Anàlisi

Les zones educatives com a model de governança escolar: reptes i consensos per al seu desplegament al context català

En un context en què els centres educatius afronten reptes socioeducatius cada cop més complexos, cal articular respostes a través d’una governança basada en la col·laboració i la corresponsabilitat des del territori. Amb aquest objectiu de rerefons, el passat 2 de juny la UAB, el CEB i la FMRPC van organizar una jornada sobre les zones educatives, una política educativa que pot contribuir a reduir desigualtats i promoure la millora educativa mitjançant aliances estables entre centres, administracions i agents del territori i la comunitat. La jornada, celebrada a la Sala d’Actes de Rosa Sensat, va reunir responsables polítics, professionals educatius i actors socials. A la primera part es van revisar i discutir experiències internacionals i locals sobre models de governança escolar a nivell de zona, mentre que a la segona part els participants van treballar en taules de debat centrades en l’hipotètic disseny de les zones educatives a Catalunya per identificar reptes, oportunitats i debats clau al nostre context.

A partir d’una sèrie de preguntes — incloent aspectes com l’escala territorial de les zones educatives, les competències i funcions a exercir, els actors implicats i el lideratge necessari, i l’estratègia de desplegament— es van identificar elements imprescindibles a tenir en compte de cara al seu desplegament al nostre context. El text que segueix és una síntesi dels acords que haurien de guiar la configuració d’aquesta política així com els reptes i tensions que caldria adreçar. Podeu trobar la relatoria completa publicada aquí.

L’escala territorial: delimitar les zones en un sistema educatiu divers

Malgrat no existeix una única fórmula per definir l’escala territorial ideal de les zones educatives, sí que hi ha una sèrie de criteris compartits que en podrien orientar la configuració i delimitació territorial. En primer lloc, cal adaptar cada zona a les característiques socials, geogràfiques i educatives del territori, superant o flexibilitzant, si cal, els límits administratius. Aquesta adaptació hauria d’estar guiada per una anàlisi acurada del context, assegurant una coherència orgànica amb les dinàmiques i identitats preexistents al territori. En segon lloc, l’escala hauria de ser prou àmplia per permetre la concentració d’esforços i recursos, però també prou acotada per facilitar la interacció entre els agents i la governança compartida. L’objectiu és que cada zona esdevingui un espai de planificació col·laborativa, amb objectius comuns i viables, on es combini l’autonomia dels centres amb una visió educativa conjunta que afavoreixi la corresponsabilitat i la focalització estratègica de determinades accions i processos de millora educativa.

La definició de l’escala territorial afronta reptes importants, sobretot en un context tan divers com el català. Un dels reptes més rellevants és l’equilibri entre proximitat i eficiència: mentre que les zones més petites poden reforçar la identitat territorial i facilitar la col·laboració i coordinació pedagògica, les zones més grans poden assolir una major eficiència operativa. Les zones més petites corren el risc de fragmentar o duplicar estructures i encarir-ne la gestió, mentre que les més àmplies dificulten la creació de vincles significatius entre actors. Aquesta tensió es veu accentuada per la diversitat del territori català, que exigeix adaptar l’escala a les realitats urbanes i rurals sense comprometre la cohesió comunitària. A més, les funcions i l’escala haurien d’anar estretament lligades: les tasques pedagògiques i comunitàries reclamen una escala manejable, mentre que la gestió de recursos pot requerir estructures més àmplies.

També es va assenyalar el risc de confondre la zona educativa prevista a la LEC -com espai de coordinació de funcions i activitats de governança- amb altres estructures existents, com les zones d’escolarització, fet que pot generar solapaments conceptuals i operatius.

Les desigualtats en la capacitat administrativa entre municipis afegeixen complexitat al debat i fan necessari explorar fórmules de cooperació intermunicipal o suports específics que garanteixin una operativitat mínima arreu. Finalment, caldria definir l’escala a partir dels objectius educatius i del potencial d’articulació dels agents del territori, tenint en compte tant les etapes postobligatòries com la necessitat d’un finançament sostingut i d’una governança orientada al desenvolupament de capacitats entre els diversos agents i a la consolidació d’un sistema escolar de zona que eviti la segmentació del sistema sota un principi d’equivalència i corresponsabilitat.

Competències i funcions: integrar estructures sense duplicar esforços

Cal dotar les zones educatives d’un marc organitzatiu nítid i d’una capacitat operativa real, que permetin traslladar els principis de corresponsabilitat i cooperació a actuacions concretes, delimitades segons competències i funcions clares i coherents. Decisions sobre l’escala i les funcions de les zones són indestriables. Cal, a més, avançar cap a una autonomia connectada, en què els centres deixin de funcionar de manera aïllada i s’integrin en una estratègia compartida de millora social i educativa. Les zones haurien de disposar d’un projecte educatiu propi, construït de manera participada, alineat amb els objectius generals del sistema, però centrat en l’assoliment d’objectius adaptats a les realitats i prioritats de cada territori. Entre les funcions prioritàries, hi ha l’acompanyament pedagògic als centres, la coordinació entre docents, el suport administratiu, la planificació conjunta amb els ajuntaments i la compartició de recursos. Les zones han de poder reforçar la continuïtat educativa, millorar la gestió de personal, enfortir els vincles amb els serveis comunitaris i impulsar un desenvolupament professional docent arrelat al territori. Per fer-ho possible, s’ha de dotar les zones de recursos estables, establir una governança compartida entre el Departament i els municipis i articular mecanismes d’avaluació escolar i docent que combinin l’avaluació entre iguals amb la mirada externa. El desplegament d’aquestes funcions hauria de recolzar-se en les estructures existents i afavorir una concepció integral de l’educació, que inclogui totes les etapes formatives i enforteixi la cohesió del sistema, tant vertical (entre nivells educatius) com horitzontal (entre centres d’un mateix nivell).

El debat sobre les competències i funcions tampoc està exempt de reptes. D’una banda, preocupa la possibilitat que no hi hagi una estratègia sostinguda en el temps: sense una visió de llarg abast i finançament estable, es corre el risc que les zones quedin com a projectes inacabats i una nova estructura administrativa que generi disfuncions. Alhora, es va alertar del perill d’atribuir massa funcions d’entrada sense assegurar les condicions per exercir-les. Es va discutir, igualment, la distribució competencial —sobretot pel que fa a les funcions administratives i de planificació—, ja que un rol massa ampli podria entrar en conflicte amb altres estructures com els Serveis Territorials o la Inspecció. Aquesta redefinició institucional genera tensions interadministratives que haurien de resoldre’s mitjançant una coordinació curosa i un lideratge reconegut, capaç d’articular actors diversos sense duplicar esforços ni generar missatges ni mandats contradictoris. A més, la lògica territorial pot friccionar amb l’autonomia dels centres si no s’assoleix un equilibri entre fomentar la cooperació i preservar una certa independència pedagògica.

Finalment, també es va subratllar la importància de reconèixer i d’integrar dispositius consolidats —com els Plans Educatius d’Entorn, les taules locals de planificació o les xarxes comunitàries— per evitar solapaments i aprofitar la trajectòria acumulada en molts municipis, barris i districtes. La zona educativa hauria de complementar aquests espais i dotar-los d’una arquitectura institucional que articuli les polítiques educatives amb una mirada integral que vagi més enllà del sistema escolar, tot evitant generar estructures institucionals duplicades o desdibuixar iniciatives valuoses de més recorregut i legitimitat. Per evitar-ho, caldria harmonitzar funcions, redefinir rols i garantir que la zona aporti valor a partir d’un projecte compartit. En aquest sentit, es va plantejar el paper que podrien assumir els Serveis Educatius com a articuladors de zona, sempre que s’organitzin i superin dinàmiques excessivament administratives. En definitiva, les zones educatives haurien d’estar arrelades al territori però tenir flexibilitat i obertura, connectant i reforçant allò que ja funciona amb una nova governança.

Actors i lideratge: l’educació com una responsabilitat pública conjunta

A nivell organitzatiu, tota zona hauria d’articular-se al voltant d’una tríada d’actors bàsica —Departament d’Educació, ens locals i agents comunitaris—, tres pilars imprescindibles d’una governança territorialment situada i educativament corresponsable. Aquesta estructura comptaria amb la participació activa dels centres educatius, les famílies, l’alumnat, les entitats socials i culturals, els serveis municipals i les universitats. Els actuals Consells Escolars Municipals es podrien reconvertir en Consells Educatius de Zona, amb una composició més àmplia, funcional i deliberativa. La governança de la zona hauria de ser genuïnament interadministrativa. Es defensà un model de lideratge amb visió sistèmica, reconegut institucionalment i capaç d’enfortir els vincles entre actors, impulsant una política educativa arrelada al territori i orientada a la millora i l’equitat.

Pel que fa al tipus de lideratge més adequat —intern o extern, individual o col·lectiu— es va concloure que caldria apostar per fórmules híbrides: figures amb capacitat tècnica i arrelament territorial, complementades amb òrgans col·lectius que garanteixin la corresponsabilitat i la participació real dels diferents actors implicats. A banda de la figura del coordinador, els equips de zona haurien de comptar amb assessors pedagògics, professionals educatius no docents, suport administratiu i tècnics de manteniment (informàtic, d’infraestructures), tots ells integrats en l’estructura de zona.

Ara bé, la configuració d’un lideratge clar i compartit a les zones educatives planteja diversos reptes. Un dels més destacats és la implicació del professorat, que pot percebre les dinàmiques de zona com una càrrega afegida o una amenaça a la seva autonomia. Per fomentar el compromís, caldrà potencuar espais de debat pedagògic, formació i lideratges intermedis sòlids. També es va posar de manifest la necessitat d’enfortir el rol dels ajuntaments, que tot i el seu coneixement del territori sovint no gaudeixen del reconeixement ni de les competències per liderar estratègicament l’educació local. Un altre repte el trobem en la participació de les famílies: existeix una bretxa clara entre aquelles organitzades i la gran majoria que resta al marge. Caldrà, per tant, explorar formes més horitzontals i inclusives de participació familiar. En matèria de lideratge, es va destacar el buit institucional existent en escales intermpedies, i la necessitat de crear figures específiques, amb autoritat i legitimitat per coordinar la zona des d’una lògica de millora i no de control.

Es va debatre el paper que podria jugar la inspecció educativa: tot i aportar estabilitat institucional, la seva implicació directa pot generar recels si la seva funció no s’adapta a una nova lògica d’intervenció amb perspectiva territorial i d’acompanyament. Inspecció pot jugar un rol clau en l’avaluació i acompanyament del projecte de zona, tot avançant cap a una lògica en què l’avaluació tingui un impacte més profund en la millora compartida. La informació recollida amb els processos d’avaluació i el seu retorn esdevenen una oportunitat de fomentar la col·laboració entre centres i l’ajuda mútua. Un tema clau a resoldre és com reforçar, a través de l’avaluació, el principi d’incumbència, és a dir, que els reptes d’un centre o d’una part del territori siguin assumits com un desafiament compartit pel conjunt d’actors.

Desplegament i abast de la política: una clara aposta per la universalitat

La zona educativa, hauria de ser una política focalitzada en els territoris amb més necessitats o bé una estratègia universal per a tot el sistema educatiu? En aquest punt es va assolir un consens ampli: les zones haurien de concebre’s com una política universal i preventiva, capaç de transformar estructuralment el sistema educatiu i de promoure l’equitat des d’una lògica no reactiva o compensatòria. Ara bé, això no impedeix que el desplegament es faci de manera progressiva, ni que es prioritzin inicialment els territoris amb més complexitat socioeducativa. Aquest enfocament combina universalitat i flexibilitat, i permet una assignació equitativa de recursos, adaptada a les necessitats específiques de cada zona. A més a més, apostar per un desplegament universal no significa homogeneïtzar les respostes, sinó establir un marc compartit que garanteixi els drets educatius arreu, alhora que preservi la capacitat d’adaptació i distribució dels recursos a la diversitat del país.

En conclusió

Després d’haver identificat els principals reptes i oportunitats que planteja el desenvolupament d’un model de governança basat en zones educatives, les jornades es van tancar amb una reflexió col·lectiva que apel·la a la necessitat d’acció dels agents educatius i l’administració pública. El sistema educatiu català, inserit en un context social i territorial en profunda transformació, reclama noves estructures de coordinació i lideratge que permetin fer front a una realitat creixentment complexa i desigual. Si bé les dificultats per dissenyar i implementar un model de governança territorial compartida són notables, la inacció davant d’aquest escenari només contribueix a cronificar les disfuncions existents i a posposar els canvis estructurals necessaris. Repensar una nova institucionalitat des d’una lògica de la corresponsabilitat, la cooperació i la incumbència no és només una opció desitjable, sinó també una condició necessària per avançar cap a un sistema educatiu més equitatiu, de qualitat, i capaç de respondre als desafiaments actuals i de futur.