de temps en el per si de cas», explica Noemí Infantes, professora de Llengua a Cadis. Parla d’una «burocràcia moguda a justificar suspensos o evitar reclamacions. En 20 anys m’han reclamat només una vegada».

Adide és l’associació que reuneix la majoria de les i els inspectors d’educació. Fa un temps va elaborar un càlcul sobre el nombre de persones que s’encarreguen d’aquesta tasca a tot el país. Són 1.566, aproximadament, per cobrir la feina de gairebé 800.000 docents.

Ràtios

Si parlem de les dificultats a les aules i no anomenem la ràtio, el més probable és que algú s’ofengui. Però bé és cert que per a alguns no és el problema fonamental.

«Desde la pandèmia aquí, els problemes s’han multiplicat. Estic en un centre no especialment conflictiu, però hem vist un canvi, i el comparteixo amb tots els companys: els canvis de lleis constants, la burocràcia aparellada, i les famílies. Aquests són els meus tres problemes principals», assegura Noemí Infantes.

«La ràtio ha de baixar, és clar, explica Infantes. Si tens 33 xavals, tens 33 famílies, cites i informes. Qui fa música o educació física o algunes optatives, de poques hores, té 130 alumnes. No pots personalitzar-ho». 

«La ràtio és el meló més gran», assegura Prieto. Encara que fa matisos, perquè «en batxillerat puc explicar a 30 i funcionen», però en els primers cursos de secundària «el rebombori es multiplica si hi ha més» estudiants. A això se suma la impossibilitat d’atendre l’alumnat quan hi ha dificultats. «No vull classes particulars, però de 30 a 20 sé molt poc. Amb 20 sé en què s’equivoca o té dificultats cadascun, però amb 36…».

Yuste assegura que a Andalusia es treballa amb les ràtios màximes que permet la normativa estatal i que el famós 10% de marge per a la matrícula sobrevinguda s’ha convertit en la norma. D’aquesta manera «podem arribar a 27 a primària, 33 a l’ESO i 42 a batxillerat».

Té clar que les ràtios ara no són les dels anys 80 o 90, són menors, però la diversitat i la complexitat de les aules ha augmentat molt. «I les eines que tenim són les mateixes que fa dècades: algun professor de suport a temps parcial, algun PT o AL, orientadors, escassos… El professorat tira de voluntarisme».

El problema d’això, com del que comentava Prieto, és que «veus xavals que no arriben i que no els pots atendre com requeriria perquè no tens temps. Això porta a la frustració». I per tancar el cercle, com explica Yuste, «l’administració m’exigeix ​​molts informes per donar ajuda a aquest alumnat, però faig aquests informes i si, al final, no em dóna res, genera més frustració».

I aquesta docent és una «privilegiada» perquè, en treballar en un centre de difícil exercici, la ràtio que maneja està per sota de l’habitual, d’entre 20 i 25 estudiants a secundària. Tot i així, assegura que «per a un centre de difícil exercici, no hauria d’anar més enllà de 15». L’alumnat pot tenir problemes amb l’idioma d’ensenyament, tenir famílies desestructurades, algun progenitor a la presó o desconegut, problemes de salut mental, abusos a casa. «No es tracta de treballar només continguts acadèmics sinó que requereixen una atenció, un arrop i cures molt personalitzades», explica.

Lectives

La baralla per les hores lectives ha estat protagonista estranya d’una vaga de dos dies a la Comunitat de Madrid que s’ha vist molt entelada per l’apagada del 28 d’abril passat. En qualsevol cas, aquesta comunitat serà la que més tard torni el seu professorat de primària i secundària a les hores lectives prèvies a les retallades del 2012.

És una baralla que se sol esgrimir des de fa anys però per la qual molts docents ja no es mobilitzen. Des de Madrid, la Maria explica que per a elles la vaga ha estat complicada. Com que és càrrec directiu va ser nomenada servei mínim, de manera que no es va tenir el dilema d’escollir entre fer-la i no. Però critica que la plataforma Menys Lectives i els sindicats convocants s’han centrat de més en la situació de secundària i han deixat les companyes d’infantil i primària sense cobertura. El mateix que critica els sindicats signants de l’acord que, en realitat, no suposa cap millora per a elles.

Defensa que, abans de disminuir les hores lectives, s’hauria de treballar en polítiques de conciliació com l’obertura dels centres educatius fora de l’horari de classes perquè noies i nois poguessin assistir les extraescolars i altres activitats i no estar, com passa al barri on es troben, en infralocals sense bones condicions d’aïllament i salubritat. Una conciliació que, òbviament, també les beneficiés a elles, ja que moltes també tenen persones al càrrec.

També exigeix ​​més recursos en forma de suports al professorat a les seves classes, per bregar amb la diversitat de l’aula. Més uns recursos ben planificats i gestionats que tinguin en compte les necessitats dels centres.

Des de la posició d’equip directiu assenyala l’allau de tasques administratives que hi recau i les companyes directora i secretària. Feines que van des de la gestió de recursos humans a la vigilància pressupostària del menjador, la contractació d’una infermera a través de l’AMPA… «Necessitem una definició clara de les funcions, i no només l’equip directiu. Les professores totes fan de tot».

Durant l’estona que passem al seu despatx entren diverses docents per sol·licitar dies de lliure disposició. No n’és l’excepció. També hi ha la gestió de contractes amb agents externs, els permisos de lactància, el contracte amb la companyia elèctrica, la gestió de matalassos que els cedeix un centre cultural, els bitllets d’avió del viatge dels de 6è… La llista és interminable i al correu només hi ha avisos vermells més urgents que importants.

Per a elles, l’acord amb la Conselleria d’Educació ha suposat que una de les hores exclusives que ja tenen no sigui obligatòria passar-la al centre. Té 25 hores lectives setmanals i cinc més d’exclusiva. Aquestes 30 hores les han de passar al centre educatiu. A partir del proper curs, només 29.

A la llista de necessitats de les i els docents rarament apareix el salari. Cap de les persones consultades per a aquest text l’esmenta motu propi , mentre que la burocràcia és el primer dels assumptes que apareix sobre la taula. Qui diu burocràcia diu tasques purament administratives que podria i hauria de solucionar personal no docent.

Sobreprotecció familiar

Un element que genera tibantors però que en realitat no és gaire nomenat, o no gaire directament, són les famílies. Noemí Infantes ho assenyala clarament, la relació amb les famílies. A l’enquesta que la setmana passada va publicar CCOO aquest era un problema important per a un de cada quatre docents.

«Socialment, estem sobreprotegint els xavals», assegura aquesta professora. «Els veiem com a nens, però no ho són» i exemplifica amb les crítiques que va rebre quan per motiu d’un viatge a Roma d’uns quants dies diverses famílies es van queixar perquè l’alumnat tindria diverses hores lliures en un dia. L’alumnat d’entre 17 i 18 anys «que poden votar en uns mesos». «O que protestin pel menjar que se’ls donarà. La generació de vidre és culpa nostra», sentencia.

Denuncia que cada cop hi ha més docents cremats per totes aquestes qüestions. «¿Per què haig de ‘barallar-me’ amb les famílies? És menys feina, menys reclamacions, nens més contents». Parla de com, per exemple, suspendre l’alumnat suposa l’obligació de fer un informe amb les mesures específiques per treballar amb aquest jove de cara que aprovi. El mateix no passa quan s’aprova. «Molts companys comenten: ‘Si suspenent tinc més feina, els aprovo i ja està’».

«Dono classe als alumnes de diversificació. El que sigui amb ells. Ho gaudeixo, ric, no estic amargada, no estic ressentida», explica Infantes.

Prieto explica que, per a ell, part de l’assumpte és que «han canviat les circumstàncies i ara els alumnes són més infantils. No és que s’hagi perdut respecte, però és més difícil mantenir l’ordre a classe». Per a aquest veterà la cosa passa, més enllà de les pantalles, perquè «la manera de relacionar-nos amb l’autoritat ha canviat». A això, és clar, s’hi afegeix el fet que els resulta més difícil mantenir l’atenció; “és difícil competir amb TikTok”.

Tot i que, explica, s’ha perdut cert «respecte» a l’autoritat, entès com a respecte a la persona que dirigeix ​​la classe, que en té més coneixement, «prefereixo que tinguin capacitat de parlar i de discutir amb mi».