Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una adolescent coberta de sang ha presidit la 59a edició del Festival de Sitges. És la Carrie, el personatge que Stephen King va imaginar i Brian De Palma va portar al cinema ara fa cinquanta anys. Una noia humiliada arran de la seva primera menstruació, criada sota el fanatisme religiós de la mare i condemnada a descobrir que la violència es pot convertir en el seu únic llenguatge possible. Mig segle després, el seu rostre ensangonat és més reconeixible que mai.
L’homenatge de Sitges obre la porta a l’estreta relació entre les dones i el terror. Pocs gèneres han utilitzat tant el cos femení com a escenari de la por: dones perseguides, castigades per la seva sexualitat, transformades en criatures amenaçadores. Alhora, el fantàstic ha permès a les cineastes donar forma a experiències que el realisme no sempre aconsegueix expressar. La paradoxa és que aquest imaginari ha estat construït, majoritàriament, des d’una indústria masculinitzada. Durant dècades, les dones han habitat els malsons que altres escrivien per a elles.
El cos com a territori de violència
Abans del cinema, escriptores com Ann Radcliffe ja havien abordat la feminitat a través de la novel·la gòtica. Mary Shelley va publicar Frankenstein el 1818, una història sobre la creació de vida i l’abandonament d’una criatura per part de qui se n’hauria hagut de fer responsable. Allò monstruós permetia interrogar el poder i els vincles humans mitjançant figures impossibles.
«Totes les societats humanes tenen una concepció del femení monstruós, d’allò que en la dona resulta xocant, aterridor, horrorós, abjecte», va escriure Barbara Creed a The Monstrous-Feminine. La teòrica examina com el terror cinematogràfic ha associat la monstruositat amb la sexualitat i la reproducció femenines. La mare devoradora, la bruixa o el cos posseït expressen ansietats culturals davant de dones que transgredeixen la norma establerta. La violència del slasher també admet aquesta lectura: el ganivet que penetra repetidament el cos d’una dona, sovint castigada pel seu desig, adquireix una dimensió sexual difícil d’ignorar. En aquest mateix gènere podríem fixar-nos en la final girl, la jove que sobreviu i acaba enfrontant-se al seu perseguidor. Sitges ha recuperat aquests codis amb Adolescència, sexe i mort al campament Miasma, de Jane Schoenbrun, que els revisita des d’una sensibilitat queer.
A Carrie, la sang menstrual desencadena una humiliació i la sang de porc precipita la venjança. El seu cos passa de ser l’objecte del càstig a l’instrument d’una resposta aterridora. Tot plegat ens porta a preguntar-nos qui decideix com es mostra aquest patiment i què passa quan són les dones les que dirigeixen la mirada.
La por des de l’altra banda de la càmera
Carlota Pereda, que a Cerdita va convertir l’assetjament gordofòbic en matèria de terror, inaugura Sitges amb Found Alive. La pel·lícula segueix una supervivent d’un segrest que, anys després, participa en la recerca d’altres víctimes. El seu plantejament permet qüestionar una tradició fascinada pels assassins fins al punt de convertir-los en icones, mentre que els qui pateixen la seva violència amb prou feines tenen vida més enllà de l’agressió.
També el body horror està ampliant els seus significats. Sanguine, de Marion Le Corroller, premiada com a millor pel·lícula a Sitges, presenta una metgessa resident l’organisme de la qual comença a transformar-se sota la pressió d’un hospital competitiu, on l’exigència de rendiment es fa carn. L’esgotament adquireix una forma monstruosa que retorna a l’entorn laboral part de la responsabilitat que habitualment es diposita en l’individu.
El pols del fantàstic espanyol
Dues de les produccions espanyoles presentades a Sitges ofereixen altres aproximacions a la por. A Salitre, la bilbaïna Norma Vila transforma la síndrome del niu buit en terror psicològic. La Maite, interpretada per una extraordinària Nagore Aranburu, sent que el seu món s’ensorra quan la seva filla anuncia que vol marxar a estudiar a Barcelona. Aranburu interpreta aquesta pèrdua anticipada amb una contenció que deixa entreveure una fragilitat enorme sota la cuirassa del personatge. Vila retrata una maternitat amenaçada pel final de la seva funció quotidiana, en què la incomunicació i la por de l’abandonament poden deformar la cura fins a tornar-la asfixiant.
Les catalanes Clàudia i Paula Serra situen 11 en un refugi dels Pirineus on vuit infants i dos monitors queden atrapats per una tempesta. En fer el recompte, descobreixen que hi ha un infant de més. La seva presència altera la convivència i planteja una pregunta incòmoda: fins on arriba el deure de protegir un desconegut quan el grup comença a tenir-li por? Amb els mecanismes del cinema de confinament, les directores converteixen el refugi en un espai de sospita. En totes dues pel·lícules, allò que havia d’oferir seguretat acaba generant por.
Qui pot narrar la por
Sitges ha estrenat un documental que porta el mateix nom que la secció dedicada a impulsar el cinema de gènere entre les directores: WomanInFan, de Mònica Garcia i Massagué. El llargmetratge recupera la contribució de les dones a la història del fantàstic, i que encara calgui reconstruir aquest llinatge diu molt d’un gènere que ha situat constantment les dones davant de la càmera mentre relegava moltes de les seves creadores.
El reconeixement no corregeix per si sol les condicions de producció. Segons CIMA, el 2025 les dones ocupaven el 39% dels principals càrrecs de responsabilitat del llargmetratge espanyol, però només el 30% dels llocs de direcció, guió i producció. Les pel·lícules dirigides per dones tenien, a més, un cost mitjà un 51% inferior al de les dirigides per homes. Tot i que aquestes dades abasten el conjunt del cinema espanyol, ajuden a entendre quines desigualtats condicionen també el fantàstic. Que Sanguine sigui tot just la cinquena pel·lícula dirigida per una dona que guanya Sitges, i que Pereda hagi estat la primera directora espanyola a inaugurar el festival, revela tant els avenços com el retard amb què han arribat.
Cinquanta anys després, la Carrie continua coberta de sang en l’imaginari del festival. Encara encarna la ràbia d’una adolescent castigada per un món que té por del seu cos. Tot i que cada vegada més dones poden decidir què resulta monstruós i des d’on contemplar-ho, encara cal que disposin dels recursos per continuar imaginant els seus propis malsons.
