Anàlisi

Una visió subjectiva i parcial de la meva etapa escolar

Amb aquest text de Roser Batlle continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

Em temo que no tinc una bona experiència escolar, no he estudiat a fons el sistema educatiu de la postguerra i, per tant, no tinc ara la capacitat d’analitzar-la des del punt de vista sociopolític, que almenys seria una manera de treure una cosa interessant d’ella. Només puc aportar vivències subjectives. Vaig passar la meva infància i adolescència en dues escoles de monges a Barcelona. Fins als deu anys, en un centre que ara és públic i en el qual mai vaig saber que també hi havia aules amb nens, tan separats o amagats havien d’estar!

Tinc dos records intensos d’aquesta època: un, bastant misteriós, era la presència en les classes d’un conjunt de nenes una mica grans. Les deien les “apostòliques”, ocupaven els pupitres del fons i a penes es relacionaven amb la resta. Les altres nenes pensàvem que eren com a monges petites i tal vegada no estàvem del tot desencaminades. Com que no jugaven amb nosaltres, tampoc vam arribar a conèixer-les bé.

L’altre record intens eren els actes de final de curs, al pati de l’escola, amb milers (això em semblava a mi) de nenes disfressades segons el conte que els tocava representar en rotlle, totes a una. Jo sospirava perquè em triessin per apujar-me a la tarima i fer de presentadora cara al públic, però això mai ocorria, sempre triaven a unes altres. Em frustrava moltíssim, perquè tota la vida que m’ha agradat això de donar l’espectacle. Però, bé, amb els anys m’he rescabalat bastant.

No vaig aprendre bé ni la Història, ni la Física, ni la Química, ni la Literatura ni la Filosofia, i això que jo era bona lectora i tenia bona disposició

Per a la classe de gimnàstica -gimnàstica “sueca”, li deien- ens vestíem amb una samarreta blanca, una faldilla curta i, a sota, uns bombatxos, la peça més lletja que he vist mai. L’objectiu dels bombatxos era tan sols evitar que se’ns veiessin les calces quan saltàvem.

De l’ensenyament en concret no guardo cap record memorable, a excepció que vaig aprendre a llegir als quatre anys -ens ensenyaven bastant aviat- i això va ser el millor que em podia passar. Va ser precisament entre els 9 i els 10 anys quan vaig llegir la meva primera novel·la, sense que l’escola tingués res a veure, perquè va ser un llibre regalat per la meva àvia. No un conte encunyat ni altres frusleries, sinó una novel·la-novel·la, de grandària d’adult. Es deia “Les bessones en Santa Clara”, l’autora era Enid Blyton i, des d’aquell moment, ja no vaig poder parar de llegir.

Vaig estar en aquesta escola fins a completar un curs que deien “preparatori” i després ens vam anar a viure a un altre barri i em van canviar al segon centre. Es tractava d’un altre col·legi de monges, però aquestes eren alemanyes. Se li notava un aire més europeu, encara que l’ambient continuava sent bastant conservador. Almenys em vaig deslliurar dels bombatxs, perquè la gimnàstica es feia amb pantalons curts. Allí vaig passar set anys, des d’un curs que es deia “Ingrés” fins al sisè de Batxillerat. Sona rar, però és que llavors el Batxillerat el podies començar amb onze anys.

Vaig haver d’aprendre bastant alemany, un idioma que em sembla bellíssim i que el guardo aquí adormit. Em van ensenyar a cantar i a cosir, dues habilitats que sempre he trobat molt útils. I vaig aprendre moltes matemàtiques. La monja que impartia aquesta assignatura era considerada un autèntic ogre i, en teoria (em refereixo a les teories que corren sobre les emocions i l’aprenentatge) no havia d’haver après, sinó que havia d’haver odiat les mats. Però la veritat és que acoquinades per la seva rigidesa, intransigència i mal humor, cap s’atrevia a relaxar-se en la seva classe i totes acabàvem aprenent. Gaudir era una altra cosa.
També vaig aprendre a falsificar la signatura del meu pare. Les alumnes rebíem les notes dels exàmens per escrit, havíem de portar-los a casa i els pares (millor que les mares) havien de signar, per a confirmar que s’assabentaven de les notes que havíem tret.

Totes les nenes en algun moment trèiem una mala nota i no volíem que els nostres pares s’assabentessin, de manera que aviat ens iniciàvem en l’art de falsificar les signatures. Haig de dir amb orgull que a mi mai em van enxampar: m’esforçava molt i, d’altra banda, el meu pare mai preguntava.

Va ser sobretot la lectura la que em va salvar de la ignorància i la que va compensar aquell ensenyament gris a la ciutat grisa que llavors era Barcelona

En arribar a quart de Batxillerat la majoria teníem catorze anys i llavors tocava prendre una decisió: o abandonàvem el col·legi per a cursar altres ensenyaments que ara diríem de Formació Professional o bé continuàvem en el Batxillerat i llavors calia triar entre Ciències o Lletres. Jo vaig triar Ciències, l’opció minoritària.

Sincerament, no crec haver rebut un bon ensenyament. No vaig aprendre bé ni la Història, ni la Física, ni la Química, ni la Literatura ni la Filosofia, i això que jo era bona lectora i tenia bona disposició. Però, per posar un exemple, mai vam fer un experiment de Física ni de Química. Mai vam sortir d’excursió per a estudiar algun aspecte de Biologia. Mai vam saber res sobre com vivia la gent en èpoques passades ni, per descomptat, mai arribem a estudiar el segle XX.

Encara que la veritat és que jo m’ho passava bé. Per a mi, l’escola eren les amigues, l’esbarjo, els partits de bàsquet havent dinat, l’entremaliadura de tancar a una monja dins d’un armari… Les vacances d’estiu, cap al final, se’m feien llargues i ja tenia ganes de tornar. L’escola, tal com la vivíem, era un univers paral·lel a la institució escolar pròpiament dita.

Fins i tot m’agradaven els exàmens. No em provocaven cap angoixa. Els vivia com a reptes, com un “a veure si em surt”, i tampoc em preocupaven les notes. Per a mi, eren com una partida de trivial. Sense més.
Tal vegada l’èxit -si és que es pot dir així- més rellevant del meu periple per l’escola va ser el merèixer, als catorze anys, un premi estatal de redacció que muntava la Coca-Cola. Vam ser 80 -40 nens i 40 nenes- els premiats amb aquest tercer premi, que va consistir en un viatge a Portugal d’una setmana. Amb nosaltres només viatjaven quatre adults: una monja, un capellà i els conductors dels dos autocars. Una bogeria.

En aquells dies jo ja no parava de llegir. En realitat, va ser sobretot la lectura la que em va salvar de la ignorància i la que va compensar aquell ensenyament gris a la ciutat grisa que llavors era Barcelona. D’Enid Blyton vaig passar a Jules Verne i Agatha Christie, fent escala en els àlbums de Tintin i els relats de Guillem el proscrit. Una sacsejada important va ser la lectura, durant un estiu, de Cent anys de solitud. Res va ser igual després.

Per tant, crec que el llegat més important que vaig rebre de l’escola va ser l’aprendre a llegir. Com diu Irene Vallejo, llegir és com escoltar a algú que et murmura en l’oïda. I escoltar és imprescindible en un món ple de soroll.