Anàlisi

Desubicat, empastillat i sol a la gran ciutat

El dilluns 30 de maig del 2016, un titular apareixia replicat a diverses capçaleres de premsa amb l’ús d’un condicional feridor: «Al voltant de 900 persones podrien haver mort ofegades a la Mediterrània». En realitat, tan contundent titular recollia un agònic missatge a les xarxes socials escrit hores abans per Metges sense Fronteres, alertant d’una setmana tràgica al mar, amb la certesa de diversos naufragis però sense disposar de les dades exactes de totes les persones que havien mort. Només es comptava amb la informació facilitada per uns quants supervivents que, en la majoria dels casos, desconeixien el nombre exacte dels desapareguts, ni la identitat.

Aquesta incapacitat de poder donar un nombre de morts i el conseqüent ús del condicional va impactar en el periodista i poeta Javier Gallego, creador i director del programa Carne Cruda, les sensacions del qual es van plasmar en un dels textos del poemari publicat pocs mesos després per l’editorial Arrebato Libros: El grito en el cielo (2016). En aquesta obra, l’autor recuperava la poesia per parlar de política, amb un compromís social que s’expressava de manera contundent en la forma per alertar de les injustícies que contemplem diàriament precisament als mitjans. Uns mitjans que, per reiteració, poden induir que ens acostumem a les tragèdies més cruels sense valorar-ne la importància, ara que sabem que només al segle XXI han mort més de tres desenes de milers de persones a la Mediterrània, moltes desaparegudes, una gran part fins i tot desconegudes avui dia.

Aquest clam expressat en el títol del poemari va tenir una peculiar representació gràfica d’un dels poemes que contenia, justament el dedicat a aquests naufragis que queden resumits en una frase curta i concisa, i es va fer al còmic homònim titulat Como si nunca hubieron sido (2018), ja a la seva quarta edició, publicat pel segell Reservoir Books. I l’autor de posar en imatges aquests versos descarnats va ser el seu propi germà, el pintor Juan Gallego, doctor en Belles Arts i professor titular de pintura i il·lustració a la Facultat d’Arts i Humanitats de la Universidad Rey Juan Carlos.

El còmic adapta el text concís del poema original per narrar de manera gràfica el periple realitzat des de la sortida de la costa fins al seu naufragi, amb diversos finals possibles, incloent-hi la desaparició definitiva o acabar a les xarxes d’un vaixell de pesca. I ho fa sense acompanyar un protagonista concret, representant la realitat d’un drama col·lectiu que no atén de gènere, edat o nacionalitat, utilitzant un blanc i negre esquinçador que intensifica la dramatització, i més pensant que gran part d’aquests fets esdevenen en la foscor de la nit. L’autor escull un únic estil que dona coherència a tota l’obra, dotant-la d’un realisme orgànic esfereïdor en escollir uns primers plans que fa empatitzar el lector amb el pànic viscut per tots aquests espantats navegants.

El dibuixant va trigar vuit mesos a fer tot el còmic, entre gener i agost del 2018, realitzat en paral·lel a la seva tasca acadèmica, emprant hores de descans, caps de setmana i vacances. Vuit mesos en què el projecte Missing Migrants de l’Organització Internacional de la Migració (IOM) sobre els migrants morts i desapareguts intentant arribar a Europa fent la travessia del Mediterrani xifrava en 1.549 persones els morts i/o desapareguts en aquell temps, i que el mateix còmic recull en una taula a l’inici d’aquest, en un esforç de no invisibilitzar els veritables protagonistes de la història, molts anònims involuntaris.

L’any en què es va estar gestant la possibilitat d’adaptar en còmic un poema va servir per produir una primera obra conjunta dels dos germans, cosa que va portar a Javier a proposar alhora un segon còmic sobre una idea que li rondava des de feia anys i de la qual estava convençut que la millor manera de dur-se a terme era en forma de còmic, tenint en compte l’exigència visual que suposava, en incloure pensaments al·lucinògens del protagonista. El guió definitiu d’aquest segon còmic, després de cinc versions de reescriptura, es va fer en paral·lel mentre es dibuixava el primer còmic, i els vuit mesos de treball del primer còmic s’han convertit en set anys de dibuix en aquesta segona obra conjunta, una mètrica fonamental per valorar la complexitat de la proposta i de la qualitat del producte final.

El maig del 2025, de nou el segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House publica el còmic La plaga, amb guió de Javier Gallego i dibuix de Juan Gallego. El concepte sorgeix a partir d’una experiència real de Javier quan vivia en un pis compartit fa diversos lustres i en una de les estances es va produir una plaga de cucs, una plaga que va ser molt difícil d’eliminar, provocant una gran desesperació entre els llogaters per la impotència que generava la virulència dels brots, apareixent una vegada i una altra malgrat les mesures higièniques i més o menys agressives que van intentar realitzar.

Aquesta plaga física i real es transforma en el còmic en una plaga metafòrica on la presència dels cucs permet visualitzar l’avenç del deliri del protagonista, Pedro, un arquitecte que està a punt de fer els quaranta anys i que viu sol en un pis, després que es trenqués la seva relació anterior, després d’una tràgica notícia a la parella. La història comença el dimarts 24 de febrer de 2015, un dia abans de complir aquestes quatre dècades i amb el temut canvi de dígit a l’edat, una data clau per entendre tot el que passarà a continuació, o potser sobre el que podria haver passat.

L’any en què suposadament esdevé la història és important, encara que els lectors no ho descobriran fins a la darrera pàgina. Per exemple, entre altres motius, és important per identificar un perfil estrany del protagonista quan descobrim que Pedro no té mòbil en aquella època quan era quelcom ja habitual, i haurà d’esperar al telèfon fix que li truquin per felicitar-lo, ja que a la feina ningú no és conscient que és el seu aniversari. Tot i que aviat sabrem que només li trucarà la seva mare puntualment al matí, i, tard, el seu germà des de Suècia amb qui parla dues vegades a l’any, pel seu aniversari i pel del seu germà que, per cert, no s’havia recordat, li ha avisat la seva dona, i ha reaccionat de manera automàtica a l’anual ritual trucant immediatament, encara que ja a la nit. I ha quedat pendent rebre la trucada de la seva parella anterior, potser perquè també s’ha oblidat, o potser com a senyal de trencar definitivament els pocs llaços que resten. Una solitud manifesta en un pis d’un edifici compartit de nombrosos veïns en una gran ciutat, on si et passa alguna cosa a casa teva (com no tenir forces ni d’aixecar-te del llit al matí, simplement), només s’adonaran a la feina davant la teva absència.

El relat ens mostra de forma visceral aquesta societat urbana atomitzada, amb individus desconnectats entre ells que viuen de manera accelerada, una de les claus de la modernitat tal com ens advertia el sociòleg contemporani alemany Hartmut Rosa, del qual vam poder llegir en castellà el 2016 el seu llibre Alienación y aceleración. Hacia una teoría crítica de la temporalidad en la modernidad tardía (Alienation and Acceleration. Towards a Critical Theory of Late-Modern Temporality, 2010). A l’assaig, Rosa demostrava que el món ha estat atrapat des de la revolució industrial en una espiral d’acceleració sense precedents, nascuda de la combinació d’acceleracions demogràfiques, econòmiques, tecnològiques i socials, que es poden identificar en tres plans diferenciats: l’acceleració tecnològica, associada a l’evolució dels processos relacionats amb el transport, la comunicació i la producció que transformen la societat des de dins; l’acceleració del canvi social, que impulsa un canvi fonamentat en el declivi progressiu de la família i el treball, des d’un punt de vista de pèrdua d’estabilitat i perdurabilitat; i l’acceleració del ritme de vida, que constata un increment de la necessitat de viure episodis d’acció o experiències per unitat de temps i una confusió desbocada entre comprar i consumir.

Pedro, el protagonista de La plaga, viu obsessionat consultant contínuament el rellotge, seguint una rutina diària repetitiva, a la llar, al desplaçament a la feina, i a la seva taula de dibuix on passa tota la jornada laboral, ja que també reconeix que no li agrada treballar amb l’ordinador. «Fa per tu, et tornes mandrós», recalca en una de les vinyetes, poc abans de mostrar ira en errar en un traç, sembla que tota la vida no ha de sortir de la línia programada per endavant, en un comportament que la ficció ha associat habitualment a trastorns de l’espectre autista, amb un grau de diagnòstic diferent. Així que la plaga de cucs a casa seva és una irrupció a aquest ordre establert, cosa que l’alterarà profundament i decidirà canviar la medicació que es pren, incloses les pastilles per poder dormir, habituals a la pauta quotidiana.

Aquests deliris lisèrgics són representats de forma magistral a través de l’art del dibuixant, amb un estil que va evolucionant en paral·lel a les al·lucinacions del protagonista, des d’un acabat realista a l’inici a una representació deformada de la realitat, a la qual cal sumar la representació de sis somnis al llarg dels tres actes en què es divideix el còmic, els sis dibuixats amb un estil diferent, encara que amb el blanc i negre característic de la representació onírica. En aquests somnis comprenem l’ànsia del protagonista per dissenyar el seu propi món a què li ha donat forma a través dels seus dibuixos al llarg dels anys, evocant el lloc inventat que havia imaginat amb el seu pare i germà a la infància. Ara, fastiguejat per aquesta plaga interior que el turmenta i el devora, intenta evitar al màxim les relacions amb els altres, cosa que l’aïlla encara més convertint la llar en una tortura claustrofòbica, afavorint l’alteració progressiva de la consciència. I tot això mentre queda desubicat de la seva rutina diària, perdut, com aquests fulls no numerats del còmic, cadascun d’ells veritables joies artístiques. Una lectura imprescindible, si és possible, per comentar amb els que tinguis al teu voltant.